Vau començar a comptar el temps per setmanes. "A la setmana vint blablabla", "això és normal les primeres dotze setmanes" (aka, el "primer trimestre", sí, "trimestre"! em pensava que això només ho fèiem els profes!). Pel wapp van deixar d'arribar memes que dinamitaven totes les línies vermelles de l'humor, i el mòbil es va anar omplint, primer d'ecografies i, més tard, de nadons dormint al sofà, al llit, als braços de la mare, als braços del pare.
No fa ni un any i mig això ens quèia molt lluny, entre cerveses ens en rèiem dels pocs amics que havien deixat de sortir de nit el cap de setmana per passejar amb el cotxet diumenge a la tarda, rambla amunt, rambla avall. Ara sou majoria, i la transició innevitable ens ha sorprès a tots, a vosaltres els primers, no tant pel canvi, sinó per la naturalitat amb què tot ha canviat al nostre voltant.
Avui us aguantem la criatura al bar, amb la intenció de regalar-vos vint minutets per esmorzar i recuperar els dos braços i les dues mans per a què engrapeu l'ensaïmada i el cafè amb llet; uns mesos abans us vam acompanyar a comprar un cinturó de seguretat XXL, especial embarassades, per al cotxe, i unes setmanes més enllà, us felicitàvem amb un somriure d'orella a orella i el cor una mica encongit: "on s'estan fotent!".
Hem renunciat a mantenir converses de grans sense que ens interrompi algun crit reclamant l'atenció dels pares. Quan agafem el telèfon per proposar-vos alguna activitat sabem que ha de ser alguna cosa adaptada als petits de la casa. I ho fem de gust, no patiu.
Des de les grades us mirem amb orgull i satisfacció. Ho fem des de la llunyania, això sí, no física, aquest cop. Deixeu-nos els passejos pel parc, els berenars amb xocolata desfeta, les capbussades al mar a l'estiu, i el repartiment de mones per Setmana Santa per a nosaltres. Les nits en vetlla, us les cedim.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris català. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris català. Mostrar tots els missatges
dimarts, 11 de març del 2014
dilluns, 3 de febrer del 2014
next stop, incertitude
Fa un parell de setmanes, aprofitant una escapada de 48h a terres catalanes, vaig carregar la motxilla de llibres. Entre d’altres, L’altra, de Marta Rojals, acabada de sortir del forn (me la vaig polir abans d’arribar a casa, entre aeroports, avions i trens) i, per cert, que com diu Bernat Puigtobella, "no és més bona que Primavera, estiu, etc. però és millor", i La habitación oscura (2013), d’Isaac Rosa (a part de novel·les i contes, us recomano que doneu un cop d’ull als seus articles).
Avui el grup valencià La Habitación Roja ha tret àlbum nou, La moneda en el aire. Des de ben d’hora al matí que a casa sona en boucle, però això són figues d’un altre paner.
Les dues novel·les i algunes de les cançons de l’àlbum (el títol ho deixa força clar) tenen en comú uns protagonistes que formen part d’aquesta generació “de la gran estafa”. Un tema que no és nou, els mitjans en van plens, amics, germans, nebots i cosins ens són exemples, i als que Harry Potter ens va agafar un pèl tard, i vam devorar els llibres desitjant que s’haguessin publicat mitja dècada més aviat, ho coneixem de primera mà. Llicenciatures, màsters i doctorats, jornades completes per sous misèrrims, un futur incert, poques perspectives laborals, cap seguretat econòmica... i per no tenir, almenys no tenim ni hipoteca, coses de l’edat, als “grans de l’institut”, mitja dècada més grans, els ha tocat de ple.
Dotze anys, dos continents, cinc països, set ciutats i uns tretze pisos (sí, dotze anys, tretze pisos). He comprat les mateixes dues taules d’Ikea tres vegades, no parlem de prestatges i armaris que puc muntar i desmuntar amb els ulls clucs, i personal de seguretat de l’aeroport del Prat que em saluda i convida a cafè quan em veuen entrar per la porta. Però jo sóc nòmada des que ser-ho era voluntari, el meu exili no ha (o havia) estat mai forçat, ara cada cop veig més impossible tornar, per mil raons, n’hi ha de personals, és clar, però des de fa un parell d’anys, tornar, per motius laborals i econòmics, ha deixat de ser una opció. Així doncs, encara que estiguis fent el que vols, quan no hi ha elecció, l'encant de la vida nòmada perd una mica la gràcia. Abans, quan em plantejava on deixar la motxilla i muntar una nova "casa", podia fer allò tan bonic que fan a les pel·ícules cursis d’agafar un globus terraqüi, fer-lo girar, parar-lo amb un dit i comprar un bitllet d’avió amb el nom del lloc que assenyalava l'índex. Ara, la part nord-oest de la costa mediterrània queda descartada. Què hi farem.
Sigui com sigui, fins l’estiu passat, el tema tenia un aire de temporalitat. Sí, les coses ara no pinten gaire bé. Ara no hi ha feina. Ara ens han retallat els sou, per uns mesos. Des de feia uns anys, cada Nadal, cada estiu, les converses amb els amics eren una mica més pessimistes, al llarg del 2013 la resignació es va anar instal·lant, fins que del tema no se'n parlava. "La feina? Com sempre" i els dinars a restaurants es van convertir en cafès i cerveses, qüestió de no gastar gaire.
Res de nou, doncs. Però, en boca d’uns personatges de ficció, veure-ho escrit, maquetat, encolat, relligat i enquadernat amb portada i faixa ho ha fet més real que mai. Més definitiu, suposo. Ja som (primera persona del plural!) protagonistes de grans drames i petites comèdies. I les nostres històries no només omplen pàgines de diaris, sinó que se les trobaran les properes generacions a les nostres bibilioteques, compartint lleixa amb clàssics de la literatura, algun best-seller, i els llibres que, al nostre torn, hem heretat dels nostres, d’avis.
I d’això va el tema, de la incertesa com a única brúixola. No us vull enganyar, a mi ja m’agrada, però jo ho he escollit. Ara bé, quan l’aventura no és voluntària, llavors és una mala passada*.
*inicialment havia pensat una altra paraula que lliga amb “mala passada”.
divendres, 8 de febrer del 2013
llibres digitals a preus de bibliòfil
Hi ha coses que em costen d'entendre. Normalment intento espavilar-me, però a vegades sola no me'n surto i necessito ajuda. El preu dels llibres digitals és un dels misteris que em sembla que tenen poc trellat.
Bona part dels llibres digitals que darrerament he volgut comparar superaven els 10€, cosa que no entenc. Bé, sí que ho entenc, crec que hi ha una distància abismal entre el món dels editors i el dels lectors, perquè els números no em surten.
El primer que em sorprèn és com editorials petites venen novetats a uns 8€, mentre que les grans cases en demanen més de 15€. Llegint la correspondència entre Joan Sales i Mercè Rodoreda, els qui en sabem ben poc de com funciona el món editorial, de seguida ens adonem que això de publicar llibres costa força diners (paper, impremta, magatzem, distribució, llibreries, etc.). Però, és clar, amb això dels llibres digitals, tot sembla indicar que bona part d'aquestes despeses desapareixen, oi? De fet, els lectors que tenim una d'aquestes andròmines per llegir llibres digitals ja hem pagat inicialment el suport físic.
Llegir llibres digitals em recorda el sistema de llegir llibres de butxaca a França, on es pot aconseguir una novel·la per menys del que costa una entrada al cinema. Recordo les classes de Joaquim Sala-Sanahuja a la FTI en què ens deia que aquells llibres eren una estafa, que després de llegir-los tres vegades, ja s'havien de llençar. Era cert, bé, la part que duren tres lectures; la part d'estafa no la veia tan clara: amb divuit anys, el meu pressupost per dedicar a l'oci era minúscul i em semblava un gran invent això de tenir accés a tres o quatre obres literàries pel preu d'un llibre en edició comme il faut.
Un llibre ben editat, ben enquadernat, amb paper de qualitat, bona tinta, etc. fa molt de goig, és un plaer tenir-lo entre les mans i té molt poc a veure amb l'experiència de llegir un llibre en format digital. Que la diferència de preu sigui en molts casos d'un 10-20% ho trobo una presa de pèl.
Diuen que els lectors no compren llibres, jo crec que és que les editorials en venen pocs. Ho dic per allò de repartir responsabilitats. No crec que sigui just carregar el mort únicament als lectors. Com he dit, no em surten els números. Actualment pago $17 al mes per tenir accés il·limitat a un repertori força decent de pel·lícules i sèries en línia al que puc accedir des de casa. Costa entendre com és que ens hem de gastar el mateix per un sol llibre (que normalment no dura ni un mes, i sovint, ni una setmana).
Crec que som molts els que tenim ganes de consumir cultura i entenem perfectament que hem de pagar per accedir-hi. Però potser l'esforç l'hem de fer per les dues bandes.
Bona part dels llibres digitals que darrerament he volgut comparar superaven els 10€, cosa que no entenc. Bé, sí que ho entenc, crec que hi ha una distància abismal entre el món dels editors i el dels lectors, perquè els números no em surten.
El primer que em sorprèn és com editorials petites venen novetats a uns 8€, mentre que les grans cases en demanen més de 15€. Llegint la correspondència entre Joan Sales i Mercè Rodoreda, els qui en sabem ben poc de com funciona el món editorial, de seguida ens adonem que això de publicar llibres costa força diners (paper, impremta, magatzem, distribució, llibreries, etc.). Però, és clar, amb això dels llibres digitals, tot sembla indicar que bona part d'aquestes despeses desapareixen, oi? De fet, els lectors que tenim una d'aquestes andròmines per llegir llibres digitals ja hem pagat inicialment el suport físic.
Llegir llibres digitals em recorda el sistema de llegir llibres de butxaca a França, on es pot aconseguir una novel·la per menys del que costa una entrada al cinema. Recordo les classes de Joaquim Sala-Sanahuja a la FTI en què ens deia que aquells llibres eren una estafa, que després de llegir-los tres vegades, ja s'havien de llençar. Era cert, bé, la part que duren tres lectures; la part d'estafa no la veia tan clara: amb divuit anys, el meu pressupost per dedicar a l'oci era minúscul i em semblava un gran invent això de tenir accés a tres o quatre obres literàries pel preu d'un llibre en edició comme il faut.
Un llibre ben editat, ben enquadernat, amb paper de qualitat, bona tinta, etc. fa molt de goig, és un plaer tenir-lo entre les mans i té molt poc a veure amb l'experiència de llegir un llibre en format digital. Que la diferència de preu sigui en molts casos d'un 10-20% ho trobo una presa de pèl.
Diuen que els lectors no compren llibres, jo crec que és que les editorials en venen pocs. Ho dic per allò de repartir responsabilitats. No crec que sigui just carregar el mort únicament als lectors. Com he dit, no em surten els números. Actualment pago $17 al mes per tenir accés il·limitat a un repertori força decent de pel·lícules i sèries en línia al que puc accedir des de casa. Costa entendre com és que ens hem de gastar el mateix per un sol llibre (que normalment no dura ni un mes, i sovint, ni una setmana).
Crec que som molts els que tenim ganes de consumir cultura i entenem perfectament que hem de pagar per accedir-hi. Però potser l'esforç l'hem de fer per les dues bandes.
dimarts, 4 de desembre del 2012
si ens veiéssiu
Davant la voluntat de destrucció, creació. Acabem el dia amb aquesta nadala acabada de sortir de forn. Si som és, sens dubte, per tossuderia i constància.
Mil hamburgueses per un glop de cava fresc...
Bones pre-festes!
dilluns, 23 de juliol del 2012
calfreds
Vaig prendre consciència de molt petita de com n'eren de dramàtics els incendis. Jo n'era molt, de petita, però recordo allò de "Ho has vist, Alba? Això sí que és trist", la veu greu de la meva mare, aquella que només feia (i fa) servir en moments verdaderament crítics (els qui la coneixeu, sabeu que passa molt, molt poc), i una mirada pregona a l'horitzó, tot eren arbres cremats. Instint de supervivència, suposo, el missatge em va quedar ben gravat: allò dels incendis no era cap broma.
Des de llavors que, cada cop que m'assabento d'un incendi, un calfred alerta el cos que estem en perill, que alguna cosa molt greu està passant, el cor empetiteix i la tristor s'escampa pels racons. Crec que el sentiment és compartit per molts i, davant la impotència, afrontem el dol com podem: enganxats als mitjans de comunicació, seguint minut a minut, segon a segon, la lluita contra el foc; compartint silencis amb companys i amics; o trencant el silenci estiuenc per escriure, impulsivament, quatre ratlles al bloc.
dimecres, 27 de juny del 2012
divendres, 18 de maig del 2012
"Una hora amb Sigur Rós" (o “Un altre post sobre Sigur Rós”)
Les set de la tarda en punt. A la pantalla de l’ordinador, el comptador que des de feia dies marcava les hores, els minuts i els segons que faltaven per a l’hora H, de cop, desapareix i la imatge del vaixell que al llarg del dia havia anat colonitzant, centímetre a centímetre, la pantalla, de sobte, l’ocupava tota.
Al menjador, cervesa, alguna cosa per picar i molta expectació. La #valtarihour començava a la franja horària de la Costa Est dels Estats Units. Durant la propera hora es podria escoltar, en primícia, el nou àlbum de Sigur Rós.
Eren les set i el temps es va aturar. En una època d’incertesa i desesperació social, en què els exilis voluntaris es tornen forçats; en un moment en què ens atabalen amb dades macroeconòmiques que, paradoxalment, ens enceguen i no ens deixen tenir una visió àmplia de tot plegat... bé, ara mateix, és meravellós veure que en ple economicocentrisme hi ha gent que es dedica a produir bellesa, a transmetre emocions i sentiments. La piràmide es capgira i l’humanisme s’imposa.
El temps es va aturar. I els valors i les prioritats van tornar al seu lloc. I en vam sortir una mica més optimistes, i amb les idees més clares.
Cinquanta minuts de catarsi, imprescindibles.
dimecres, 9 de maig del 2012
Capcigrany o capsigranys!
Des de Washington també ens volem apuntar a la iniciativa aPARAULA'm que hem descobert gràcies a un petit homenatge que Salvador Macip ha fet al mestre Albert Jané.
Sense pensar-hi gaire, he decidit apadrinar el mot CAPSIGRANY (que, per cert, sempre he escrit amb c, com recull, amb s i amb c, l'Alcover-Moll).
"Mira que n'ets de capcigrany!", "Sou una colla de capcigranys!", "Tros de capcigrany!". No sé ben bé on la vaig escoltar per primer cop (o llegir, no m'estranyaria que la descobrís entre les pàgines de Cavall Fort), però la faig servir força, fins al punt que els meus alumnes també la utilitzen. Si us trobeu una colla d'estudiants americans cridant "capcigrany!" pels carrers de Barcelona, ja sabeu on l'han apresa.
I, sens dubte, un bon moment, també, per recuperar aquest iniciativa del projecte Estanislau Verdet, amb algunes idees per insultar en català (és la versió auto-censurada... a veure si dura!).
*****
Actualització. un cop publicada l'entrada, he recordat un altre mot que es mereix ser apadrinat: mestretites. Bé, la deixem per a la propera...
Sense pensar-hi gaire, he decidit apadrinar el mot CAPSIGRANY (que, per cert, sempre he escrit amb c, com recull, amb s i amb c, l'Alcover-Moll).
"Mira que n'ets de capcigrany!", "Sou una colla de capcigranys!", "Tros de capcigrany!". No sé ben bé on la vaig escoltar per primer cop (o llegir, no m'estranyaria que la descobrís entre les pàgines de Cavall Fort), però la faig servir força, fins al punt que els meus alumnes també la utilitzen. Si us trobeu una colla d'estudiants americans cridant "capcigrany!" pels carrers de Barcelona, ja sabeu on l'han apresa.
I, sens dubte, un bon moment, també, per recuperar aquest iniciativa del projecte Estanislau Verdet, amb algunes idees per insultar en català (és la versió auto-censurada... a veure si dura!).
*****
Actualització. un cop publicada l'entrada, he recordat un altre mot que es mereix ser apadrinat: mestretites. Bé, la deixem per a la propera...
dimecres, 18 d’abril del 2012
Novetats literàries d'aquest Sant Jordi: Incerta Glòria
«- Bon dia, entre les novetats literàries d'enguany trobem la darrera novel·la del nostre amic tertulià que avui, aprofitant que el tenim aquí, ens parlarà d'aquest projecte: un llibre amè, que es pot llegir a la platja, ara que s'acosta l'estiu, i que recomanem a tots els nostres oients. Benvolgut tertulià, ens pots fer cinc cèntims d'Un altre llibre de Sant Jordi?
- Bon dia, estimat locutor. Moltes gràcies per parlar del meu llibre, Sant Jordi és, sens dubte, una bona oportunitat per a promocionar llibres nous, però fent un exercici d'allò més innovador, avui m'agradaria aprofitar per parlar d'una de les grans obres literàries catalanes: Incerta Glòria, de Joan Sales; al cap i a la fi, per Sant Jordi no ens hauríem de limitar a celebrar les novetats literàries, sinó el conjunt de la nostra literatura (i la d'arreu), oi?»
Ba-bum! Això sí que és un exercici de ficció literària. Us ho imagineu?
Gamberrades a part, i parlant una mica més seriosament, el 2012 és l'any Sales i em sembla una excusa boníssima per treure la pols a Incerta Glòria (aquells que ja el teniu), recomanar-lo, deixar-lo, llegir-lo o rellegir-lo. O, encara millor, anar a la llibreria del barri, comprar-ne un, dos o tres exemplars i regalar-los dilluns vinent. O, continuant amb les gamberrades, esperar el dia de Sant Jordi i atacar les paradetes de rambles i passejos de pobles i viles i demanar si, entre les piles de llibres acabats de sortir d'impremta, el tenen.
Fa uns dies, Manuel Cuyàs ens anunciava la resurrecció de Sales. Cada cop hi ha més joves que, espolsant-se els prejudicis carrinclons, descobreixen Sales amb Incerta Glòria. Una novel·la que enganxa, els qui els agrada repeteixen, gairebé sempre. En un país normal, crec que passejaríem amb samarretes amb citacions salesianes (Sales-ianes!) impreses, sense complexes, i amb un cert orgull –no feu escarafalls, que de samarretes amb Kafka, Joyce i companyia, per Barcelona, n'he vistes unes quantes (i al meu armari també...)–.
Parlant de Sales, no podem oblidar la iniciativa magnífica que han tingut a l'Òmnium Cultural Gironès d'organitzar un conjunt de conferències per a celebrar l'any Sales. Us les recomanem totes, impossible, però, no destacar dues monstres investigadores: Laura Borràs i Montserrat Bacardí. Per cert, que gràcies a les noves tecnologies, hi vam ser i hi serem, des de DC.
P.D. Un secret, si us agrada Incerta Glòria, feu un cop d'ull a la correspondència de Sales... imprescindible!
- Bon dia, estimat locutor. Moltes gràcies per parlar del meu llibre, Sant Jordi és, sens dubte, una bona oportunitat per a promocionar llibres nous, però fent un exercici d'allò més innovador, avui m'agradaria aprofitar per parlar d'una de les grans obres literàries catalanes: Incerta Glòria, de Joan Sales; al cap i a la fi, per Sant Jordi no ens hauríem de limitar a celebrar les novetats literàries, sinó el conjunt de la nostra literatura (i la d'arreu), oi?»
Ba-bum! Això sí que és un exercici de ficció literària. Us ho imagineu?
Gamberrades a part, i parlant una mica més seriosament, el 2012 és l'any Sales i em sembla una excusa boníssima per treure la pols a Incerta Glòria (aquells que ja el teniu), recomanar-lo, deixar-lo, llegir-lo o rellegir-lo. O, encara millor, anar a la llibreria del barri, comprar-ne un, dos o tres exemplars i regalar-los dilluns vinent. O, continuant amb les gamberrades, esperar el dia de Sant Jordi i atacar les paradetes de rambles i passejos de pobles i viles i demanar si, entre les piles de llibres acabats de sortir d'impremta, el tenen.
Fa uns dies, Manuel Cuyàs ens anunciava la resurrecció de Sales. Cada cop hi ha més joves que, espolsant-se els prejudicis carrinclons, descobreixen Sales amb Incerta Glòria. Una novel·la que enganxa, els qui els agrada repeteixen, gairebé sempre. En un país normal, crec que passejaríem amb samarretes amb citacions salesianes (Sales-ianes!) impreses, sense complexes, i amb un cert orgull –no feu escarafalls, que de samarretes amb Kafka, Joyce i companyia, per Barcelona, n'he vistes unes quantes (i al meu armari també...)–.
Parlant de Sales, no podem oblidar la iniciativa magnífica que han tingut a l'Òmnium Cultural Gironès d'organitzar un conjunt de conferències per a celebrar l'any Sales. Us les recomanem totes, impossible, però, no destacar dues monstres investigadores: Laura Borràs i Montserrat Bacardí. Per cert, que gràcies a les noves tecnologies, hi vam ser i hi serem, des de DC.
P.D. Un secret, si us agrada Incerta Glòria, feu un cop d'ull a la correspondència de Sales... imprescindible!
divendres, 23 de març del 2012
Nova Orleans (III): música, gastronomia i gent
Nova Orleans és sud, Katrina, plantes gairebé tropicals, Mississipí, aires colonials, al·ligàtors, serps i manglars. Però també cultura, música, gastronomia i gent.
L'acollida a la ciutat va ser extraordinària. Orgullosos de la ciutat i de la terra, els novaorleanencs (novaorleanesos?...), donen la benvinguda a viatgers i curiosos i, a la que et descuides, t'expliquen el seu arbre genealògic: aquells besavis francesos, l'àvia que feia els millors pastissos del món (i no parlem del pollastre fregit!), aquell noi amb qui festejava però amb qui no es va casar perquè la seva família no volia, però bé, que ara és molt feliç i al seu marit se l'estima molt. I, com qui puja a una màquina del temps, recorden com era aquella plaça quan eren petits, com era la vida al barri (i com ha canviat després de la tempesta) i, mirant la mainada jugar, comparteixen aquell anhel que les tradicions es mantinguin, que els nanos aprenguin a estimar aquesta herència cultural i, si hi ha sort, que es quedin a la ciutat o, almenys, que no marxin gaire lluny (tota una epopeia en aquestes terres).
Bona part d'aquesta herència cultural passa pels fogons. Les aigües del Mississipí, el clima càlid i humit (que m'imagino que obligava a fer servir espècies per a mantenir els aliments), i el dia a dia a les colònies d'esclaus han deixat empremtes clares a la gastronomia local.
Cuina de cassola (jambalaya, gumbo,...), molt peix i marisc (amb quilos de pebre, això sí), i una, gairebé, obsessió per fregir trossos de carn, peix i alguns vegetals. Cinc dies per tastar una mica de cada. Tenen un gran respecte per al producte fresc, i és un luxe recuperar el gust d'alguns aliments que en altres parts del país et serveixen disfressats amb mil salses... això sí, no escatimen, com dèiem, ni amb espècies picants ni fregits, així que l'estómac no ho aguanta gaires dies seguits.
I bé, evidentment, Nova Orleans està estretament lligada a la música. Durant el dia, passejant, costa avançar sense ensopegar amb músics que toquen al carrer. El temps acompanya, de cotxes n'hi ha pocs i qualsevol lloc és bo per a fer servir d'escenari. Quan cau la tarda, la música es desplaça a sales i bars. Fugir dels carrers més turístics és un bon consell al llarg de tot el dia, però al vespre especialment, sobretot si es vol gaudir d'unes hores de música. Amb una mica de ganes, no és difícil trobar un petit bar amagat entre carrerons, amb músics locals, cervesa barata, i bon ambient. La millor manera d'acabar una jornada sota el sol i l'aire del Mississipí.
L'acollida a la ciutat va ser extraordinària. Orgullosos de la ciutat i de la terra, els novaorleanencs (novaorleanesos?...), donen la benvinguda a viatgers i curiosos i, a la que et descuides, t'expliquen el seu arbre genealògic: aquells besavis francesos, l'àvia que feia els millors pastissos del món (i no parlem del pollastre fregit!), aquell noi amb qui festejava però amb qui no es va casar perquè la seva família no volia, però bé, que ara és molt feliç i al seu marit se l'estima molt. I, com qui puja a una màquina del temps, recorden com era aquella plaça quan eren petits, com era la vida al barri (i com ha canviat després de la tempesta) i, mirant la mainada jugar, comparteixen aquell anhel que les tradicions es mantinguin, que els nanos aprenguin a estimar aquesta herència cultural i, si hi ha sort, que es quedin a la ciutat o, almenys, que no marxin gaire lluny (tota una epopeia en aquestes terres).
Bona part d'aquesta herència cultural passa pels fogons. Les aigües del Mississipí, el clima càlid i humit (que m'imagino que obligava a fer servir espècies per a mantenir els aliments), i el dia a dia a les colònies d'esclaus han deixat empremtes clares a la gastronomia local.
Cuina de cassola (jambalaya, gumbo,...), molt peix i marisc (amb quilos de pebre, això sí), i una, gairebé, obsessió per fregir trossos de carn, peix i alguns vegetals. Cinc dies per tastar una mica de cada. Tenen un gran respecte per al producte fresc, i és un luxe recuperar el gust d'alguns aliments que en altres parts del país et serveixen disfressats amb mil salses... això sí, no escatimen, com dèiem, ni amb espècies picants ni fregits, així que l'estómac no ho aguanta gaires dies seguits.
dimecres, 21 de març del 2012
Bestioles
Una de les activitats més xules del viatge a Nova Orleans va ser l'excursió a un dels pantans que rodegen la ciutat. Seguint amb el meu escepticisme de fer activitats en grup a l'hora de viatjar, inicialment em va semblar una cosa molt turística, però la sorpresa va ser, altra vegada, molt positiva. En grups reduïts, dalt d'una barca força petita que permet endinsar-se entre els manglars, i amb un guia coneixedor de l'espai i dels seus habitants, durant dues hores llargues vam "explorar" el terreny.
Això dels al·ligàtors del Mississipí ho havia vist a les pel·lis, però en directe, fora d'alguna visita al zoo (fa força temps), res de res. I la veritat és que impressiona força veure una bèstia d'aquestes en directe, al seu hàbitat natural, prenent el sol, a mitja tarda, amb la boca oberta de bat a bat.
A banda i banda de les zones més transitables hi ha alguna caseta de pescadors i, fins i tot, alguna casa residencial. Així i tot, la sensació és d'estar a una zona força salvatge, on les normes les posen caimans, serps, ocells amb el coll allargassat i, nenúfars i manglars que dibuixen el paisatge i tracen els camins per on es pot avançar.
---
Per cert, que els al·ligàtors van tornar a aparèixer, altra cop a Nova Orleans, a l'hora de sopar, trossejats, al plat, i acompanyats de jambalaya...
dissabte, 17 de març del 2012
Dia de la poesia en català a internet
He heretat l'esperança dels avis
i la paciència dels pares.
I de tots dos els mots
dels quals ara em serveixo
per parlar-vos.
M'han dit que la naixença em dóna drets
inviolables.
Però jo sóc poruc i sempre em sento
una mica eixalat i solitari.
Visc en un poble petit,
en un país petit
i, tanmateix, vull que quedi ben clar
que això que escric ho escric per a tothom,
i que per mi és com si el món sencer
girés entorn de l'eix dels meus poemes.
Vagarejo tot sol pels carrers en silenci
i cada vespre escolto el cant de les sirenes
des del terrat de casa.
Miquel Martí i Pol
--
I, per torna, aquests versos
i la paciència dels pares.
I de tots dos els mots
dels quals ara em serveixo
per parlar-vos.
M'han dit que la naixença em dóna drets
inviolables.
Però jo sóc poruc i sempre em sento
una mica eixalat i solitari.
Visc en un poble petit,
en un país petit
i, tanmateix, vull que quedi ben clar
que això que escric ho escric per a tothom,
i que per mi és com si el món sencer
girés entorn de l'eix dels meus poemes.
Vagarejo tot sol pels carrers en silenci
i cada vespre escolto el cant de les sirenes
des del terrat de casa.
Miquel Martí i Pol
--
I, per torna, aquests versos
dissabte, 10 de març del 2012
"Yes Ma'am" - a Nova Orleans, ara sí, al Sud
A les vacances de Spring Break de l'any passat vaig enfilar cap al nord, Chicago: 24 hores de tren a l'anada, 17 a la tornada (o al revés, no ho recordo). Enguany, en direcció contrària, amb un cop d'avió em vaig plantar a Nova Orleans, situada a prop de la desembocadura del Mississipí i que, el 2005, va protagonitzar telenotícies, diaris i revistes, a causa de l'huracà Katrina, que va destruir la ciutat.
Tot i que DC és a la frontera entre el nord i el sud del país (una divisió que va molt més enllà de la descripció geogràfica), el dia a dia recorda més aviat les ciutats del nord del país. Un cop a Nova Orleans, no costa gaire veure indicis dels aires del sud: el sol brilla (bé, això va ser un cop de sort, aquesta zona del Mississipí rep força tempestes), la llum impregna els carrers, el cel és d'un blau que recorda una mica el del Mediterrani, i pels carrers hi ha palmeres i un munt de plantes verdes de fulles molt grans.
Les cases tampoc tenen res a veure amb les townhouses de DC o els gratacels de Nova York o Chicago. Edificis de tres o quatre plantes, pintants de tots colors, amb finestrons per a protegir-se del sol del migdia i... balcons! Balcons a tot arreu (i algun pati interior!). Aquest gran invent arquitectònic que, voltant pel món, a vegades costa de trobar (sobretot quan es busca allotjament...).
La gent somriu, passeja amb calma pels carrers, sense pressa. No se sap d'on vénen ni a on van. Tots els porxos de les cases amb cadires, ara un senyor amb la mirada perduda aprofitant la brisa de mitja tarda, adés una família amb un banjo (un banjo!) tocant melodies que tots coneixen, el temps a Nova Orleans va una mica més a poc a poc.
Com dèiem, han passat set anys del Katrina, però les conseqüències encara hi són molt visibles. Ja no trobem piles de runa, però la quantitat de cases abandonades, de tots aquells que van fugir de la ciutat i no hi han tornat, és desoladora. A cada conversa, el Katrina (molt sovint, the storm) apareix al cap de pocs minuts, els ulls de cop es tornen pregons i cadascú t'explica la seva història, de com van sobreviure aquells dies, fins on va arribar l'aigua, què van poder salvar, què es va destruir, com van viure els mesos de després del pas de l'huracà, com van marxar i com han tornat, o com es van quedar a NOLA i van viure sense llum, ni aigua (ni benzina, ni carreteres per entrar i sortir de la ciutat), com van reconstruir la casa, el carrer... No sé com eren les cases abans de the storm, però després, molts d'ells s'han descuidat de penjar-hi la bandera americana. La meva teoria (totalment intuïtiva) és que el patriotisme americà el van substituir, mica en mica, per un sentiment de col·lectivitat més reduït (de carrer, de barri, de ciutat). El Katrina va obligar veïns i famílies a treballar junts, per reconstruir llars, carrers, barris i ciutat. A Nova Orleans, com enlloc més als Estats Units, he vist iniciatives socials de barri per crear i protegir parcs, escoles i centres socials.
Al començar les vacances, el cert era que no sabia ben bé què esperar de la ciutat. Al final, dépaysement, gent fantàstica, sorpreses molt agradables, alguna situació surreal, les vacances, quoi!
Tot i que DC és a la frontera entre el nord i el sud del país (una divisió que va molt més enllà de la descripció geogràfica), el dia a dia recorda més aviat les ciutats del nord del país. Un cop a Nova Orleans, no costa gaire veure indicis dels aires del sud: el sol brilla (bé, això va ser un cop de sort, aquesta zona del Mississipí rep força tempestes), la llum impregna els carrers, el cel és d'un blau que recorda una mica el del Mediterrani, i pels carrers hi ha palmeres i un munt de plantes verdes de fulles molt grans.
Les cases tampoc tenen res a veure amb les townhouses de DC o els gratacels de Nova York o Chicago. Edificis de tres o quatre plantes, pintants de tots colors, amb finestrons per a protegir-se del sol del migdia i... balcons! Balcons a tot arreu (i algun pati interior!). Aquest gran invent arquitectònic que, voltant pel món, a vegades costa de trobar (sobretot quan es busca allotjament...).
La gent somriu, passeja amb calma pels carrers, sense pressa. No se sap d'on vénen ni a on van. Tots els porxos de les cases amb cadires, ara un senyor amb la mirada perduda aprofitant la brisa de mitja tarda, adés una família amb un banjo (un banjo!) tocant melodies que tots coneixen, el temps a Nova Orleans va una mica més a poc a poc.
Com dèiem, han passat set anys del Katrina, però les conseqüències encara hi són molt visibles. Ja no trobem piles de runa, però la quantitat de cases abandonades, de tots aquells que van fugir de la ciutat i no hi han tornat, és desoladora. A cada conversa, el Katrina (molt sovint, the storm) apareix al cap de pocs minuts, els ulls de cop es tornen pregons i cadascú t'explica la seva història, de com van sobreviure aquells dies, fins on va arribar l'aigua, què van poder salvar, què es va destruir, com van viure els mesos de després del pas de l'huracà, com van marxar i com han tornat, o com es van quedar a NOLA i van viure sense llum, ni aigua (ni benzina, ni carreteres per entrar i sortir de la ciutat), com van reconstruir la casa, el carrer... No sé com eren les cases abans de the storm, però després, molts d'ells s'han descuidat de penjar-hi la bandera americana. La meva teoria (totalment intuïtiva) és que el patriotisme americà el van substituir, mica en mica, per un sentiment de col·lectivitat més reduït (de carrer, de barri, de ciutat). El Katrina va obligar veïns i famílies a treballar junts, per reconstruir llars, carrers, barris i ciutat. A Nova Orleans, com enlloc més als Estats Units, he vist iniciatives socials de barri per crear i protegir parcs, escoles i centres socials.
Al començar les vacances, el cert era que no sabia ben bé què esperar de la ciutat. Al final, dépaysement, gent fantàstica, sorpreses molt agradables, alguna situació surreal, les vacances, quoi!
divendres, 2 de març del 2012
Assumiràs la veu d'un poble - Vicent Andrés Estellés
A punt de començar les vacances que parteixen el semestre en dos i ens permeten recuperar forces per atacar les darreres setmanes de curs. Us deixo amb els primers versos d'un poema de Vicent Andrés Estellés, crec que força oportú pels temps que corren.
Assumiràs la veu d'un poble
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
#privameravalenciana (valenciana, i a arreu)
Assumiràs la veu d'un poble
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
#privameravalenciana (valenciana, i a arreu)
dilluns, 27 de febrer del 2012
deu anys en vint minuts
Fent còpies de seguretat i organitzant arxius, en poc més de vint minuts, deu anys de fotos (i algunes d'anteriors...).
Mercats, Perpinyà, platja, sol, neu, pluja, postes de sol a Holanda i albes a Venècia; llacs, oceans, somriures, petons i abraçades; cascades, avions, avionetes, vaixells i moltes hores de tren; esmorzars, berenars, dinars, sopars, matinades tancant locals (i algun endemà); xocolata desfeta, coca d'hostalets, bicis i cotxes; concerts, cerveses, vermuts, apéros, amics, coneguts i saludats; Reis, els petits de la família (i els no tan petits); cafès, França, Siena, Islàndia, Suïssa, Berlín, Praga, Dijon, Roma, Toronto, museus, places i carrerons; crêpes, Glühwein, tardes d'hivern, galetes, berenars de nenes, doctorands i doctors; oques, ocells assassins, balenes i ovelles; el metro de Londres, Barcelona, DC, Philly, Nancy, Rennes, Madrid, Larzac, Chicago, Olot, Sant Esteve, castells, pobles i cases; torres molt altes, taules parades, manifestacions, Mons, Free Hugs, més mercats, Franziskaners, castells de foc, el Celler, glaceres, icebergs, volcans i hores d'autoestop; aquella botiga de música a Reykjavik, l'apfelstrudel txec, el refugi a San Gimignano, platges cristal·lines de sorra blanca, el sol de mitjanit, Salses, ampolles de ratafia, tasses de te, nits jugant a cartes i tardes de Scrabble; el cuarto dels trastos, París, Alsàcia, Colmar i Estrasburg; geranis, esglésies, monestirs, Dinamarca amb neu (i sense), la Fageda, els arbres del carrer a l'hivern, a la primavera, a l'estiu i a la tardor. I molt més.
Mercats, Perpinyà, platja, sol, neu, pluja, postes de sol a Holanda i albes a Venècia; llacs, oceans, somriures, petons i abraçades; cascades, avions, avionetes, vaixells i moltes hores de tren; esmorzars, berenars, dinars, sopars, matinades tancant locals (i algun endemà); xocolata desfeta, coca d'hostalets, bicis i cotxes; concerts, cerveses, vermuts, apéros, amics, coneguts i saludats; Reis, els petits de la família (i els no tan petits); cafès, França, Siena, Islàndia, Suïssa, Berlín, Praga, Dijon, Roma, Toronto, museus, places i carrerons; crêpes, Glühwein, tardes d'hivern, galetes, berenars de nenes, doctorands i doctors; oques, ocells assassins, balenes i ovelles; el metro de Londres, Barcelona, DC, Philly, Nancy, Rennes, Madrid, Larzac, Chicago, Olot, Sant Esteve, castells, pobles i cases; torres molt altes, taules parades, manifestacions, Mons, Free Hugs, més mercats, Franziskaners, castells de foc, el Celler, glaceres, icebergs, volcans i hores d'autoestop; aquella botiga de música a Reykjavik, l'apfelstrudel txec, el refugi a San Gimignano, platges cristal·lines de sorra blanca, el sol de mitjanit, Salses, ampolles de ratafia, tasses de te, nits jugant a cartes i tardes de Scrabble; el cuarto dels trastos, París, Alsàcia, Colmar i Estrasburg; geranis, esglésies, monestirs, Dinamarca amb neu (i sense), la Fageda, els arbres del carrer a l'hivern, a la primavera, a l'estiu i a la tardor. I molt més.
diumenge, 12 de febrer del 2012
amb la mirada a Grècia
Un bon dia, malauradament, per a recuperar aquest tema de Lluís Llach (Cançó sense nom - On vas?).
dissabte, 4 de febrer del 2012
Zebda... à nouveau
16 anys, despertador, institut, deures, i tardes a l'Alliance Française de Sabadell. A l'adolescència tots ens revelem, estudiar francès crec que va ser una de les meves màximes revolucions. Allò sí que era portar la contrària: estudiar una llengua que estava ben poc de moda, amb un futur força incert i gens "cool".
No m'imaginava que pocs anys més tard, el hobby es convertiria en passió (i professió). Brassens, Brel, Nouvelle Vague, Mai '68, Pennac... però també la descoberta dels HLM, les cités i tot un univers de la mà, especialment, de grups com Zebda.
Un univers que més endavant esdevindria durant un any casa meva i on viuria la que fins ara ha estat la meva millor experiència docent (i mira que n'he tingudes unes quantes i d'excel·lents!). Un barri als afores d'una capital de provincia francesa, que per aquelles dates sortia a les notícies amb imatges de cotxes cremats, però que des de la finestra de casa jo més aviat veia nanos de quinze anys que tornaven de l'entrenament de futbol, anaven cap a casa a fer els deures (els de l'escola i els familiars), i que l'endemà a classe parlaven dels seus problems, somnis i projectes, com qualsevol altre adolescent.
A tall d'anècdota, amb Zebda, durant dues nits, vam ser veïns a Larzac, uns veïns de luxe. Diuen que ara tornen, gairebé deu anys més tard; algunes arrugues, cabells blancs, però el mateix esperit i energia. Una molt bona excusa per a recuperar alguns temes que feia temps que no escoltàvem, un petit exercici de memòria i nostàlgia, i ens agrada.
Bonus: a més, és clar, recuperar moments com aquest, Zebda cantant l'Estaca, és impagable.
divendres, 3 de febrer del 2012
Let's go Caps! o Una tarda de hoquei
Sembla que l'any passat ens vam portar força bé. En lloc de carbó, Ses Majestats ens van portar entrades per anar a veure els Capitals, en directe, al Verizon Center. Els Capitals són l'equip de hoquei (sobre gel, of course!) de Washington DC (felicitats, per cert, a l'equip de màrqueting que va escollir el nom!).
A les cinc de la tarda, el col·lectiu de cosins vallesans (Ses Majestats, que ho saben tot, tenien controlada la visita familiar) escalfem motors a un bar proper a l'estadi, amb una cervesa i rodejats de locals uniformats amb samarretes vermelles.
Mitja hora abans de l'inici del partit, anem fent cap a l'estadi, jaqueta, gorro i bufanda (a fora fa fred i a dins la temperatura no augmenta). Localitzem els nostres seients, a dalt de tot, però molt ben centrats. Mica en mica l'estadi es va omplint, s'apaguen els llums, himne canadenc, himne americà (drets, gorros fora, silenci, i el públic només s'anima a cantar algunes notes al final de tot). Piiiiiip, comença el partit.
A partir de llavors, dues hores i mitja que passen volant. El joc és ràpid, cal estar atent a no perdre el puck de vista, amb la mirada enganxada a la pista, animem, cridem, patim una mica i tot; al final, victòria dels Caps, l'estadi es buida i ens quedem allí, dalt de tot, mig en estat de xoc, encara hipnotitzats...
Yep.
A les cinc de la tarda, el col·lectiu de cosins vallesans (Ses Majestats, que ho saben tot, tenien controlada la visita familiar) escalfem motors a un bar proper a l'estadi, amb una cervesa i rodejats de locals uniformats amb samarretes vermelles.
Mitja hora abans de l'inici del partit, anem fent cap a l'estadi, jaqueta, gorro i bufanda (a fora fa fred i a dins la temperatura no augmenta). Localitzem els nostres seients, a dalt de tot, però molt ben centrats. Mica en mica l'estadi es va omplint, s'apaguen els llums, himne canadenc, himne americà (drets, gorros fora, silenci, i el públic només s'anima a cantar algunes notes al final de tot). Piiiiiip, comença el partit.
A partir de llavors, dues hores i mitja que passen volant. El joc és ràpid, cal estar atent a no perdre el puck de vista, amb la mirada enganxada a la pista, animem, cridem, patim una mica i tot; al final, victòria dels Caps, l'estadi es buida i ens quedem allí, dalt de tot, mig en estat de xoc, encara hipnotitzats...
Yep.
dissabte, 10 de desembre del 2011
Escapada a Boston
"Boston em va agradar molt, ja ho veuràs, història, gent amable i els carrers amples i nets".
Això em va dir el meu tiet i, tot i que a casa m'han ensenyat a respectar els grans, ja em sap greu, però li he de portar una mica la contrària. Història? Sí. Gent amable? De moment, molt amable. Carrers amples i nets? Venint d'on vinc, no. I no és que Boston sigui bruta, però és que a DC no hi ha ni un bri de brutícia. Ja ni recordava què és això de veure xiclets a terra (a la capital hi ha un exèrcit de gent que neteja regularment les voreres amb uns productes líquids, potser només és aigua, no ho sé, a molta pressió), per no parlar del metro, amb alguns vagons rovellats i un ventall d'olors peculirars (el metro de Washigton, i ara em buscaré problemes, em recorda moltíssim al que Guy Delisle retrata a Pyongyang, si no us l'heu llegit, ja feu tard!).
Quan vaig arribar a Boston, em vaig emocionar. Des del mes de setembre, em sembla, que no sortira de DC, i mica en mica m'havia acostumat a la vida del NW de la ciutat: tothom enfeinat, amb uniforme (o encorbatats o amb xandall per anar a córrer) tot net, netíssim, ordenat, amb flors arreu, i desplaçant-se amunt i avall amb un objectiu concret al cap.
Boston és una ciutat petitona, però diria que més densa. Amb molts serveis, cafès, restaurants, botigues de tot tipus (discos de vinil, mil llibreries, ximpleries vàries...) amb força caràcter, gent passejant pels carrers, i tot plegat, a uns preus, si ho comparem altra vegada amb DC, força assequibles.
Situada al costat del mar, es veu que, com tantes altres ciutats, durant segles havia viscut d'esquena a la costa, darrerament s'ha obert cap a l'est i ha recuperat espai a l'aigua (en un sentit més aviat figurat). Passejos marítims al costat del riu i el mar, transport públic marítim... L'arribada amb avió, sobrevolant les illes, és espectacular i, un cop a la ciutat, encara que no vegis el mar, els stands, bars i restaurants que ofereixen marisc i peix fresc et recorden que estàs rodejat d'aigua.
Això em va dir el meu tiet i, tot i que a casa m'han ensenyat a respectar els grans, ja em sap greu, però li he de portar una mica la contrària. Història? Sí. Gent amable? De moment, molt amable. Carrers amples i nets? Venint d'on vinc, no. I no és que Boston sigui bruta, però és que a DC no hi ha ni un bri de brutícia. Ja ni recordava què és això de veure xiclets a terra (a la capital hi ha un exèrcit de gent que neteja regularment les voreres amb uns productes líquids, potser només és aigua, no ho sé, a molta pressió), per no parlar del metro, amb alguns vagons rovellats i un ventall d'olors peculirars (el metro de Washigton, i ara em buscaré problemes, em recorda moltíssim al que Guy Delisle retrata a Pyongyang, si no us l'heu llegit, ja feu tard!).
Quan vaig arribar a Boston, em vaig emocionar. Des del mes de setembre, em sembla, que no sortira de DC, i mica en mica m'havia acostumat a la vida del NW de la ciutat: tothom enfeinat, amb uniforme (o encorbatats o amb xandall per anar a córrer) tot net, netíssim, ordenat, amb flors arreu, i desplaçant-se amunt i avall amb un objectiu concret al cap.
Boston és una ciutat petitona, però diria que més densa. Amb molts serveis, cafès, restaurants, botigues de tot tipus (discos de vinil, mil llibreries, ximpleries vàries...) amb força caràcter, gent passejant pels carrers, i tot plegat, a uns preus, si ho comparem altra vegada amb DC, força assequibles.
Situada al costat del mar, es veu que, com tantes altres ciutats, durant segles havia viscut d'esquena a la costa, darrerament s'ha obert cap a l'est i ha recuperat espai a l'aigua (en un sentit més aviat figurat). Passejos marítims al costat del riu i el mar, transport públic marítim... L'arribada amb avió, sobrevolant les illes, és espectacular i, un cop a la ciutat, encara que no vegis el mar, els stands, bars i restaurants que ofereixen marisc i peix fresc et recorden que estàs rodejat d'aigua.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)