"trick-or-treating" pel barri

L'any passat, el dia de Halloween ens vam quedar a casa repartint caramels i xocolatines entre els nens (i no tan nens) del barri. Enguany, hem viscut la festa des de l'altra banda de la trinxera: hem anat "trick-or-treating" pel nou barri, acompanyant la mainada a buscar llaminadures.

L'aventura comença a les sis passades, quan s'amaga el sol. Amb la foscor, les cases es van il·luminant (bombetes vermelloses, carabasses, calaveres, teranyines, aranyes, bruixes i làpides que decoren jardins i façanes). Llavors, princesetes, pirates, dimonis, monstres, animals i criatures fantàstiques surten al carrer, amb una bossa penjada al coll que mica en mica, porta a porta, van omplint de petits tresors dolços.

Els pares, uns metres enrere, segueixen el recorregut, intenten no perdre les criatures i aprofiten per a posar-se al dia i fer una mica de safareig amb els veïns. Enguany, però, el tema estrella és, inevitablement, les eleccions de la setmana vinent i, entre les decoracions, no hi falten els cartells que donen suport a un i altre candidat.

A mesura que avança el recorregut les bosses es van omplint, els veïns han fet els deures i estan preparats per acollir tots els nanos del veïnat, no només això, sinó que en algunes cases ens reben amb un petit refrigeri especial per a adults (ara sangria, adés margaritas...).

Dues hores més tard, el fred es comença a notar, tornem a casa i fem recompte del botí. Potser caurà algun mal de panxa, jo em quedo amb les cares d'il·lusió i satisfacció que em fan pensar en la (màgica) nit de reis de casa nostra...

Tardor a DC [again]

Mig de broma, avui he promès un nou post parlant, altra vegada, de com n'és d'espectacular la tardor a DC... Cada any el mateix, ho sé. 

En aquest enllaç trobareu una mostra dels colors que aquests dies guarneixen els marges del riu Potomac, un luxe per a ciclistes i gent que hi corre al cap de setmana. 

Creuant el Potomac

Washington DC és una ciutat molt curiosa, per moltes raons, però també per temes geogràfics i administratius. Tres estats (Maryland, el Districte de Colúmbia i Virgínia) i una sola ciutat.

Des de Georgetown només cal travessar el riu i ens plantem a Virgínia. Hi ha molta gent que ho fa cada dia, allí és on viu però treballa a DC. El mateix passa a l'estat de Maryland, amb zones residencials plenes de cases amb gent que cada dia, cotxe i metro amunt i avall, travessa la frontera administrativa que separa els estats. 

Les diferències no són abismals, però, si ens hi fixem, sí que n'hi ha. El cap de setmana, per als habitants de DC (que no en som gaires), passejar per Virginia permet canviar d'aires, ni que sigui una mica. Podem escollir des d'aventures fortes, com l'excursió a Costco, un brunch en un diner amb sofàs de sky i jukebox, o activitats més tranquil·les, com explorar el barri d'Alexandria. 

Alexandria actualment és un barri, però havia estat un poble i, de la mateixa manera que ho fa Georgetown, s'hi continua revindicant la identitat i la història pròpies. És una zona molt "mona", al costat del riu (amb port i tot!), casetes baixes -hi predominen els edificis d'obra vista amb maons granatosos- i, actualment, hi ha dos carrers comercials en què conviuen començos locals amb algunes grans marques (de roba, sobretot). 

S'hi respira un ritme més tranquil, els locals tenen espais còmodes per a seure, llegir el diari, fer-la petar, i, fins i tot, jugar a escacs... tot plegat un luxe per als washingtonians acostumats al ritme força més frenètic de DC, on tot se serveix en utensilis de plàstic to go.

Virgínia, especialment per als europeus de DC, és un tastet (molt petit) de l'Amèrica "pregona", amb locals per anar a practicar tir i on, diu la llegenda, és més fàcil aconseguir una arma que una cervesa. 

Baixant Potomac avall, a l'esquerra hi ha DC, a la dreta Virginia, des d'Arlington fins a Alexandria, diuen que hi viuen els que els agradaria viure a DC però no [s'ho] poden [permetre]. Voleu que us digui la veritat? Jo crec que, asseguts al port d'Alexandria, observen el Capitol, el Washington Memorial, i amb una certa commiseració, fan un glop al cafè.