deu anys en vint minuts

Fent còpies de seguretat i organitzant arxius, en poc més de vint minuts, deu anys de fotos (i algunes d'anteriors...).

Mercats, Perpinyà, platja, sol, neu, pluja, postes de sol a Holanda i albes a Venècia; llacs, oceans, somriures, petons i abraçades; cascades, avions, avionetes, vaixells i moltes hores de tren; esmorzars, berenars, dinars, sopars, matinades tancant locals (i algun endemà); xocolata desfeta, coca d'hostalets, bicis i cotxes; concerts, cerveses, vermuts, apéros, amics, coneguts i saludats; Reis, els petits de la família (i els no tan petits); cafès, França, Siena, Islàndia, Suïssa, Berlín, Praga, Dijon, Roma, Toronto, museus, places i carrerons; crêpes, Glühwein, tardes d'hivern, galetes, berenars de nenes, doctorands i doctors; oques, ocells assassins, balenes i ovelles; el metro de Londres, Barcelona, DC, Philly, Nancy, Rennes, Madrid, Larzac, Chicago, Olot, Sant Esteve, castells, pobles i cases; torres molt altes, taules parades, manifestacions, Mons, Free Hugs, més mercats, Franziskaners, castells de foc, el Celler, glaceres, icebergs, volcans i hores d'autoestop; aquella botiga de música a Reykjavik, l'apfelstrudel txec, el refugi a San Gimignano, platges cristal·lines de sorra blanca, el sol de mitjanit, Salses, ampolles de ratafia, tasses de te, nits jugant a cartes i tardes de Scrabble; el cuarto dels trastos, París, Alsàcia, Colmar i Estrasburg; geranis, esglésies, monestirs, Dinamarca amb neu (i sense), la Fageda, els arbres del carrer a l'hivern, a la primavera, a l'estiu i a la tardor. I molt més.

trick-or-treaters de sota les pedres

El camí cap a casa normalment és tranquil, al carrer hi ha poca gent, aquests dies els arbres han agafat aquell color de tardor tan xulo, i per a mi és un bon moment de calma, tranquil·litat i una oportunitat per a recordar (i analitzar) alguns moments del dia.

Però avui he tornat cap a casa acompanyada de sirenes, una Cleòpatra, un parell de pirates, un robot, uns quants super-herois... la llista és llarga! I tots armats amb bosses per a recollir tantes llaminadures com poguessin, de casa en casa, i amb el crit de guerra: "trick or treeeeeat".

Un cop a casa, m'han informat que ja havien trucat a la porta una vintena llarga de trick-or-treaters, i que ens estàvem quedant sense municions de xocolatines (especialment els "peanut butter chocolate cups", que han volat en deu minuts).

Ens hem quedat de guàrdia al costat de la porta, i hem anat veient desfilar fades, monstres de tot tipus, un robot fet de cartró i paper d'alumini extraordinari, princeses, zombies, algun pallasso... mica en mica les xocolatines del bol han anat desapareixent, però molt de mica en mica, cada nano, per iniciativa pròpia, una llaminadura.

Ding-dong [s'obra la porta] - Trick or treeeeeeat [es veu un nano amb ulls vergonyosos, però un somriure d'orella a orella] - Here you are [washingtonians d'adopció, ajupits a la porta, ofereixen caramels a la canalla] - Thank you [la criatura agafa UNA llaminadura] - Happy Halloween [es tanca la porta]

I així fins les nou del vespre.

Bones notícies: al final no hem fet curt, però molt em temo que demà, de bon matí, ja no quedarà cap paquetet de coloraines dins el bol.

OurTopTen

Nit de Sant Joan: coca, cava i sèries!

"Midnight in Paris" in New York

El cinema és dels anys setanta i està ple de... la mateixa gent que hi venia als anys setanta i vuitanta. Els mateixos que protagonitzen les pel·lícules de Woody Allen: Senyors amb camisa de quadres, que a l’hivern segur que acompanyen amb uns pantalons i jaqueta de pana, senyores que passen la seixantena, una arruga per cada article publicat, llibre llegit. Després de la sessió amb el psicoanalista (alguns d’ells segur que ho són i hi van), vespre al cinema.

Som a Lincoln Center, al sud d’Upper West Side, el barri on viuen bona part dels protagonistes de les primeres pel·lícules de Woody Allen. Recordeu aquells pisos petitons farcits de llibres que sortien a Manhattan, Annie Hall, Hanna and her sisters, etc.? Doncs allí mateix.

Al quiosc de llaminadures venen cafè espresso, capuccino, pastes de tot tipus i crispetes, evidentment. Cinema petit, sala petita, butaques velles. S’apaguen els llums i comencen els trailers (bé, el trailer): un documental sobre Sholem Aleichem. De veritat. No se m’acut res millor per contextualitzar una pel·lícula de Woody Allen. A mi se m’escapa el riure per sota el nas, a la sala, la gent s’identifica automàticament i esclaten les primeres rialles.

Anunciat el documental, fons negre, lletres blanques, una mica de jazz, poc, i comença l’espectacle.

Al cap de deu minuts, primer acudit sobre republicans i demòcrates, grans riallades i aplaudiments (aplaudiments!). No m’ho puc creure, no recordo haver vist cap pel·lícula de Woody Allen amb aquesta reacció del públic. La gent va fent que sí amb el cap, i no para de riure durant els vuitanta-vuit minuts que dura la cinta (per cert, que se sent el grrrr-grrrr-grrrr del projector, fantàstic).

La pel·lícula, bé no és Annie Hall, sembla més aviat un “divertimento” del director (diumenge a la tarda, què faig? una pel·lícula). Entretinguda i poc més. Els personatges van de compres a la Place Vêndome (com qualsevol turista), i per donar-hi un toc francès van repetint “c’est la fête, c’est la fête”. Doncs això.

Sigui com sigui, l’experiència, extraordinària. Entre abonats al psicoanalista, les pel·lícules de Woody Allen es veuen millor.


***

P.D. Escric el post a un cafè, al meu costat, un senyor de cinquanta anys parla amb una noia de vint sobre les dificultats de publicar un llibre avui en dia. Really.

Filadèlfia: gastronomia

Torno a ser a Filadèlfia. Per anar fent boca (mai més ben dit), heus aquí un parell de fotos de la darrera visita a la ciutat. Es tracta del famós "cheesesteak", un entrepà, especialitat local. Les artèries es bloquegen només amb la imatge!

el principi de la fi

The beginning of the end. No Pacific airlines.

Verbàlia 2.0. del mestre Màrius Serra (qui, si no?)

exàmens finals (bis)

I de regal, una cançó que no em vaig atrevir a portar a classe.

Per a què comproveu que en català podeu parlar de qualsevol tema...



"Cançó explícita" de Pau Alabajos

Pennac i Comté

L'auberge était une image d'auberge, la chambre était lambrissée de bois brut, le lit recouvert d'un édredon de grand-mère, la fenêtre ouverte sur le mauve couchant d'une montagne, le camion blanc à l'écurie devant sa ration d'avoine, Julie et moi penchés sur un vin couleur d'ambre.
— « Savagnin », Benjamin, c'est le nom du cépage. Tu te souviendras ?
— Savagnin.
— Très bien. Un vin mythique. On l'appelle le vin de voile. Grand prince des vins du Jura. Vendanges tardives, mise en fûts de chêne avinés, tu laisses mariner six ans au moins, jusqu'à ce qu'un voile de levure se forme à la surface, d'où son nom. Et sa couleur ambrée. On l'appelle aussi le vin jaune.
— Le vin jaune...
Les noms de vins, de villes et de cépages bourdonnaient dans mon crâne. Dégustations à Salin-les-Bains, à Poligny, à Château-Chalon, à l'Étoile, à Lons-le-Saulnier, à Saint-Amour, les jus pourpres et corsés du trousseau, les rosés délicats du Poulsard, et maintenant le vin jaune du Savagnin, « grand prince des vins du Jura ».
— Alliance de noix verte, d'amande grillée, de noisette... (Noix verte, amande grillée, noisette...)
— À ne pas confondre avec le vin de paille, Benjamin, célèbre, le vin de paille, et très rare... mais nous verrons ça demain...
(C'est ça... demain... demain...)

Daniel Pennac, Monsieur Malaussène

***

No sé quants cops he llegit les aventures de la família Malaussène de Pennac. De veritat. I tampoc sé quantes vegades les llegiré en el futur. Espero que moltes. Ja sé que hi ha un munt de llibres per descobrir, però Pennac és Pennac. Què hi farem. Tots tenim les nostres debilitats.

Aquí tinc dos volums que van arribar en mà des de París al mes de novembre. No hi ha res com tenir amics que organitzen viatges transatlàntics en menys de quaranta-vuit hores, i que, a sobre, tenen temps de passar per la llibreria a fer quatre encàrrecs. Els llibres van passar la duana sense problemes, però en arribar a les meves mans em semblaven talment peces de contraban.

Dos mesos més tard, arriba un paquet a casa amb un nou "bouquin" molt especial. Amb el mateix remitent,  des de prop de Besançon, un llamp de Comté. Feia anys que no rebia un paquet d'aquests, quan érem estudiants va esdevenir gairebé una tradició això d'enviar i rebre capses amb mel, formatge, xocolata, i altres especialitats gastronòmiques de la regió.

Aquesta vegada sense Vin Jaune, però sí que m'ha acompanyat amb la relectura de les aventures d'en Ben i família. I per aquestes terres, es veu que fan vins força decents, molt decents, alguns.

10!

De manera excepcional...

Moltes felicitats!

Miracle a Twitter

Des que ens coneixem, entre els tres hem viscut a gairebé una dotzena de països i tres continents diferents. De fet, jo no sabia que havien tornat a la seva Anglaterra natal, ni ells sabien que jo havia creuat l'Atlàntic.

Són d'aquells amics amb qui et veus molt de tant en tant, però quan et trobes, enlloc de posar-te al dia del què has fet els darrers mesos (o anys), els comentes que justament ara acabes de sortir del cinema d'anar a veure The King's Speech, i que King Firth (com l'anomena una altra amiga) està espectacular (of course!). Bé, com si us haguéssiu vist el dia abans. I després de repassar lectures, pel·lis i darrers descobriments us acomiadeu, de la mateixa manera que us heu saludat, sabent que passaran mesos (o anys), però com si tinguéssiu previst veure-us la setmana entrant.

En tinc uns quants d'aquests amics, repartits per aquí i per allà, i tot i veure'ls poc, els considero bons amics. De fet, els posaria tots junts al vol 815 d'Oceanic Airlines, i apa, a veure què passa!

Doncs això, miracles de la tecnologia, avui, via twitter, un d'ells ha informat a la parentela que estava fent la motxilla per visitar Washington. Washington DC? que li he preguntat jo. Doncs sí. I amb quatre tuits n'hem tingut prou per quedar a finals de setmana.

Aquesta vegada ens trobarem a terres americanes. Repassarem lectures, pel·lícules i darrers descobriments i, després, com si res, fins a la propera (el 2012, o 2013, o...).

regal nadalenc d'enguany

Versionant la idea dels amics de La Cuina Vermella, em vaig llençar a fer pastissos de xocolata en conserva. Dues fornades i dues receptes diferents. Alguns afortunats (o no...) us n'ha arribat un exemplar a les mans.

Sigui com sigui, m'ho vaig passar molt bé cuinant, retallant i d'expedició per Sabadell, tot cercant pots de vidre!

va de cuberts

cubert: un porxo en forma de cub? una forquilla multiplicada tres vegades per si mateixa...?

una recomanació

Per tardes de pluja, nits d'insomni, o senzillament si es vol fer el xafarder una estona, us recomano, enèrgicament, donar un cop d'ull al Diccionari Biogràfic de Dones (probablement repetireu...).

"El primer que s’ha de fer amb la vida és ‘viure-la’ i després, si de cas, ‘escriure-la’ amb coneixement de causa." Aurora Bertrana

Si en voleu més, ja ho sabeu! A veure si aconseguim, com es proposa l'equip de gent que hi ha treballat, que les dones, protagonistes de la vida, també ho siguin de la història.

Doncs això, ja tocava, no ho trobeu?

petits plaers filològics

Mai no he estat persona de laboratori. M'agrada el treball de camp, la imperfecció del món real. L'altre dia, però, vaig descobrir que estic treballant, sense saber-ho, en un laboratori. Treballo amb una colla de subjectes, que poso en contacte amb elements lingüístics... i observo què passa. Em direu, però tots estem exposats a elements lingüístics cada dia! Sí, però en el meu cas els tinc aïllats, els subjectes no estan contaminats per l'entorn social i puc controlar cadascun dels elements lingüístics. És com jugar al quimicefa, però amb persones. :)

De veritat, que és impressionant. Quan un dels alumnes diu "dos cançons" i jo, amb mirada còmplice, alço les celles i dic "dues"... la resposta no és un pfffffffffffffff... sinó "ai! perdó, sí, dues cançons".

Enlloc de fer-los buscar sinònims, vaig repetint: "els catalans ho fem tot; res de prendre cafè o cervesa, en català fem cafès i fem cerveses; fem un pa amb tomàquet, fem campana, ho fem tot" [fotre i cardar ho deixo per al semestre següent]. I com això, tantes altres coses. Visc en un món en què no "els hi" "tinc que" corregir l'ús de "vale" i "bueno" perquè, senzillament, no existeixen...

Evidentment el meu cantó més trapella ja ha començat a anar una mica més enllà i és clar, he pensat que els puc ensenyar qualsevol cosa i ho assimilaran tranquil·lament, sense qüestionar-s'ho. Es diu que hi havia un professor que ho va fer, va ensenyar una llengua inventada als seus alumnes, però crec que és una llegenda. Jo pensava més aviat, introduir... no sé, el verb "barrufar", per exemple. Us imagineu una colla de turistes a les Rambles "em pot barrufar unes braves?" "sí, i a mi, barrufi'm una mitjana, barrufen Moritz o Estrella?"

mini-reflexió de mitjanit

Feia anys (i panys!) que no pensava en Sopa de Cabra i ves per on, el dia que en parlo aquí els senyors de Televisió de Catalunya decideixen fer un monogràfic sobre L'Empordà.

Em venen ganes de començar a fer posts de temàtiques ben diverses, a veure si això es repeteix. S'accepten suggeriment, tot i que ja m'imagino per on anirien els trets...

segon instant de debilitat :)

Dilluns a la tarda, a la cua del super, esperant per pagar. Ipod posat, xafardejant els cistells dels altres clients, i de cop, sense avís previ, allí, davant meu, dos metres de caixer, de bona planta -que diria l'àvia-, amb un somriure d'orella a orella, barba pelroja i davantal verd. Hi, how are you today? iogurts, cling, formatge, cling, mongetes, cling, tomàquets, cling, xocolata, cling... i jo embadalida, observant amb quina elegància anava escanejant els productes, imaginant la nostra futura casa davant del llac, mobles de fusta, llar de foc, porxo, banc, i -oblidant el meu escepticisme criaturil, ja no venia d'aquí-, vuit nens, vint-i-quatre néts, gots de vi veient la posta de sol... next in line! i no sé com ja era al carrer, carregada amb queviures, enfilant el camí cap a casa.