"Una hora amb Sigur Rós" (o “Un altre post sobre Sigur Rós”)

Les set de la tarda en punt. A la pantalla de l’ordinador, el comptador que des de feia dies marcava les hores, els minuts i els segons que faltaven per a l’hora H, de cop, desapareix i la imatge del vaixell que al llarg del dia havia anat colonitzant, centímetre a centímetre, la pantalla, de sobte, l’ocupava tota.

Al menjador, cervesa, alguna cosa per picar i molta expectació. La #valtarihour començava a la franja horària de la Costa Est dels Estats Units. Durant la propera hora es podria escoltar, en primícia, el nou àlbum de Sigur Rós. 

Eren les set i el temps es va aturar. En una època d’incertesa i desesperació social, en què els exilis voluntaris es tornen forçats; en un moment en què ens atabalen amb dades macroeconòmiques que, paradoxalment, ens enceguen i no ens deixen tenir una visió àmplia de tot plegat... bé, ara mateix, és meravellós veure que en ple economicocentrisme hi ha gent que es dedica a produir bellesa, a transmetre emocions i sentiments. La piràmide es capgira i l’humanisme s’imposa. 

El temps es va aturar. I els valors i les prioritats van tornar al seu lloc. I en vam sortir una mica més optimistes, i amb les idees més clares. 

Cinquanta minuts de catarsi, imprescindibles.