"Una hora amb Sigur Rós" (o “Un altre post sobre Sigur Rós”)

Les set de la tarda en punt. A la pantalla de l’ordinador, el comptador que des de feia dies marcava les hores, els minuts i els segons que faltaven per a l’hora H, de cop, desapareix i la imatge del vaixell que al llarg del dia havia anat colonitzant, centímetre a centímetre, la pantalla, de sobte, l’ocupava tota.

Al menjador, cervesa, alguna cosa per picar i molta expectació. La #valtarihour començava a la franja horària de la Costa Est dels Estats Units. Durant la propera hora es podria escoltar, en primícia, el nou àlbum de Sigur Rós. 

Eren les set i el temps es va aturar. En una època d’incertesa i desesperació social, en què els exilis voluntaris es tornen forçats; en un moment en què ens atabalen amb dades macroeconòmiques que, paradoxalment, ens enceguen i no ens deixen tenir una visió àmplia de tot plegat... bé, ara mateix, és meravellós veure que en ple economicocentrisme hi ha gent que es dedica a produir bellesa, a transmetre emocions i sentiments. La piràmide es capgira i l’humanisme s’imposa. 

El temps es va aturar. I els valors i les prioritats van tornar al seu lloc. I en vam sortir una mica més optimistes, i amb les idees més clares. 

Cinquanta minuts de catarsi, imprescindibles.

INNI. Senzillesa i perfecció.

Les expectatives són altes. Per veure Sigur Rós (o Jónsi) en directe hem fet (i continuem fent) força bestieses. Aquest cop no és en directe, és a un cinema, això sí, a l'altra banda (literalment) de la ciutat, el que significa una hora ben llarga per arribar-hi.

Amb Heima, un documental que seguia el grup durant la gira de concerts gratuïts que van fer pels indrets més remots d'Islàndia, ja ens van convèncer que en una pantalla Sigur Rós no perdia força. Fa uns mesos van anunciar INNI, el nou projecte del grup, una pel·lícula (un documental?) que al llarg de la tardor d'enguany s'aniria projectant arreu (projeccions d'un sol dia a cinemes, botigues de música... qui sap). El tràiler dóna un parell de pistes de què es tracta, però són força minses, així que ben bé no sabem què anem a veure.

Dimecres, vigília de Thanksgiving, agafem el metro fins a Silver Spring, ben a prop del final de trajecte, i caminem per una gran avinguda fins al cinema. Recollida d'entrades "Alba? oh, yes, just one?" "yes, just one" (és que per aquestes contrades s'ha de ser molt intrèpid per anar a cap lloc "just one"...), i cap a dins. Sala 1, una sala enorme que molt em temo que no omplirem, i no, no l'omplim, en total no crec que siguem més de cinquanta persones.

Crec que tots estem una mica despistats, s'apaguen els llums i comencen les imatges d'un concert, blanc i negre, plans molt curs... potser es tractava d'això, venim a veure un concert gravat... mhhh... però tractant-se de qui es tracta, hi ha d'haver alguna cosa més. Evidentment, hi és. Al cap de cinc minuts, a la sala, rialles ben sonores, i dos minuts més tard, comença a sonar això, tots beneïm els altaveus i comencem a moure el cap, alhora, al ritme de la música. Ja ens hi hem enganxat i no traurem els ulls de la pantalla fins que s'acabin els títols de crèdit.

No us en vull dir grans coses per si algú s'anima a anar-hi quan es projecti a prop de casa seva, però sí que hi trobareu molts temes, sencers, i, per als que vau seguir la gira de Með suð í eyrum við spilum endalaust, us emocionareu. Primeríssims plans de la bateria, Jónsi cantant amb el micro de la guitarra des d'angles impensables, mirades còmplices, duets de piano, aquelles boles gegants que van decorar l'escenari...

Talment com en els concerts, vuitanta minuts que van passar volant. Sobredosi d'estímuls musicals i visuals. En vols més, trigaràs a digerir-ho i saber que l'endemà no hi pots tornar (com hem dit, les projeccions són escasses) t'obliga a fer un esforç per a retenir les sensacions viscudes. S'obren els llums, silenci, aplaudiments molt emotius al fons de la sala, ens mirem els uns als altres, sortim del cinema i enfilem cap al metro.

Vuitanta minuts de senzillesa i perfecció.