ciclistes urbans, normalitzem-nos

Tinc la sensació que hi ha certa persecució als ciclistes urbans. No una persecució física, pels carrers de les ciutats amb sirenes i música d'acció, sinó una persecució mediàtica, entre columnistes i opinadors de tot tipus de mitjans de comunicació.

Vaig començar a moure'm amb bici per la ciutat quan tenia catorze anys i des de llavors que no he parat gaire. Quan estreno casa, trigo ben poc a compar-me una bici, calculo les distàncies en minuts ciclistes (3, 5, 10, 15 minuts... una horeta amb bici), i en moltes ciutats he tingut la grata sorpresa que allò que a Catalunya és l'excepció, en molts indrets del planeta, on plou més, fa més fred i els carrers fan pujada i baixada, és la norma. La gent no va amb bici perquè no es pot permetre un cotxe, la gent va amb bici perquè li agrada, perquè li és pràctic, saludable... i, perdoneu, té menys complexes de nou-rics. 

Però bé, sembla que no només anem amb bici, sinó que hem de reivindicar-ne el seu ús. I és molt senzill, que cadascú faci el que vulgui però, què carai, anar amb bici és ràpid, pràctic, et dóna independència i autonomia, és saludable, arribes (normalment) de més bon humor a la feina, i de més bon humor a casa després de treballar tot el dia, és molt econòmic i...

Anar amb bici és respectuós amb l'entorn, amb el mediambient, per raons evidents, i respectuós amb les altres persones. Això a alguns us costarà de creure, però, com diuen en anglès, think outside the box, feu un parell de passes enrere i agafeu una mica de perspectiva. És clar que hi ha ciclistes que no són respectuosos amb els vianants i passen per zones peatonals plenes de gent sense baixar de la bici (he vist ciclistes intentar creuar el Portal de l'Àngel pels volts de Nadal i se m'han posat els pèls de punta), però també hi ha conductors que se salten les normes de circulació i ignoren qualsevol indici de sentit comú i per això no ataquem l'ús del cotxe, en general. Imagineu-vos, per un moment, que els cotxes del carrer Aragó o Passeig de Gràcia es transformen en bicis, cada cotxe, una bici. Sentiu el silenci? Probablement trobareu a faltar una mica de contaminació, però us hi acostumareu, no patiu. 

Ara que està tan de moda emmirallar-nos en altres països, crec que normalitzar l'ús de la bici a casa nostra és una assignatura pendent, i sembla que en lloc d'avançar cap a aquesta direcció, hi hagi un recel general. Una llàstima.  

P.D. Un dia, just for fun, aneu a la feina amb bici. Ja ho veureu, enganxa. 

next stop, incertitude

Fa un parell de setmanes, aprofitant una escapada de 48h a terres catalanes, vaig carregar la motxilla de llibres. Entre d’altres, L’altra, de Marta Rojals, acabada de sortir del forn (me la vaig polir abans d’arribar a casa, entre aeroports, avions i trens) i, per cert, que com diu Bernat Puigtobella, "no és més bona que Primavera, estiu, etc. però és millor", i La habitación oscura (2013), d’Isaac Rosa (a part de novel·les i contes, us recomano que doneu un cop d’ull als seus articles).

Avui el grup valencià La Habitación Roja ha tret àlbum nou, La moneda en el aire. Des de ben d’hora al matí que a casa sona en boucle, però això són figues d’un altre paner. 

Les dues novel·les i algunes de les cançons de l’àlbum (el títol ho deixa força clar) tenen en comú uns protagonistes que formen part d’aquesta generació “de la gran estafa”. Un tema que no és nou, els mitjans en van plens, amics, germans, nebots i cosins ens són exemples, i als que Harry Potter ens va agafar un pèl tard, i vam devorar els llibres desitjant que s’haguessin publicat mitja dècada més aviat, ho coneixem de primera mà. Llicenciatures, màsters i doctorats, jornades completes per sous misèrrims, un futur incert, poques perspectives laborals, cap seguretat econòmica... i per no tenir, almenys no tenim ni hipoteca, coses de l’edat, als “grans de l’institut”, mitja dècada més grans, els ha tocat de ple.  

Dotze anys, dos continents, cinc països, set ciutats i uns tretze pisos (sí, dotze anys, tretze pisos). He comprat les mateixes dues taules d’Ikea tres vegades, no parlem de prestatges i armaris que puc muntar i desmuntar amb els ulls clucs, i personal de seguretat de l’aeroport del Prat que em saluda i convida a cafè quan em veuen entrar per la porta. Però jo sóc nòmada des que ser-ho era voluntari, el meu exili no ha (o havia) estat mai forçat, ara cada cop veig més impossible tornar, per mil raons, n’hi ha de personals, és clar, però des de fa un parell d’anys, tornar, per motius laborals i econòmics, ha deixat de ser una opció. Així doncs, encara que estiguis fent el que vols, quan no hi ha elecció, l'encant de la vida nòmada perd una mica la gràcia. Abans, quan em plantejava on deixar la motxilla i muntar una nova "casa", podia fer allò tan bonic que fan a les pel·ícules cursis d’agafar un globus terraqüi, fer-lo girar, parar-lo amb un dit i comprar un bitllet d’avió amb el nom del lloc que assenyalava l'índex. Ara, la part nord-oest de la costa mediterrània queda descartada. Què hi farem. 

Sigui com sigui, fins l’estiu passat, el tema tenia un aire de temporalitat. Sí, les coses ara no pinten gaire bé. Ara no hi ha feina. Ara ens han retallat els sou, per uns mesos. Des de feia uns anys, cada Nadal, cada estiu, les converses amb els amics eren una mica més pessimistes, al llarg del 2013 la resignació es va anar instal·lant, fins que del tema no se'n parlava. "La feina? Com sempre" i els dinars a restaurants es van convertir en cafès i cerveses, qüestió de no gastar gaire. 

Res de nou, doncs. Però, en boca d’uns personatges de ficció, veure-ho escrit, maquetat, encolat, relligat i enquadernat amb portada i faixa ho ha fet més real que mai. Més definitiu, suposo. Ja som (primera persona del plural!) protagonistes de grans drames i petites comèdies. I les nostres històries no només omplen pàgines de diaris, sinó que se les trobaran les properes generacions a les nostres bibilioteques, compartint lleixa amb clàssics de la literatura, algun best-seller, i els llibres que, al nostre torn, hem heretat dels nostres, d’avis. 

I d’això va el tema, de la incertesa com a única brúixola. No us vull enganyar, a mi ja m’agrada, però jo ho he escollit. Ara bé, quan l’aventura no és voluntària, llavors és una mala passada*. 

*inicialment havia pensat una altra paraula que lliga amb “mala passada”.

Tres racons de món - Turquia 2013

U, Capadòcia des de les altures

Dos, Esglésies i coves

Tres, Aphrodisias

un detall: cliqueu en els números per veure més fotos... ;)

"trick-or-treating" pel barri

L'any passat, el dia de Halloween ens vam quedar a casa repartint caramels i xocolatines entre els nens (i no tan nens) del barri. Enguany, hem viscut la festa des de l'altra banda de la trinxera: hem anat "trick-or-treating" pel nou barri, acompanyant la mainada a buscar llaminadures.

L'aventura comença a les sis passades, quan s'amaga el sol. Amb la foscor, les cases es van il·luminant (bombetes vermelloses, carabasses, calaveres, teranyines, aranyes, bruixes i làpides que decoren jardins i façanes). Llavors, princesetes, pirates, dimonis, monstres, animals i criatures fantàstiques surten al carrer, amb una bossa penjada al coll que mica en mica, porta a porta, van omplint de petits tresors dolços.

Els pares, uns metres enrere, segueixen el recorregut, intenten no perdre les criatures i aprofiten per a posar-se al dia i fer una mica de safareig amb els veïns. Enguany, però, el tema estrella és, inevitablement, les eleccions de la setmana vinent i, entre les decoracions, no hi falten els cartells que donen suport a un i altre candidat.

A mesura que avança el recorregut les bosses es van omplint, els veïns han fet els deures i estan preparats per acollir tots els nanos del veïnat, no només això, sinó que en algunes cases ens reben amb un petit refrigeri especial per a adults (ara sangria, adés margaritas...).

Dues hores més tard, el fred es comença a notar, tornem a casa i fem recompte del botí. Potser caurà algun mal de panxa, jo em quedo amb les cares d'il·lusió i satisfacció que em fan pensar en la (màgica) nit de reis de casa nostra...

Tardor a DC [again]

Mig de broma, avui he promès un nou post parlant, altra vegada, de com n'és d'espectacular la tardor a DC... Cada any el mateix, ho sé. 

En aquest enllaç trobareu una mostra dels colors que aquests dies guarneixen els marges del riu Potomac, un luxe per a ciclistes i gent que hi corre al cap de setmana. 

Nova Orleans (III): música, gastronomia i gent

Nova Orleans és sud, Katrina, plantes gairebé tropicals, Mississipí, aires colonials, al·ligàtors, serps i manglars. Però també cultura, música, gastronomia i gent.

L'acollida a la ciutat va ser extraordinària. Orgullosos de la ciutat i de la terra, els novaorleanencs (novaorleanesos?...), donen la benvinguda a viatgers i curiosos i, a la que et descuides, t'expliquen el seu arbre genealògic: aquells besavis francesos, l'àvia que feia els millors pastissos del món (i no parlem del pollastre fregit!), aquell noi amb qui festejava però amb qui no es va casar perquè la seva família no volia, però bé, que ara és molt feliç i al seu marit se l'estima molt. I, com qui puja a una màquina del temps, recorden com era aquella plaça quan eren petits, com era la vida al barri (i com ha canviat després de la tempesta) i, mirant la mainada jugar, comparteixen aquell anhel que les tradicions es mantinguin, que els nanos aprenguin a estimar aquesta herència cultural i, si hi ha sort, que es quedin a la ciutat o, almenys, que no marxin gaire lluny (tota una epopeia en aquestes terres).

Bona part d'aquesta herència cultural passa pels fogons. Les aigües del Mississipí, el clima càlid i humit (que m'imagino que obligava a fer servir espècies per a mantenir els aliments), i el dia a dia a les colònies d'esclaus han deixat empremtes clares a la gastronomia local.

Cuina de cassola (jambalaya, gumbo,...), molt peix i marisc (amb quilos de pebre, això sí), i una, gairebé, obsessió per fregir trossos de carn, peix i alguns vegetals. Cinc dies per tastar una mica de cada. Tenen un gran respecte per al producte fresc, i és un luxe recuperar el gust d'alguns aliments que en altres parts del país et serveixen disfressats amb mil salses... això sí, no escatimen, com dèiem, ni amb espècies picants ni fregits, així que l'estómac no ho aguanta gaires dies seguits.

I bé, evidentment, Nova Orleans està estretament lligada a la música. Durant el dia, passejant, costa avançar sense ensopegar amb músics que toquen al carrer. El temps acompanya, de cotxes n'hi ha pocs i qualsevol lloc és bo per a fer servir d'escenari. Quan cau la tarda, la música es desplaça a sales i bars. Fugir dels carrers més turístics és un bon consell al llarg de tot el dia, però al vespre especialment, sobretot si es vol gaudir d'unes hores de música. Amb una mica de ganes, no és difícil trobar un petit bar amagat entre carrerons, amb músics locals, cervesa barata, i bon ambient. La millor manera d'acabar una jornada sota el sol i l'aire del Mississipí.

Bestioles

Una de les activitats més xules del viatge a Nova Orleans va ser l'excursió a un dels pantans que rodegen la ciutat. Seguint amb el meu escepticisme de fer activitats en grup a l'hora de viatjar, inicialment em va semblar una cosa molt turística, però la sorpresa va ser, altra vegada, molt positiva. En grups reduïts, dalt d'una barca força petita que permet endinsar-se entre els manglars, i amb un guia coneixedor de l'espai i dels seus habitants, durant dues hores llargues vam "explorar" el terreny.

Això dels al·ligàtors del Mississipí ho havia vist a les pel·lis, però en directe, fora d'alguna visita al zoo (fa força temps), res de res. I la veritat és que impressiona força veure una bèstia d'aquestes en directe, al seu hàbitat natural, prenent el sol, a mitja tarda, amb la boca oberta de bat a bat. 

A banda i banda de les zones més transitables hi ha alguna caseta de pescadors i, fins i tot, alguna casa residencial. Així i tot, la sensació és d'estar a una zona força salvatge, on les normes les posen caimans, serps, ocells amb el coll allargassat i, nenúfars i manglars que dibuixen el paisatge i tracen els camins per on es pot avançar. 

---

Per cert, que els al·ligàtors van tornar a aparèixer, altra cop a Nova Orleans, a l'hora de sopar, trossejats, al plat, i acompanyats de jambalaya... 

Primavera

Un del primers arbres florits del barri. Cada any s'avança a la resta.

"Yes Ma'am" - a Nova Orleans, ara sí, al Sud

A les vacances de Spring Break de l'any passat vaig enfilar cap al nord, Chicago: 24 hores de tren a l'anada, 17 a la tornada (o al revés, no ho recordo). Enguany, en direcció contrària, amb un cop d'avió em vaig plantar a Nova Orleans, situada a prop de la desembocadura del Mississipí i que, el 2005, va protagonitzar telenotícies, diaris i revistes, a causa de l'huracà Katrina, que va destruir la ciutat.

Tot i que DC és a la frontera entre el nord i el sud del país (una divisió que va molt més enllà de la descripció geogràfica), el dia a dia recorda més aviat les ciutats del nord del país. Un cop a Nova Orleans, no costa gaire veure indicis dels aires del sud: el sol brilla (bé, això va ser un cop de sort, aquesta zona del Mississipí rep força tempestes), la llum impregna els carrers, el cel és d'un blau que recorda una mica el del Mediterrani, i pels carrers hi ha palmeres i un munt de plantes verdes de fulles molt grans.

Les cases tampoc tenen res a veure amb les townhouses de DC o els gratacels de Nova York o Chicago. Edificis de tres o quatre plantes, pintants de tots colors, amb finestrons per a protegir-se del sol del migdia i... balcons! Balcons a tot arreu (i algun pati interior!). Aquest gran invent arquitectònic que, voltant pel món, a vegades costa de trobar (sobretot quan es busca allotjament...).

La gent somriu, passeja amb calma pels carrers, sense pressa. No se sap d'on vénen ni a on van. Tots els porxos de les cases amb cadires, ara un senyor amb la mirada perduda aprofitant la brisa de mitja tarda, adés una família amb un banjo (un banjo!) tocant melodies que tots coneixen, el temps a Nova Orleans va una mica més a poc a poc.

Com dèiem, han passat set anys del Katrina, però les conseqüències encara hi són molt visibles. Ja no trobem piles de runa, però la quantitat de cases abandonades, de tots aquells que van fugir de la ciutat i no hi han tornat, és desoladora. A cada conversa, el Katrina (molt sovint, the storm) apareix al cap de pocs minuts, els ulls de cop es tornen pregons i cadascú t'explica la seva història, de com van sobreviure aquells dies, fins on va arribar l'aigua, què van poder salvar, què es va destruir, com van viure els mesos de després del pas de l'huracà, com van marxar i com han tornat, o com es van quedar a NOLA i van viure sense llum, ni aigua (ni benzina, ni carreteres per entrar i sortir de la ciutat), com van reconstruir la casa, el carrer... No sé com eren les cases abans de the storm, però després, molts d'ells s'han descuidat de penjar-hi la bandera americana. La meva teoria (totalment intuïtiva) és que el patriotisme americà el van substituir, mica en mica, per un sentiment de col·lectivitat més reduït (de carrer, de barri, de ciutat). El Katrina va obligar veïns i famílies a treballar junts, per reconstruir llars, carrers, barris i ciutat. A Nova Orleans, com enlloc més als Estats Units, he vist iniciatives socials de barri per crear i protegir parcs, escoles i centres socials.

Al començar les vacances, el cert era que no sabia ben bé què esperar de la ciutat. Al final, dépaysement, gent fantàstica, sorpreses molt agradables, alguna situació surreal, les vacances, quoi!

Let's go Caps! o Una tarda de hoquei

Sembla que l'any passat ens vam portar força bé. En lloc de carbó, Ses Majestats ens van portar entrades per anar a veure els Capitals, en directe, al Verizon Center. Els Capitals són l'equip de hoquei (sobre gel, of course!) de Washington DC (felicitats, per cert, a l'equip de màrqueting que va escollir el nom!).

A les cinc de la tarda, el col·lectiu de cosins vallesans (Ses Majestats, que ho saben tot, tenien controlada la visita familiar) escalfem motors a un bar proper a l'estadi, amb una cervesa i rodejats de locals uniformats amb samarretes vermelles.

Mitja hora abans de l'inici del partit, anem fent cap a l'estadi, jaqueta, gorro i bufanda (a fora fa fred i a dins la temperatura no augmenta). Localitzem els nostres seients, a dalt de tot, però molt ben centrats. Mica en mica l'estadi es va omplint, s'apaguen els llums, himne canadenc, himne americà (drets, gorros fora, silenci, i el públic només s'anima a cantar algunes notes al final de tot). Piiiiiip, comença el partit.

A partir de llavors, dues hores i mitja que passen volant. El joc és ràpid, cal estar atent a no perdre el puck de vista, amb la mirada enganxada a la pista, animem, cridem, patim una mica i tot; al final, victòria dels Caps, l'estadi es buida i ens quedem allí, dalt de tot, mig en estat de xoc, encara hipnotitzats...

Yep.

Chez Mr. Adams

Uns amics que van viure una temporada a Boston em van recomanar d'anar a la visita guiada de la cerveseria "artesanal" Samuel Adams. En diuen artesanal, però és fàcil trobar-la en ampolles per tota la costa est (i més enllà i tot). No sabia si tot plegat seria massa turístic, molt comercial... però fent un vot de confiança a aquests amics (aquest Nadal el vot el faran ells, que van a casa mons pares per una bona dosi d'escudella, carn d'olla i torrons!), de bon matí vaig agafar el metro i cap a la Samuel Adams Brewery.

Només entrar, identificació (la visita inclou un tast i cal tenir-ne 21!), i un cop de sort fa que ens donin la darrera entrada per al tour que comença cinc minuts més tard. La visita es divideix en tres parts: una explicació del procés d'elaboració de la cervesa (provem el gra, olorem el lúpol, etc.); una visita a la sala d'aparells per coure, fermentar...; i, finalment, una degustació a la sala de tast (tres cerveses: Boston Lager, Winter Lager i Pumkin Ale). La visita és gratuïta, a la sortida, això sí, ens passegen per una botiga on es poden comprar gots, gerres i samarretes amb el logo de la casa.

No cal dir que el tast del final és un reclam per a bona part dels que fan el tour, però la visita és molt amena, molt clara, la noia que ens fa de guia sap molt bé de què parla, i d'una manera molt informal, com qui no vol la cosa, transmet la passió per la cervesa i alhora s'assegura que entenem quatre idees bàsiques sobre l'elaboració d'aquesta beguda.

És clar que si entenem per què chez Samuel Adams fan les coses com les fan, valorarem el producte i estarem disposats a comprar-lo i a fer-ne publicitat entres els amics (o escriure entrades al nostre blog); així i tot, és d'agrair que les empreses t'obrin les seves portes, t'ensenyin com treballen, i vetllin per fer difusió de la tasca que fan, amb ganes, i amb una clara voluntat de fer les coses ben fetes.

P.D. La Sam Adams és complicadota de trobar per terres catalanes, però sembla que la cervesa artesanal s'està posant de moda... i ens n'alegrem molt!

Escapada a Boston

"Boston em va agradar molt, ja ho veuràs, història, gent amable i els carrers amples i nets".

Això em va dir el meu tiet i, tot i que a casa m'han ensenyat a respectar els grans, ja em sap greu, però li he de portar una mica la contrària. Història? Sí. Gent amable? De moment, molt amable. Carrers amples i nets? Venint d'on vinc, no. I no és que Boston sigui bruta, però és que a DC no hi ha ni un bri de brutícia. Ja ni recordava què és això de veure xiclets a terra (a la capital hi ha un exèrcit de gent que neteja regularment les voreres amb uns productes líquids, potser només és aigua, no ho sé, a molta pressió), per no parlar del metro, amb alguns vagons rovellats i un ventall d'olors peculirars (el metro de Washigton, i ara em buscaré problemes, em recorda moltíssim al que Guy Delisle retrata a Pyongyang, si no us l'heu llegit, ja feu tard!).

Quan vaig arribar a Boston, em vaig emocionar. Des del mes de setembre, em sembla, que no sortira de DC, i mica en mica m'havia acostumat a la vida del NW de la ciutat: tothom enfeinat, amb uniforme (o encorbatats o amb xandall per anar a córrer) tot net, netíssim, ordenat, amb flors arreu, i desplaçant-se amunt i avall amb un objectiu concret al cap.

Boston és una ciutat petitona, però diria que més densa. Amb molts serveis, cafès, restaurants, botigues de tot tipus (discos de vinil, mil llibreries, ximpleries vàries...) amb força caràcter, gent passejant pels carrers, i tot plegat, a uns preus, si ho comparem altra vegada amb DC, força assequibles.

Situada al costat del mar, es veu que, com tantes altres ciutats, durant segles havia viscut d'esquena a la costa, darrerament s'ha obert cap a l'est i ha recuperat espai a l'aigua (en un sentit més aviat figurat). Passejos marítims al costat del riu i el mar, transport públic marítim... L'arribada amb avió, sobrevolant les illes, és espectacular i, un cop a la ciutat, encara que no vegis el mar, els stands, bars i restaurants que ofereixen marisc i peix fresc et recorden que estàs rodejat d'aigua.

Tardor a DC

Us hem parlat moltes vegades dels colors dels arbres a DC per aquestes dates. La tardor dura molt poc, les fulles cauen molt ràpid i ben aviat començarà a nevar (dissabte passat en vam tenir una petita demostració).

Però aquests dies, al sortir de casa ens trobem amb això.

Avui, a més, hem tingut un cel clar i blau com n'hi ha pocs: un diumenge rodó.

Ísland, nú

Això nostre amb Islàndia és irracional, ho sabem. Fa uns anys vam passar unes setmanes amb la motxilla a l'esquena, sobrevolant la illa amb avionetes del país de Liliput (on compartíem espai i conversa amb el pilot) i fent autoestop a la E-1.

Ens van acollir en granges i cases particulars, vam compartir el dinar amb pescadors (recordeu l'orca Ulisses a Barcelona, doncs això!), vam menjar tauró fermentat, ens va atacar un estol d'ocells que ni a les pel·lícules de Hitchcock, ens vam banyar en aigües gèlides i també extremadament càlides, però sobretot, vam descobrir una cultura i una societat molt especials. Amables, acollidors, respectuosos i amb una consciència i un sentit de la responsabilitat extrems.

Potser per manca de personal, als establiments ben sovint no hi ha cap mena de control, ni tan sols a l'hora de pagar: llista de preus, datàfon, i apa, t'espaviles. La mainada (bé, els nadons), els deixen dins els cotxets a la porta de botigues i cafès. Només a Reykjavik ens ha passat d'entrar a una botiga de discos i que ens facin passar a la "rerabotiga" amb una màquina de cafè, plena de sofàs i de reproductors de discos amb auriculars; que ens deixin allí un parell d'hores, xarrupant un "espresso" amb una pila de cds per a què els escoltem i, que si alguna cosa ens agrada, els ho diguem. "Viu i deixa viure", que es diu.

Probablement totes aquestes qualitats han permès que passés tot el que ha passat aquests darrers mesos -de fet, amb Besti Flokkurinn crec que alguna cosa es començava a moure i el que va començar com una "broma reivindicativa" van acabar guanyant les eleccions-. Davant d'una crisi de cavall, els ciutadans s'han alçat i han dedicat molta energia a denunciar els que l'havien causada, però també a tirar endavant, i de fet, l'han feta ben grossa: on s'és vist un país que elegeix democràticament (qualsevol ciutadà s'hi podia presentar) una comissió per a redactar una constitució nova?

Altra vegada els islandesos ens han sorprès (molt positivament!). Esperem tornar-hi ben aviat, i veure amb els nostres ulls com estan les coses. De moment, diumenge vinent en podrem fer un petit tast.

trick-or-treaters de sota les pedres

El camí cap a casa normalment és tranquil, al carrer hi ha poca gent, aquests dies els arbres han agafat aquell color de tardor tan xulo, i per a mi és un bon moment de calma, tranquil·litat i una oportunitat per a recordar (i analitzar) alguns moments del dia.

Però avui he tornat cap a casa acompanyada de sirenes, una Cleòpatra, un parell de pirates, un robot, uns quants super-herois... la llista és llarga! I tots armats amb bosses per a recollir tantes llaminadures com poguessin, de casa en casa, i amb el crit de guerra: "trick or treeeeeat".

Un cop a casa, m'han informat que ja havien trucat a la porta una vintena llarga de trick-or-treaters, i que ens estàvem quedant sense municions de xocolatines (especialment els "peanut butter chocolate cups", que han volat en deu minuts).

Ens hem quedat de guàrdia al costat de la porta, i hem anat veient desfilar fades, monstres de tot tipus, un robot fet de cartró i paper d'alumini extraordinari, princeses, zombies, algun pallasso... mica en mica les xocolatines del bol han anat desapareixent, però molt de mica en mica, cada nano, per iniciativa pròpia, una llaminadura.

Ding-dong [s'obra la porta] - Trick or treeeeeeat [es veu un nano amb ulls vergonyosos, però un somriure d'orella a orella] - Here you are [washingtonians d'adopció, ajupits a la porta, ofereixen caramels a la canalla] - Thank you [la criatura agafa UNA llaminadura] - Happy Halloween [es tanca la porta]

I així fins les nou del vespre.

Bones notícies: al final no hem fet curt, però molt em temo que demà, de bon matí, ja no quedarà cap paquetet de coloraines dins el bol.

La Iaia fa les Amèriques

Fa unes setmanes que els tinc en boucle a l'ipod. A casa, al vespre, sovint sonen a la cuina a l'hora de preparar el sopar i, a la llarga llista de gent que s'han posat a la butxaca, els amics de La Iaia ara hi poden afegir personal australià, francès i americà. El pobres no entenen res, però tallen ceba amb "Declaració de principis", saltegen verdures entre barrets vermells i paren taula amb "L'home que passa" de fons.

La Iaia - "Jo vull ser la meva iaia"

La Iaia van ser protagonistes de la nostra banda sonora d'aquest estiu. Els vam poder veure a Banyoles (en un concert en família), amb un reguitzell de iaies del Pla de l'Estany que inicialment no sabien qui o què anaven a escoltar i van acabar dempeus, emocionades. Vam repetir a Barcelona, davant de la platja, vam assistir a algun llançament d'ulleres, i a cada concert el mateix ritual: de l'escepticisme inicial, a l'emoció col·lectiva.

Ara han tret disc nou: Les ratlles del banyador. De música no hi entenem gens, però el cert és que ens agraden molt. Com les castanyes, moniatos, carabasses i altres fruits de tardor, els hi trobem caràcter, no sabem si són aptes per a tots els gustos, però tenen alguna cosa que els fa acollidors, un punt nostàlgics i un xic entremeliats.

Res, que val la pena comprar el disc o, vosaltres que podeu, anar-los a veure en directe, que imaginem que es faran un fart de fer concerts. Si tenen previst creuar l'Atlàntic, feu-nos-ho saber, que ja els volem tornar a veure!

Creuant el Potomac

Washington DC és una ciutat molt curiosa, per moltes raons, però també per temes geogràfics i administratius. Tres estats (Maryland, el Districte de Colúmbia i Virgínia) i una sola ciutat.

Des de Georgetown només cal travessar el riu i ens plantem a Virgínia. Hi ha molta gent que ho fa cada dia, allí és on viu però treballa a DC. El mateix passa a l'estat de Maryland, amb zones residencials plenes de cases amb gent que cada dia, cotxe i metro amunt i avall, travessa la frontera administrativa que separa els estats. 

Les diferències no són abismals, però, si ens hi fixem, sí que n'hi ha. El cap de setmana, per als habitants de DC (que no en som gaires), passejar per Virginia permet canviar d'aires, ni que sigui una mica. Podem escollir des d'aventures fortes, com l'excursió a Costco, un brunch en un diner amb sofàs de sky i jukebox, o activitats més tranquil·les, com explorar el barri d'Alexandria. 

Alexandria actualment és un barri, però havia estat un poble i, de la mateixa manera que ho fa Georgetown, s'hi continua revindicant la identitat i la història pròpies. És una zona molt "mona", al costat del riu (amb port i tot!), casetes baixes -hi predominen els edificis d'obra vista amb maons granatosos- i, actualment, hi ha dos carrers comercials en què conviuen començos locals amb algunes grans marques (de roba, sobretot). 

S'hi respira un ritme més tranquil, els locals tenen espais còmodes per a seure, llegir el diari, fer-la petar, i, fins i tot, jugar a escacs... tot plegat un luxe per als washingtonians acostumats al ritme força més frenètic de DC, on tot se serveix en utensilis de plàstic to go.

Virgínia, especialment per als europeus de DC, és un tastet (molt petit) de l'Amèrica "pregona", amb locals per anar a practicar tir i on, diu la llegenda, és més fàcil aconseguir una arma que una cervesa. 

Baixant Potomac avall, a l'esquerra hi ha DC, a la dreta Virginia, des d'Arlington fins a Alexandria, diuen que hi viuen els que els agradaria viure a DC però no [s'ho] poden [permetre]. Voleu que us digui la veritat? Jo crec que, asseguts al port d'Alexandria, observen el Capitol, el Washington Memorial, i amb una certa commiseració, fan un glop al cafè.

curs nou, vida nova

Tenim molts posts pendents d'aquest estiu. Avui comencem curs, a veure si mica en mica ens anem posant al dia.

Tornem amb moltes ganes (coses de fer una feina que ens agrada i emociona) i a més, hem volgut començar amb bon peu.

Esmorzar a casa els amics i veïns de Baked & Wired ("el lloc de les madalenes", ma mare dixit), a part de fer uns cafès boníssims, la pastisseria és fantàstica i, atenció, serveixen "tallats" en gots de vidre! Jo sóc més de cafè sol, però començar el dia a l'altra banda de l'atlàntic llegint una carta de cafès amb tocs autòctons és un petit luxe.

Doncs això, altre cop a Washington DC, amb molta energia (i estoig nou!).

Juguem?

De vegades els amics et fan propostes indecents, tan indecents, que és impossible dir-los que no.

L'estiu passat, ara fa un any, en un d'aquells cafès de mitja tarda que acaben tancant el restaurant a ves a saber quina hora de la matinada, una amiga em va deixar caure allò de: "I si reservem taula al Celler de Can Roca, per l'any vinent, quan vinguis de vacances per aquí?". Davant els meus ulls oberts com taronges va continuar: "Tenim un any per fer guardiola, no arriba a un euro diari". Passats els dos segons d'ensurt inicial, no m'ho vaig pensar gens: "És clar que sí!".

Un any més tard, comptant les "tapes" inicials, en total van ser quinze vins i vint-i-un plats: trenta-sis joguines per al paladar. Perquè això és el que vam fer, jugar. L'experiència va ser gastronòmica, però sobretot, lúdica. 

Dotzenes de crítics gastronòmics deuen haver escrit pàgines plenes d'opinions, teories i valoracions. Aquí només us podem dir que si us ho passeu bé a taula, val molt la pena. Però no només per la cuina: l'espai, la gent, el menjar, el vi... tot plegat, extraordinari.

Els creadors de tot això són tres germans (en Joan a la cuina, en Josep entre ampolles, i en Jordi amb les postres), per a cada plat, un vi diferent, i (oh, sorpresa!), per a cada vi, no se t'acut cap plat millor que el pugui acompanyar. La simbiosi és espectacular.

Més enllà de l'alcohol, la sensació és d'embriaguesa sensorial, tot combina tan bé ("they belong together", que diuen), i els estímuls són tants, que el cervell, pobret, no dóna l'abast. I, de fet, quaranta-vuit hores més tard, encara costa ordenar-ho tot.

De la mateixa manera que fa gairebé dues dècades ens aïllàvem del món mundial experimentant amb una muntanya de peces de lego; en aquella taula al costat de la finestra, com dues criatures, vam estar jugant, amatents, amb tots els sentits activats.

Vam jugar, vam descobrir, vam aprendre... i ara tenim un munt d'experiències per recordar. Avisem, que hi tornarem.

Petits fours normands

Dimecres em va arribar una sorpresa molt bona, un regal dels meus avis adoptius francesos: una capsa de "petits fours" de Normandia. Els mateixos "financiers" que fa catorze anys acompanyaven els tes de mitja tarda (sí, en plena adolescència ja vaig començar amb les sobredosis d'Earl Grey).

Farina, ametlles, sucre i una bona dosi de mantega. Només em falta seure davant de l'Atlàntic i observar com puja i baixa la marea.