dijous, 22 de novembre del 2012

Quatre coses sobre Thanksgiving

Thanksgiving, un any més.

L'anostrament de tradicions culturals dels Estats Units, en el meu cas, està sent un procés curiós (des d'una perspectiva personal) i d'allò més ortodox (com sentenciaria qualsevol antropòleg). El primer pas és "ostres, com a les pel·lícules"; el següent és la invisibilitat (deixar de comptar banderes americanes pel carrer, automatitzar el "how are you today?" i "have a nice day" entonats religiosament per cambrers i post-adolescents que subministren tasses de cafè als washingtonians mig adormits); i el tercer pas, alegrar-te quan s'acosten dates assenyalades al calendari americà, i que no formen part de la tradició personal (fa un mes era Halloween, aquesta setmana és Thanksgiving).





El moviment migratori i la ciutat deserta

Washington és una ciutat de pas i són pocs els washingtonians que hi han nascut. Ciutat administrativa, és d'allò més normal conèixer gent que s'hi està per quatre, sis o vuit mesos fent un internship (les pràctiques de tota la vida), que visita la ciutat per pocs dies o que hi ha vingut a parar per estar-s'hi tres o quatre anys (encara que costi de creure, se'ns considera veterans!).

Així doncs, la setmana de Thanksgiving els americans tornen a la seva ciutat natal per a dinar amb la família, és l'únic "pont" de l'any, exceptuant el catorze de juliol, la resta de festius cauen sempre en dilluns. Aquesta diàspora temporal fa que pels carrers de DC només es veuen alguns americans locals, i una colla d'estrangers que en molts casos acabaran convidats a festes familiars del barri. Per Thanksgiving ningú no es pot quedar sense la seva ració de gall d'indi. I per a nosaltres, un privilegi que ens obrin les portes de casa seva.

La bèstia

El protagonista de la festa és el gall d'indi (el famós turkey), que es farceix i es fa rostir sencer al forn (cada família té el seu secret per a aconseguir que no quedi sec...). Ja fa setmanes que els supermercats es van omplir de galls d'indis de totes mides. Això sí, l'animal el venen sense cap i amb les tripes netes (tinc entès, no n'he comprat cap, que dins de la bèstia, hi ha els menuts en una bossa de plàstic, així, qui no els vol aprofitar, els pot llençar directament a la brossa).



Il·lustració del The New Yorker


Cranberry sauce, gravy i altres especialitats culinàries

Un cop rostit, el patriarca (!) talla l'animal (de fet, tenen un verb concrete per al tema: crave the turkey), i els convidats se serveixen. La carn es rega amb gravy, una salsa feta amb el suc del rostit, barrejat amb farina (el fenomen es mereix un post sencer!), o cranberry sauce (salsa de nabius), molt sovint, de llauna; i el tema porta cua, he assistit a discussions força animades sobre quin acompanyament és millor, fora bromes!




Els trossos de bèstia s'acompanyen d'altres plats, que sovint porten els convidats. Un dels més curiosos és l'stuffing (el farcit), que molt sovint, tot i dir-se "farcit", es cuina a part i, en moltes famílies, en aquest cas es diu dressing. La base és molla de pa amb herbes, api, carn picada... tantes cases, tantes receptes. A taula tampoc no hi falten les mashed potatoes (patates aixafades, més dens que el puré de patates), moniatos al forn i les mongetes tendres saltejades.


Pies

I de postres, pie! Pastissos (en català no fem la diferència, com en francès, entre tarte i gateau) de carbassa, poma o nous de pecan. Mhhhh...

Bé, doncs això, que avui menjarem com a les pel·lícules: gall d'indi i tota la pesca.

--

Final cursi (ja me'l permetreu): enmig d'aquest enrenou gastronòmic, els americans aprofiten per a donar les gràcies de mil coses. A nosaltres, sens dubte, ens sona cursi, però en una societat que viu accelerada i amb una pressió (laboral) constant, potser és necessari. La sang mediterrània fa que jo, la vida, me la prengui més tranquil·lament, i aquestes valoracions les faig a diari, amb un cafè a una terrassa d'un bar. Així i tot, s'agreix, moltíssim, que la gent t'obri les portes de casa seva, quan casa teva la tens repartida pels cinc continents.

dimecres, 21 de novembre del 2012

un cop més, abstenció per força


Avui acaba el termini per votar per correu i, un cop més, ni rastre de les paperetes.

Vam fer els deures, els vam fer. Tan bon punt es va obrir el període per a sol·licitar el vot per correu ens vam plantar a l'ambaixada i vam fer els tràmits necessaris. Sorprèn que en ple s. XXI la paperassa no estigui més agilitzada i que tot plegat no es pugui fer per internet, però bé, la burocràcia és com és (ens ho recorda l'Astèrix), vam omplir els formularis i des de l'ambaixada els van enviar (per fax!) a Barcelona.




El fax es veu que va funcionar, i la sol·licitud va arribar a bon port. A la pàgina del ministeri es podia seguir l'evolució de "la cosa" i semblava que aquest cop, potser sí, ens en sortiríem.

Però van anar passant els dies i de les paperetes que havien d'arribar a casa, res de res. Sembla ser que als Estats Units no és cap excepció, de fet, no sabem de ningú que hagi pogut votar (si coneixeu a cap afortunat, feu-nos-ho saber!).

Com diu el mestre Macip "acabarem relegats per força al grup del no sap/no contesta, que aquestes eleccions hauria de ser més minso que de costum. Formar part de la minoria no em fa cap il·lusió, i menys en aquestes condicions".

Una barreja de sentiments, una mica de ràbia, força impotència, un pèl de desesperació... i l'horrorosa sensació de viure un déjà vu...

-----

Per cert, tot i que força mitjans se n'han fet força ressò, és sorprenent que en plena sobredosi d'actes i missatges de campanya electoral, no hàgim sentit ni mitja paraula sobre el tema de cap partit... deu ser que tenim poders màgics, i, sense poder votar, ens hem tornat invisibles...


dissabte, 3 de novembre del 2012

"trick-or-treating" pel barri

L'any passat, el dia de Halloween ens vam quedar a casa repartint caramels i xocolatines entre els nens (i no tan nens) del barri. Enguany, hem viscut la festa des de l'altra banda de la trinxera: hem anat "trick-or-treating" pel nou barri, acompanyant la mainada a buscar llaminadures.




L'aventura comença a les sis passades, quan s'amaga el sol. Amb la foscor, les cases es van il·luminant (bombetes vermelloses, carabasses, calaveres, teranyines, aranyes, bruixes i làpides que decoren jardins i façanes). Llavors, princesetes, pirates, dimonis, monstres, animals i criatures fantàstiques surten al carrer, amb una bossa penjada al coll que mica en mica, porta a porta, van omplint de petits tresors dolços.




Els pares, uns metres enrere, segueixen el recorregut, intenten no perdre les criatures i aprofiten per a posar-se al dia i fer una mica de safareig amb els veïns. Enguany, però, el tema estrella és, inevitablement, les eleccions de la setmana vinent i, entre les decoracions, no hi falten els cartells que donen suport a un i altre candidat.



A mesura que avança el recorregut les bosses es van omplint, els veïns han fet els deures i estan preparats per acollir tots els nanos del veïnat, no només això, sinó que en algunes cases ens reben amb un petit refrigeri especial per a adults (ara sangria, adés margaritas...).



Dues hores més tard, el fred es comença a notar, tornem a casa i fem recompte del botí. Potser caurà algun mal de panxa, jo em quedo amb les cares d'il·lusió i satisfacció que em fan pensar en la (màgica) nit de reis de casa nostra...