16 anys, despertador, institut, deures, i tardes a l'Alliance Française de Sabadell. A l'adolescència tots ens revelem, estudiar francès crec que va ser una de les meves màximes revolucions. Allò sí que era portar la contrària: estudiar una llengua que estava ben poc de moda, amb un futur força incert i gens "cool".
No m'imaginava que pocs anys més tard, el hobby es convertiria en passió (i professió). Brassens, Brel, Nouvelle Vague, Mai '68, Pennac... però també la descoberta dels HLM, les cités i tot un univers de la mà, especialment, de grups com Zebda.
Un univers que més endavant esdevindria durant un any casa meva i on viuria la que fins ara ha estat la meva millor experiència docent (i mira que n'he tingudes unes quantes i d'excel·lents!). Un barri als afores d'una capital de provincia francesa, que per aquelles dates sortia a les notícies amb imatges de cotxes cremats, però que des de la finestra de casa jo més aviat veia nanos de quinze anys que tornaven de l'entrenament de futbol, anaven cap a casa a fer els deures (els de l'escola i els familiars), i que l'endemà a classe parlaven dels seus problems, somnis i projectes, com qualsevol altre adolescent.
A tall d'anècdota, amb Zebda, durant dues nits, vam ser veïns a Larzac, uns veïns de luxe. Diuen que ara tornen, gairebé deu anys més tard; algunes arrugues, cabells blancs, però el mateix esperit i energia. Una molt bona excusa per a recuperar alguns temes que feia temps que no escoltàvem, un petit exercici de memòria i nostàlgia, i ens agrada.
Bonus: a més, és clar, recuperar moments com aquest, Zebda cantant l'Estaca, és impagable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada