Fa un parell de setmanes, aprofitant una escapada de 48h a terres catalanes, vaig carregar la motxilla de llibres. Entre d’altres, L’altra, de Marta Rojals, acabada de sortir del forn (me la vaig polir abans d’arribar a casa, entre aeroports, avions i trens) i, per cert, que com diu Bernat Puigtobella, "no és més bona que Primavera, estiu, etc. però és millor", i La habitación oscura (2013), d’Isaac Rosa (a part de novel·les i contes, us recomano que doneu un cop d’ull als seus articles).
Avui el grup valencià La Habitación Roja ha tret àlbum nou, La moneda en el aire. Des de ben d’hora al matí que a casa sona en boucle, però això són figues d’un altre paner.
Les dues novel·les i algunes de les cançons de l’àlbum (el títol ho deixa força clar) tenen en comú uns protagonistes que formen part d’aquesta generació “de la gran estafa”. Un tema que no és nou, els mitjans en van plens, amics, germans, nebots i cosins ens són exemples, i als que Harry Potter ens va agafar un pèl tard, i vam devorar els llibres desitjant que s’haguessin publicat mitja dècada més aviat, ho coneixem de primera mà. Llicenciatures, màsters i doctorats, jornades completes per sous misèrrims, un futur incert, poques perspectives laborals, cap seguretat econòmica... i per no tenir, almenys no tenim ni hipoteca, coses de l’edat, als “grans de l’institut”, mitja dècada més grans, els ha tocat de ple.
Dotze anys, dos continents, cinc països, set ciutats i uns tretze pisos (sí, dotze anys, tretze pisos). He comprat les mateixes dues taules d’Ikea tres vegades, no parlem de prestatges i armaris que puc muntar i desmuntar amb els ulls clucs, i personal de seguretat de l’aeroport del Prat que em saluda i convida a cafè quan em veuen entrar per la porta. Però jo sóc nòmada des que ser-ho era voluntari, el meu exili no ha (o havia) estat mai forçat, ara cada cop veig més impossible tornar, per mil raons, n’hi ha de personals, és clar, però des de fa un parell d’anys, tornar, per motius laborals i econòmics, ha deixat de ser una opció. Així doncs, encara que estiguis fent el que vols, quan no hi ha elecció, l'encant de la vida nòmada perd una mica la gràcia. Abans, quan em plantejava on deixar la motxilla i muntar una nova "casa", podia fer allò tan bonic que fan a les pel·ícules cursis d’agafar un globus terraqüi, fer-lo girar, parar-lo amb un dit i comprar un bitllet d’avió amb el nom del lloc que assenyalava l'índex. Ara, la part nord-oest de la costa mediterrània queda descartada. Què hi farem.
Sigui com sigui, fins l’estiu passat, el tema tenia un aire de temporalitat. Sí, les coses ara no pinten gaire bé. Ara no hi ha feina. Ara ens han retallat els sou, per uns mesos. Des de feia uns anys, cada Nadal, cada estiu, les converses amb els amics eren una mica més pessimistes, al llarg del 2013 la resignació es va anar instal·lant, fins que del tema no se'n parlava. "La feina? Com sempre" i els dinars a restaurants es van convertir en cafès i cerveses, qüestió de no gastar gaire.
Res de nou, doncs. Però, en boca d’uns personatges de ficció, veure-ho escrit, maquetat, encolat, relligat i enquadernat amb portada i faixa ho ha fet més real que mai. Més definitiu, suposo. Ja som (primera persona del plural!) protagonistes de grans drames i petites comèdies. I les nostres històries no només omplen pàgines de diaris, sinó que se les trobaran les properes generacions a les nostres bibilioteques, compartint lleixa amb clàssics de la literatura, algun best-seller, i els llibres que, al nostre torn, hem heretat dels nostres, d’avis.
I d’això va el tema, de la incertesa com a única brúixola. No us vull enganyar, a mi ja m’agrada, però jo ho he escollit. Ara bé, quan l’aventura no és voluntària, llavors és una mala passada*.
*inicialment havia pensat una altra paraula que lliga amb “mala passada”.
