"trick-or-treating" pel barri

L'any passat, el dia de Halloween ens vam quedar a casa repartint caramels i xocolatines entre els nens (i no tan nens) del barri. Enguany, hem viscut la festa des de l'altra banda de la trinxera: hem anat "trick-or-treating" pel nou barri, acompanyant la mainada a buscar llaminadures.

L'aventura comença a les sis passades, quan s'amaga el sol. Amb la foscor, les cases es van il·luminant (bombetes vermelloses, carabasses, calaveres, teranyines, aranyes, bruixes i làpides que decoren jardins i façanes). Llavors, princesetes, pirates, dimonis, monstres, animals i criatures fantàstiques surten al carrer, amb una bossa penjada al coll que mica en mica, porta a porta, van omplint de petits tresors dolços.

Els pares, uns metres enrere, segueixen el recorregut, intenten no perdre les criatures i aprofiten per a posar-se al dia i fer una mica de safareig amb els veïns. Enguany, però, el tema estrella és, inevitablement, les eleccions de la setmana vinent i, entre les decoracions, no hi falten els cartells que donen suport a un i altre candidat.

A mesura que avança el recorregut les bosses es van omplint, els veïns han fet els deures i estan preparats per acollir tots els nanos del veïnat, no només això, sinó que en algunes cases ens reben amb un petit refrigeri especial per a adults (ara sangria, adés margaritas...).

Dues hores més tard, el fred es comença a notar, tornem a casa i fem recompte del botí. Potser caurà algun mal de panxa, jo em quedo amb les cares d'il·lusió i satisfacció que em fan pensar en la (màgica) nit de reis de casa nostra...

Nigiris i makis de l'àvia

Ens vam conèixer fa un parell d'anys, poc després d'arribar a DC. Des de llavors, gairebé mai no he faltat a la nostra cita setmanal. El ritual és sempre el mateix.

Baixo fins al canal de Georgetown, giro a mà l'esquerra i, passat el cartell de neó, allí me'ls trobo. Ell al fons del local, si hi ha feina, preparant les comandes de sushi, si no, assegut mirant la tele; ella, amunt i avall, ara cobrant als clients, adés preparant plats calents per a emportar. Gent de poques paraules, reben a tothom amb un somriure càlid, or en barra, si tenim en compte que som al barri de Georgetown, farcit de locals snobs i chics, estèticament impecables, però sovint una mica freds.

La carta és curta, impresa en fulls blancs amb tinta negra (Times New Roman 12), res exòtic, sushi de tota la vida. Com indica el cartell emmarcat al costat de la nevera amb begudes per a emportar: "the same sushi chef for 15 years". Doncs això, que deu fer 15 anys que van obrir el local i des de llavors poca cosa ha canviat. Sens dubte, el millor sushi que he provat a DC i a un preu incomparable. Com dèiem, res fancy, no fan combinacions innovadores, senzillament arròs, peix fresc (boníssim!), algues, i unes dosis de wasabi que més d'una vegada m'han fet saltar llàgrimes. Allò del menjar honrat. El sushi de l'àvia.

Als clients "habituals" ens tenen molt controlats. El somriure és el mateix per a tothom, però els ulls se'ls il·luminen una mica davant de certes cares i, amb el temps d'arribar davant la barra on preparen el menjar, coneixedors dels gustos de cadascú, ja s'han posat a treballar. A més, crec que hi va haver un punt d'inflexió, l'any passat, quan hi vaig portar els meus pares, que estaven visitant la ciutat (i la filla). Com indicia el nom del local, la idea és preparar sushi per a emportar, però tenen una barra petita i tres tamborets (no quatre, tres) i, si vols menjar allí, en lloc de les safates de plàstic, tens plats de veritat. Sigui com sigui, de glamourós, el lloc n'és poc, i escollir-lo per a portar-hi els pares... crec que els va fer una il·lusió especial. Des de llavors que les racions són una mica més grans i quan ella fa el paquet amb la safata de nigiris i makis, els palets i els dos tovallons (tot plegat, amb una precisió com només pot fer algú que ha passat tota l'etapa de pre-escolar fent papiroflèxia), de sota el taulell treu l'ampolla de soja i me'n duplica la quantitat, crec que passaria ànsia de pensar que em pogués quedar sense.

Darrer petit detall, treballen de dilluns a divendres (tot un acte revolucionari en aquest país!), i me'ls imagino al cap de setmana a casa, asseguts al sofà un al costat de l'altre, o cuidant les plantes del jardí, o... tot plegat, amb la mateixa parsimònia i delicadesa amb què ens acullen als qui els visitem religiosament.

"Una hora amb Sigur Rós" (o “Un altre post sobre Sigur Rós”)

Les set de la tarda en punt. A la pantalla de l’ordinador, el comptador que des de feia dies marcava les hores, els minuts i els segons que faltaven per a l’hora H, de cop, desapareix i la imatge del vaixell que al llarg del dia havia anat colonitzant, centímetre a centímetre, la pantalla, de sobte, l’ocupava tota.

Al menjador, cervesa, alguna cosa per picar i molta expectació. La #valtarihour començava a la franja horària de la Costa Est dels Estats Units. Durant la propera hora es podria escoltar, en primícia, el nou àlbum de Sigur Rós. 

Eren les set i el temps es va aturar. En una època d’incertesa i desesperació social, en què els exilis voluntaris es tornen forçats; en un moment en què ens atabalen amb dades macroeconòmiques que, paradoxalment, ens enceguen i no ens deixen tenir una visió àmplia de tot plegat... bé, ara mateix, és meravellós veure que en ple economicocentrisme hi ha gent que es dedica a produir bellesa, a transmetre emocions i sentiments. La piràmide es capgira i l’humanisme s’imposa. 

El temps es va aturar. I els valors i les prioritats van tornar al seu lloc. I en vam sortir una mica més optimistes, i amb les idees més clares. 

Cinquanta minuts de catarsi, imprescindibles.

Nova Orleans (III): música, gastronomia i gent

Nova Orleans és sud, Katrina, plantes gairebé tropicals, Mississipí, aires colonials, al·ligàtors, serps i manglars. Però també cultura, música, gastronomia i gent.

L'acollida a la ciutat va ser extraordinària. Orgullosos de la ciutat i de la terra, els novaorleanencs (novaorleanesos?...), donen la benvinguda a viatgers i curiosos i, a la que et descuides, t'expliquen el seu arbre genealògic: aquells besavis francesos, l'àvia que feia els millors pastissos del món (i no parlem del pollastre fregit!), aquell noi amb qui festejava però amb qui no es va casar perquè la seva família no volia, però bé, que ara és molt feliç i al seu marit se l'estima molt. I, com qui puja a una màquina del temps, recorden com era aquella plaça quan eren petits, com era la vida al barri (i com ha canviat després de la tempesta) i, mirant la mainada jugar, comparteixen aquell anhel que les tradicions es mantinguin, que els nanos aprenguin a estimar aquesta herència cultural i, si hi ha sort, que es quedin a la ciutat o, almenys, que no marxin gaire lluny (tota una epopeia en aquestes terres).

Bona part d'aquesta herència cultural passa pels fogons. Les aigües del Mississipí, el clima càlid i humit (que m'imagino que obligava a fer servir espècies per a mantenir els aliments), i el dia a dia a les colònies d'esclaus han deixat empremtes clares a la gastronomia local.

Cuina de cassola (jambalaya, gumbo,...), molt peix i marisc (amb quilos de pebre, això sí), i una, gairebé, obsessió per fregir trossos de carn, peix i alguns vegetals. Cinc dies per tastar una mica de cada. Tenen un gran respecte per al producte fresc, i és un luxe recuperar el gust d'alguns aliments que en altres parts del país et serveixen disfressats amb mil salses... això sí, no escatimen, com dèiem, ni amb espècies picants ni fregits, així que l'estómac no ho aguanta gaires dies seguits.

I bé, evidentment, Nova Orleans està estretament lligada a la música. Durant el dia, passejant, costa avançar sense ensopegar amb músics que toquen al carrer. El temps acompanya, de cotxes n'hi ha pocs i qualsevol lloc és bo per a fer servir d'escenari. Quan cau la tarda, la música es desplaça a sales i bars. Fugir dels carrers més turístics és un bon consell al llarg de tot el dia, però al vespre especialment, sobretot si es vol gaudir d'unes hores de música. Amb una mica de ganes, no és difícil trobar un petit bar amagat entre carrerons, amb músics locals, cervesa barata, i bon ambient. La millor manera d'acabar una jornada sota el sol i l'aire del Mississipí.

Bestioles

Una de les activitats més xules del viatge a Nova Orleans va ser l'excursió a un dels pantans que rodegen la ciutat. Seguint amb el meu escepticisme de fer activitats en grup a l'hora de viatjar, inicialment em va semblar una cosa molt turística, però la sorpresa va ser, altra vegada, molt positiva. En grups reduïts, dalt d'una barca força petita que permet endinsar-se entre els manglars, i amb un guia coneixedor de l'espai i dels seus habitants, durant dues hores llargues vam "explorar" el terreny.

Això dels al·ligàtors del Mississipí ho havia vist a les pel·lis, però en directe, fora d'alguna visita al zoo (fa força temps), res de res. I la veritat és que impressiona força veure una bèstia d'aquestes en directe, al seu hàbitat natural, prenent el sol, a mitja tarda, amb la boca oberta de bat a bat. 

A banda i banda de les zones més transitables hi ha alguna caseta de pescadors i, fins i tot, alguna casa residencial. Així i tot, la sensació és d'estar a una zona força salvatge, on les normes les posen caimans, serps, ocells amb el coll allargassat i, nenúfars i manglars que dibuixen el paisatge i tracen els camins per on es pot avançar. 

---

Per cert, que els al·ligàtors van tornar a aparèixer, altra cop a Nova Orleans, a l'hora de sopar, trossejats, al plat, i acompanyats de jambalaya... 

Primavera

Un del primers arbres florits del barri. Cada any s'avança a la resta.

"Yes Ma'am" - a Nova Orleans, ara sí, al Sud

A les vacances de Spring Break de l'any passat vaig enfilar cap al nord, Chicago: 24 hores de tren a l'anada, 17 a la tornada (o al revés, no ho recordo). Enguany, en direcció contrària, amb un cop d'avió em vaig plantar a Nova Orleans, situada a prop de la desembocadura del Mississipí i que, el 2005, va protagonitzar telenotícies, diaris i revistes, a causa de l'huracà Katrina, que va destruir la ciutat.

Tot i que DC és a la frontera entre el nord i el sud del país (una divisió que va molt més enllà de la descripció geogràfica), el dia a dia recorda més aviat les ciutats del nord del país. Un cop a Nova Orleans, no costa gaire veure indicis dels aires del sud: el sol brilla (bé, això va ser un cop de sort, aquesta zona del Mississipí rep força tempestes), la llum impregna els carrers, el cel és d'un blau que recorda una mica el del Mediterrani, i pels carrers hi ha palmeres i un munt de plantes verdes de fulles molt grans.

Les cases tampoc tenen res a veure amb les townhouses de DC o els gratacels de Nova York o Chicago. Edificis de tres o quatre plantes, pintants de tots colors, amb finestrons per a protegir-se del sol del migdia i... balcons! Balcons a tot arreu (i algun pati interior!). Aquest gran invent arquitectònic que, voltant pel món, a vegades costa de trobar (sobretot quan es busca allotjament...).

La gent somriu, passeja amb calma pels carrers, sense pressa. No se sap d'on vénen ni a on van. Tots els porxos de les cases amb cadires, ara un senyor amb la mirada perduda aprofitant la brisa de mitja tarda, adés una família amb un banjo (un banjo!) tocant melodies que tots coneixen, el temps a Nova Orleans va una mica més a poc a poc.

Com dèiem, han passat set anys del Katrina, però les conseqüències encara hi són molt visibles. Ja no trobem piles de runa, però la quantitat de cases abandonades, de tots aquells que van fugir de la ciutat i no hi han tornat, és desoladora. A cada conversa, el Katrina (molt sovint, the storm) apareix al cap de pocs minuts, els ulls de cop es tornen pregons i cadascú t'explica la seva història, de com van sobreviure aquells dies, fins on va arribar l'aigua, què van poder salvar, què es va destruir, com van viure els mesos de després del pas de l'huracà, com van marxar i com han tornat, o com es van quedar a NOLA i van viure sense llum, ni aigua (ni benzina, ni carreteres per entrar i sortir de la ciutat), com van reconstruir la casa, el carrer... No sé com eren les cases abans de the storm, però després, molts d'ells s'han descuidat de penjar-hi la bandera americana. La meva teoria (totalment intuïtiva) és que el patriotisme americà el van substituir, mica en mica, per un sentiment de col·lectivitat més reduït (de carrer, de barri, de ciutat). El Katrina va obligar veïns i famílies a treballar junts, per reconstruir llars, carrers, barris i ciutat. A Nova Orleans, com enlloc més als Estats Units, he vist iniciatives socials de barri per crear i protegir parcs, escoles i centres socials.

Al començar les vacances, el cert era que no sabia ben bé què esperar de la ciutat. Al final, dépaysement, gent fantàstica, sorpreses molt agradables, alguna situació surreal, les vacances, quoi!

Let's go Caps! o Una tarda de hoquei

Sembla que l'any passat ens vam portar força bé. En lloc de carbó, Ses Majestats ens van portar entrades per anar a veure els Capitals, en directe, al Verizon Center. Els Capitals són l'equip de hoquei (sobre gel, of course!) de Washington DC (felicitats, per cert, a l'equip de màrqueting que va escollir el nom!).

A les cinc de la tarda, el col·lectiu de cosins vallesans (Ses Majestats, que ho saben tot, tenien controlada la visita familiar) escalfem motors a un bar proper a l'estadi, amb una cervesa i rodejats de locals uniformats amb samarretes vermelles.

Mitja hora abans de l'inici del partit, anem fent cap a l'estadi, jaqueta, gorro i bufanda (a fora fa fred i a dins la temperatura no augmenta). Localitzem els nostres seients, a dalt de tot, però molt ben centrats. Mica en mica l'estadi es va omplint, s'apaguen els llums, himne canadenc, himne americà (drets, gorros fora, silenci, i el públic només s'anima a cantar algunes notes al final de tot). Piiiiiip, comença el partit.

A partir de llavors, dues hores i mitja que passen volant. El joc és ràpid, cal estar atent a no perdre el puck de vista, amb la mirada enganxada a la pista, animem, cridem, patim una mica i tot; al final, victòria dels Caps, l'estadi es buida i ens quedem allí, dalt de tot, mig en estat de xoc, encara hipnotitzats...

Yep.

Chez Mr. Adams

Uns amics que van viure una temporada a Boston em van recomanar d'anar a la visita guiada de la cerveseria "artesanal" Samuel Adams. En diuen artesanal, però és fàcil trobar-la en ampolles per tota la costa est (i més enllà i tot). No sabia si tot plegat seria massa turístic, molt comercial... però fent un vot de confiança a aquests amics (aquest Nadal el vot el faran ells, que van a casa mons pares per una bona dosi d'escudella, carn d'olla i torrons!), de bon matí vaig agafar el metro i cap a la Samuel Adams Brewery.

Només entrar, identificació (la visita inclou un tast i cal tenir-ne 21!), i un cop de sort fa que ens donin la darrera entrada per al tour que comença cinc minuts més tard. La visita es divideix en tres parts: una explicació del procés d'elaboració de la cervesa (provem el gra, olorem el lúpol, etc.); una visita a la sala d'aparells per coure, fermentar...; i, finalment, una degustació a la sala de tast (tres cerveses: Boston Lager, Winter Lager i Pumkin Ale). La visita és gratuïta, a la sortida, això sí, ens passegen per una botiga on es poden comprar gots, gerres i samarretes amb el logo de la casa.

No cal dir que el tast del final és un reclam per a bona part dels que fan el tour, però la visita és molt amena, molt clara, la noia que ens fa de guia sap molt bé de què parla, i d'una manera molt informal, com qui no vol la cosa, transmet la passió per la cervesa i alhora s'assegura que entenem quatre idees bàsiques sobre l'elaboració d'aquesta beguda.

És clar que si entenem per què chez Samuel Adams fan les coses com les fan, valorarem el producte i estarem disposats a comprar-lo i a fer-ne publicitat entres els amics (o escriure entrades al nostre blog); així i tot, és d'agrair que les empreses t'obrin les seves portes, t'ensenyin com treballen, i vetllin per fer difusió de la tasca que fan, amb ganes, i amb una clara voluntat de fer les coses ben fetes.

P.D. La Sam Adams és complicadota de trobar per terres catalanes, però sembla que la cervesa artesanal s'està posant de moda... i ens n'alegrem molt!

Escapada a Boston

"Boston em va agradar molt, ja ho veuràs, història, gent amable i els carrers amples i nets".

Això em va dir el meu tiet i, tot i que a casa m'han ensenyat a respectar els grans, ja em sap greu, però li he de portar una mica la contrària. Història? Sí. Gent amable? De moment, molt amable. Carrers amples i nets? Venint d'on vinc, no. I no és que Boston sigui bruta, però és que a DC no hi ha ni un bri de brutícia. Ja ni recordava què és això de veure xiclets a terra (a la capital hi ha un exèrcit de gent que neteja regularment les voreres amb uns productes líquids, potser només és aigua, no ho sé, a molta pressió), per no parlar del metro, amb alguns vagons rovellats i un ventall d'olors peculirars (el metro de Washigton, i ara em buscaré problemes, em recorda moltíssim al que Guy Delisle retrata a Pyongyang, si no us l'heu llegit, ja feu tard!).

Quan vaig arribar a Boston, em vaig emocionar. Des del mes de setembre, em sembla, que no sortira de DC, i mica en mica m'havia acostumat a la vida del NW de la ciutat: tothom enfeinat, amb uniforme (o encorbatats o amb xandall per anar a córrer) tot net, netíssim, ordenat, amb flors arreu, i desplaçant-se amunt i avall amb un objectiu concret al cap.

Boston és una ciutat petitona, però diria que més densa. Amb molts serveis, cafès, restaurants, botigues de tot tipus (discos de vinil, mil llibreries, ximpleries vàries...) amb força caràcter, gent passejant pels carrers, i tot plegat, a uns preus, si ho comparem altra vegada amb DC, força assequibles.

Situada al costat del mar, es veu que, com tantes altres ciutats, durant segles havia viscut d'esquena a la costa, darrerament s'ha obert cap a l'est i ha recuperat espai a l'aigua (en un sentit més aviat figurat). Passejos marítims al costat del riu i el mar, transport públic marítim... L'arribada amb avió, sobrevolant les illes, és espectacular i, un cop a la ciutat, encara que no vegis el mar, els stands, bars i restaurants que ofereixen marisc i peix fresc et recorden que estàs rodejat d'aigua.

Tardor a DC

Us hem parlat moltes vegades dels colors dels arbres a DC per aquestes dates. La tardor dura molt poc, les fulles cauen molt ràpid i ben aviat començarà a nevar (dissabte passat en vam tenir una petita demostració).

Però aquests dies, al sortir de casa ens trobem amb això.

Avui, a més, hem tingut un cel clar i blau com n'hi ha pocs: un diumenge rodó.

trick-or-treaters de sota les pedres

El camí cap a casa normalment és tranquil, al carrer hi ha poca gent, aquests dies els arbres han agafat aquell color de tardor tan xulo, i per a mi és un bon moment de calma, tranquil·litat i una oportunitat per a recordar (i analitzar) alguns moments del dia.

Però avui he tornat cap a casa acompanyada de sirenes, una Cleòpatra, un parell de pirates, un robot, uns quants super-herois... la llista és llarga! I tots armats amb bosses per a recollir tantes llaminadures com poguessin, de casa en casa, i amb el crit de guerra: "trick or treeeeeat".

Un cop a casa, m'han informat que ja havien trucat a la porta una vintena llarga de trick-or-treaters, i que ens estàvem quedant sense municions de xocolatines (especialment els "peanut butter chocolate cups", que han volat en deu minuts).

Ens hem quedat de guàrdia al costat de la porta, i hem anat veient desfilar fades, monstres de tot tipus, un robot fet de cartró i paper d'alumini extraordinari, princeses, zombies, algun pallasso... mica en mica les xocolatines del bol han anat desapareixent, però molt de mica en mica, cada nano, per iniciativa pròpia, una llaminadura.

Ding-dong [s'obra la porta] - Trick or treeeeeeat [es veu un nano amb ulls vergonyosos, però un somriure d'orella a orella] - Here you are [washingtonians d'adopció, ajupits a la porta, ofereixen caramels a la canalla] - Thank you [la criatura agafa UNA llaminadura] - Happy Halloween [es tanca la porta]

I així fins les nou del vespre.

Bones notícies: al final no hem fet curt, però molt em temo que demà, de bon matí, ja no quedarà cap paquetet de coloraines dins el bol.

"Midnight in Paris" in New York

El cinema és dels anys setanta i està ple de... la mateixa gent que hi venia als anys setanta i vuitanta. Els mateixos que protagonitzen les pel·lícules de Woody Allen: Senyors amb camisa de quadres, que a l’hivern segur que acompanyen amb uns pantalons i jaqueta de pana, senyores que passen la seixantena, una arruga per cada article publicat, llibre llegit. Després de la sessió amb el psicoanalista (alguns d’ells segur que ho són i hi van), vespre al cinema.

Som a Lincoln Center, al sud d’Upper West Side, el barri on viuen bona part dels protagonistes de les primeres pel·lícules de Woody Allen. Recordeu aquells pisos petitons farcits de llibres que sortien a Manhattan, Annie Hall, Hanna and her sisters, etc.? Doncs allí mateix.

Al quiosc de llaminadures venen cafè espresso, capuccino, pastes de tot tipus i crispetes, evidentment. Cinema petit, sala petita, butaques velles. S’apaguen els llums i comencen els trailers (bé, el trailer): un documental sobre Sholem Aleichem. De veritat. No se m’acut res millor per contextualitzar una pel·lícula de Woody Allen. A mi se m’escapa el riure per sota el nas, a la sala, la gent s’identifica automàticament i esclaten les primeres rialles.

Anunciat el documental, fons negre, lletres blanques, una mica de jazz, poc, i comença l’espectacle.

Al cap de deu minuts, primer acudit sobre republicans i demòcrates, grans riallades i aplaudiments (aplaudiments!). No m’ho puc creure, no recordo haver vist cap pel·lícula de Woody Allen amb aquesta reacció del públic. La gent va fent que sí amb el cap, i no para de riure durant els vuitanta-vuit minuts que dura la cinta (per cert, que se sent el grrrr-grrrr-grrrr del projector, fantàstic).

La pel·lícula, bé no és Annie Hall, sembla més aviat un “divertimento” del director (diumenge a la tarda, què faig? una pel·lícula). Entretinguda i poc més. Els personatges van de compres a la Place Vêndome (com qualsevol turista), i per donar-hi un toc francès van repetint “c’est la fête, c’est la fête”. Doncs això.

Sigui com sigui, l’experiència, extraordinària. Entre abonats al psicoanalista, les pel·lícules de Woody Allen es veuen millor.


***

P.D. Escric el post a un cafè, al meu costat, un senyor de cinquanta anys parla amb una noia de vint sobre les dificultats de publicar un llibre avui en dia. Really.

Filadèlfia: gastronomia

Torno a ser a Filadèlfia. Per anar fent boca (mai més ben dit), heus aquí un parell de fotos de la darrera visita a la ciutat. Es tracta del famós "cheesesteak", un entrepà, especialitat local. Les artèries es bloquegen només amb la imatge!