"Midnight in Paris" in New York

El cinema és dels anys setanta i està ple de... la mateixa gent que hi venia als anys setanta i vuitanta. Els mateixos que protagonitzen les pel·lícules de Woody Allen: Senyors amb camisa de quadres, que a l’hivern segur que acompanyen amb uns pantalons i jaqueta de pana, senyores que passen la seixantena, una arruga per cada article publicat, llibre llegit. Després de la sessió amb el psicoanalista (alguns d’ells segur que ho són i hi van), vespre al cinema.

Som a Lincoln Center, al sud d’Upper West Side, el barri on viuen bona part dels protagonistes de les primeres pel·lícules de Woody Allen. Recordeu aquells pisos petitons farcits de llibres que sortien a Manhattan, Annie Hall, Hanna and her sisters, etc.? Doncs allí mateix.

Al quiosc de llaminadures venen cafè espresso, capuccino, pastes de tot tipus i crispetes, evidentment. Cinema petit, sala petita, butaques velles. S’apaguen els llums i comencen els trailers (bé, el trailer): un documental sobre Sholem Aleichem. De veritat. No se m’acut res millor per contextualitzar una pel·lícula de Woody Allen. A mi se m’escapa el riure per sota el nas, a la sala, la gent s’identifica automàticament i esclaten les primeres rialles.

Anunciat el documental, fons negre, lletres blanques, una mica de jazz, poc, i comença l’espectacle.

Al cap de deu minuts, primer acudit sobre republicans i demòcrates, grans riallades i aplaudiments (aplaudiments!). No m’ho puc creure, no recordo haver vist cap pel·lícula de Woody Allen amb aquesta reacció del públic. La gent va fent que sí amb el cap, i no para de riure durant els vuitanta-vuit minuts que dura la cinta (per cert, que se sent el grrrr-grrrr-grrrr del projector, fantàstic).

La pel·lícula, bé no és Annie Hall, sembla més aviat un “divertimento” del director (diumenge a la tarda, què faig? una pel·lícula). Entretinguda i poc més. Els personatges van de compres a la Place Vêndome (com qualsevol turista), i per donar-hi un toc francès van repetint “c’est la fête, c’est la fête”. Doncs això.

Sigui com sigui, l’experiència, extraordinària. Entre abonats al psicoanalista, les pel·lícules de Woody Allen es veuen millor.


***

P.D. Escric el post a un cafè, al meu costat, un senyor de cinquanta anys parla amb una noia de vint sobre les dificultats de publicar un llibre avui en dia. Really.

dues cares de DC

Dia de contrastos.

Matí turístic, passeig pel Mall, Casa Blanca, Lincoln Memorial, l'Obelisc... És un recorregut molt agradable, sobretot en dies com avui, amb el cel clar i molta llum. Grans monuments, arbres, zones d'herba... El contrast del blanc del marbre i el verd del voltant ajuda a aclarir les idees, és una mica com rondar per un museu d'art. Tot guarda una harmonia perfecta.

I a la tarda, dues hores de l'altre DC. 120 minuts del Washington menys harmoniós, una mica més humà i per a molts, el DC més real. És una cara de la ciutat que em queda lluny, la veritat, no és la que veig al meu dia a dia. Tothom aquí sap que existeix, però ningú no en vol ser conscient.

Un dels documentals més bèsties dels que he vist darrerament. Molt dur, però de tant en tant és molt sa que algú ens recordi l'existència d'aquesta cara de la societat, que a vegades ens costa fer-nos nostra.

Play it again, Sam

L'altre dia vaig veure Casablanca per no-sé-quantena vegada. És un tòpic, ho sé, però sorprenentment la puc veure mil i una vegades sense cansar-me, i no ho dic per dir. Avui ha sigut Play it again, Sam, de Woody Allen, un homentage a la pel·lícula, al personatge de Rick Blaine, però sobretot a Bogart.

Casablanca, doncs, em meravella, però no sé si és tant per la qualitat de la pel·lícula en si, o per tot allò que em suggereix. És una pel·lícula que m'ha acompanyat durant anys, i a través de les seves escenes puc fer un viatge temporal per la meva pròpia vida.

Berlín és una ciutat fantàstica, i un dels meus indrets preferits és un cinema minúscul a Kastanienallee: el Lichtblick. Un cinema amb una vintena de butaques i on es poden veure les pel·lícules amb una cervesa a la mà. Al programa, pel·lícules d'art i assaig i -oh, meravella- cada dissabte a mitjanit, Casablanca. Recordo que hi havia anat amb un amic suec. Els dos ens coneixíem els diàlegs par coeur i havíem passat nits fent de Rick i Ilsa. La sala, tot i ser petita normalment estava buida, així que podíem cridar i interpretar tant com volíem.

Si mai aneu a Berlín, oblideu-vos d'Alexander Platz, del Point Charlie, etc. i deixeu-vos caure pel Lichtblick.