next stop, incertitude

Fa un parell de setmanes, aprofitant una escapada de 48h a terres catalanes, vaig carregar la motxilla de llibres. Entre d’altres, L’altra, de Marta Rojals, acabada de sortir del forn (me la vaig polir abans d’arribar a casa, entre aeroports, avions i trens) i, per cert, que com diu Bernat Puigtobella, "no és més bona que Primavera, estiu, etc. però és millor", i La habitación oscura (2013), d’Isaac Rosa (a part de novel·les i contes, us recomano que doneu un cop d’ull als seus articles).

Avui el grup valencià La Habitación Roja ha tret àlbum nou, La moneda en el aire. Des de ben d’hora al matí que a casa sona en boucle, però això són figues d’un altre paner. 

Les dues novel·les i algunes de les cançons de l’àlbum (el títol ho deixa força clar) tenen en comú uns protagonistes que formen part d’aquesta generació “de la gran estafa”. Un tema que no és nou, els mitjans en van plens, amics, germans, nebots i cosins ens són exemples, i als que Harry Potter ens va agafar un pèl tard, i vam devorar els llibres desitjant que s’haguessin publicat mitja dècada més aviat, ho coneixem de primera mà. Llicenciatures, màsters i doctorats, jornades completes per sous misèrrims, un futur incert, poques perspectives laborals, cap seguretat econòmica... i per no tenir, almenys no tenim ni hipoteca, coses de l’edat, als “grans de l’institut”, mitja dècada més grans, els ha tocat de ple.  

Dotze anys, dos continents, cinc països, set ciutats i uns tretze pisos (sí, dotze anys, tretze pisos). He comprat les mateixes dues taules d’Ikea tres vegades, no parlem de prestatges i armaris que puc muntar i desmuntar amb els ulls clucs, i personal de seguretat de l’aeroport del Prat que em saluda i convida a cafè quan em veuen entrar per la porta. Però jo sóc nòmada des que ser-ho era voluntari, el meu exili no ha (o havia) estat mai forçat, ara cada cop veig més impossible tornar, per mil raons, n’hi ha de personals, és clar, però des de fa un parell d’anys, tornar, per motius laborals i econòmics, ha deixat de ser una opció. Així doncs, encara que estiguis fent el que vols, quan no hi ha elecció, l'encant de la vida nòmada perd una mica la gràcia. Abans, quan em plantejava on deixar la motxilla i muntar una nova "casa", podia fer allò tan bonic que fan a les pel·ícules cursis d’agafar un globus terraqüi, fer-lo girar, parar-lo amb un dit i comprar un bitllet d’avió amb el nom del lloc que assenyalava l'índex. Ara, la part nord-oest de la costa mediterrània queda descartada. Què hi farem. 

Sigui com sigui, fins l’estiu passat, el tema tenia un aire de temporalitat. Sí, les coses ara no pinten gaire bé. Ara no hi ha feina. Ara ens han retallat els sou, per uns mesos. Des de feia uns anys, cada Nadal, cada estiu, les converses amb els amics eren una mica més pessimistes, al llarg del 2013 la resignació es va anar instal·lant, fins que del tema no se'n parlava. "La feina? Com sempre" i els dinars a restaurants es van convertir en cafès i cerveses, qüestió de no gastar gaire. 

Res de nou, doncs. Però, en boca d’uns personatges de ficció, veure-ho escrit, maquetat, encolat, relligat i enquadernat amb portada i faixa ho ha fet més real que mai. Més definitiu, suposo. Ja som (primera persona del plural!) protagonistes de grans drames i petites comèdies. I les nostres històries no només omplen pàgines de diaris, sinó que se les trobaran les properes generacions a les nostres bibilioteques, compartint lleixa amb clàssics de la literatura, algun best-seller, i els llibres que, al nostre torn, hem heretat dels nostres, d’avis. 

I d’això va el tema, de la incertesa com a única brúixola. No us vull enganyar, a mi ja m’agrada, però jo ho he escollit. Ara bé, quan l’aventura no és voluntària, llavors és una mala passada*. 

*inicialment havia pensat una altra paraula que lliga amb “mala passada”.

llibres digitals a preus de bibliòfil

Hi ha coses que em costen d'entendre. Normalment intento espavilar-me, però a vegades sola no me'n surto i necessito ajuda. El preu dels llibres digitals és un dels misteris que em sembla que tenen poc trellat.

Bona part dels llibres digitals que darrerament he volgut comparar superaven els 10€, cosa que no entenc. Bé, sí que ho entenc, crec que hi ha una distància abismal entre el món dels editors i el dels lectors, perquè els números no em surten.

El primer que em sorprèn és com editorials petites venen novetats a uns 8€, mentre que les grans cases en demanen més de 15€. Llegint la correspondència entre Joan Sales i Mercè Rodoreda, els qui en sabem ben poc de com funciona el món editorial, de seguida ens adonem que això de publicar llibres costa força diners (paper, impremta, magatzem, distribució, llibreries, etc.). Però, és clar, amb això dels llibres digitals, tot sembla indicar que bona part d'aquestes despeses desapareixen, oi? De fet, els lectors que tenim una d'aquestes andròmines per llegir llibres digitals ja hem pagat inicialment el suport físic.

Llegir llibres digitals em recorda el sistema de llegir llibres de butxaca a França, on es pot aconseguir una novel·la per menys del que costa una entrada al cinema. Recordo les classes de Joaquim Sala-Sanahuja a la FTI en què ens deia que aquells llibres eren una estafa, que després de llegir-los tres vegades, ja s'havien de llençar. Era cert, bé, la part que duren tres lectures; la part d'estafa no la veia tan clara: amb divuit anys, el meu pressupost per dedicar a l'oci era minúscul i em semblava un gran invent això de tenir accés a tres o quatre obres literàries pel preu d'un llibre en edició comme il faut.

Un llibre ben editat, ben enquadernat, amb paper de qualitat, bona tinta, etc. fa molt de goig, és un plaer tenir-lo entre les mans i té molt poc a veure amb l'experiència de llegir un llibre en format digital. Que la diferència de preu sigui en molts casos d'un 10-20% ho trobo una presa de pèl.

Diuen que els lectors no compren llibres, jo crec que és que les editorials en venen pocs. Ho dic per allò de repartir responsabilitats. No crec que sigui just carregar el mort únicament als lectors. Com he dit, no em surten els números. Actualment pago $17 al mes per tenir accés il·limitat a un repertori força decent de pel·lícules i sèries en línia al que puc accedir des de casa. Costa entendre com és que ens hem de gastar el mateix per un sol llibre (que normalment no dura ni un mes, i sovint, ni una setmana).

Crec que som molts els que tenim ganes de consumir cultura i entenem perfectament que hem de pagar per accedir-hi. Però potser l'esforç l'hem de fer per les dues bandes.

a Barna també hi haurà tolls d'aigua aquest divendres

            
"It was too late to have breakfast. I just took a sip of water to get the burning taste out of my mouth.... The water was cold and I remembered how the morning before when it was time for the wedding it had rained hard and I thought maybe that afternoon when I went to the park like usual there'd still be a puddle in one of the paths... and in every puddle, no matter how small, the sky... a sky shattered from time to time by a bird... a bird who was thirsty and without realising it shattered the sky in the water with his beak... or a bunch of chattering birds who'd fly down from the leaves like lightning bolts and dive into the puddle and swim around with their feathers all ruffled and mix up the sky with mud and beaks and wings. Happy..."

The Time of the Doves, Mercè Rodoreda [traducció de David Rosenthal]

 

sigur ros, art, èlits, i altres temes de dijous a la tarda

Només falta una setmana. Sigur Rós a Barcelona. Sigur Rós a París. Coses de la vida, els veuré per duplicat. 

Aquest matí, amb amics, ha sortit -de nou, sembla que aquest tema darrerament és molt recorrent a les converses dels meus amics i coneguts- el debat sobre l'art, el talent, els artistes i genis. Què és l'art? Què és art? Què no ho és? Què la "inspiració"? Quan i com apareix? Es crea millor amb un xic d'estrès? I mil coses més. 

No sé, m'agrada donar voltes a tot això, no tinc respostes a tot, però no es necessiten pas per gaudir de l'art. 

Arte, conversaciones con Mamá. Us ho passareu pipa, i quan mengeu els macarrons del diumenge o aneu a fer una volta per un museu, ho fareu amb uns altres ulls.  

De moment, doneu un cop d'ull a aquest vídeo, una idea simple, una feina simple. Una simplicitat d'allò més complexa, com totes les coses ben fetes. Però no penseu en tot això, deixeu-vos portar, i no us oblideu d'infringir les normes de tant en tant...

Hoppipolla, Sigur Rós