ciclistes urbans, normalitzem-nos

Tinc la sensació que hi ha certa persecució als ciclistes urbans. No una persecució física, pels carrers de les ciutats amb sirenes i música d'acció, sinó una persecució mediàtica, entre columnistes i opinadors de tot tipus de mitjans de comunicació.

Vaig començar a moure'm amb bici per la ciutat quan tenia catorze anys i des de llavors que no he parat gaire. Quan estreno casa, trigo ben poc a compar-me una bici, calculo les distàncies en minuts ciclistes (3, 5, 10, 15 minuts... una horeta amb bici), i en moltes ciutats he tingut la grata sorpresa que allò que a Catalunya és l'excepció, en molts indrets del planeta, on plou més, fa més fred i els carrers fan pujada i baixada, és la norma. La gent no va amb bici perquè no es pot permetre un cotxe, la gent va amb bici perquè li agrada, perquè li és pràctic, saludable... i, perdoneu, té menys complexes de nou-rics. 

Però bé, sembla que no només anem amb bici, sinó que hem de reivindicar-ne el seu ús. I és molt senzill, que cadascú faci el que vulgui però, què carai, anar amb bici és ràpid, pràctic, et dóna independència i autonomia, és saludable, arribes (normalment) de més bon humor a la feina, i de més bon humor a casa després de treballar tot el dia, és molt econòmic i...

Anar amb bici és respectuós amb l'entorn, amb el mediambient, per raons evidents, i respectuós amb les altres persones. Això a alguns us costarà de creure, però, com diuen en anglès, think outside the box, feu un parell de passes enrere i agafeu una mica de perspectiva. És clar que hi ha ciclistes que no són respectuosos amb els vianants i passen per zones peatonals plenes de gent sense baixar de la bici (he vist ciclistes intentar creuar el Portal de l'Àngel pels volts de Nadal i se m'han posat els pèls de punta), però també hi ha conductors que se salten les normes de circulació i ignoren qualsevol indici de sentit comú i per això no ataquem l'ús del cotxe, en general. Imagineu-vos, per un moment, que els cotxes del carrer Aragó o Passeig de Gràcia es transformen en bicis, cada cotxe, una bici. Sentiu el silenci? Probablement trobareu a faltar una mica de contaminació, però us hi acostumareu, no patiu. 

Ara que està tan de moda emmirallar-nos en altres països, crec que normalitzar l'ús de la bici a casa nostra és una assignatura pendent, i sembla que en lloc d'avançar cap a aquesta direcció, hi hagi un recel general. Una llàstima.  

P.D. Un dia, just for fun, aneu a la feina amb bici. Ja ho veureu, enganxa. 

Sou legió

Vau començar a comptar el temps per setmanes. "A la setmana vint blablabla", "això és normal les primeres dotze setmanes" (aka, el "primer trimestre", sí, "trimestre"! em pensava que això només ho fèiem els profes!). Pel wapp van deixar d'arribar memes que dinamitaven totes les línies vermelles de l'humor, i el mòbil es va anar omplint, primer d'ecografies i, més tard, de nadons dormint al sofà, al llit, als braços de la mare, als braços del pare.

No fa ni un any i mig això ens quèia molt lluny, entre cerveses ens en rèiem dels pocs amics que havien deixat de sortir de nit el cap de setmana per passejar amb el cotxet diumenge a la tarda, rambla amunt, rambla avall. Ara sou majoria, i la transició innevitable ens ha sorprès a tots, a vosaltres els primers, no tant pel canvi, sinó per la naturalitat amb què tot ha canviat al nostre voltant.

Avui us aguantem la criatura al bar, amb la intenció de regalar-vos vint minutets per esmorzar i recuperar els dos braços i les dues mans per a què engrapeu l'ensaïmada i el cafè amb llet; uns mesos abans us vam acompanyar a comprar un cinturó de seguretat XXL, especial embarassades, per al cotxe, i unes setmanes més enllà, us felicitàvem amb un somriure d'orella a orella i el cor una mica encongit: "on s'estan fotent!".

Hem renunciat a mantenir converses de grans sense que ens interrompi algun crit reclamant l'atenció dels pares. Quan agafem el telèfon per proposar-vos alguna activitat sabem que ha de ser alguna cosa adaptada als petits de la casa. I ho fem de gust, no patiu.

Des de les grades us mirem amb orgull i satisfacció. Ho fem des de la llunyania, això sí, no física, aquest cop. Deixeu-nos els passejos pel parc, els berenars amb xocolata desfeta, les capbussades al mar a l'estiu, i el repartiment de mones per Setmana Santa per a nosaltres. Les nits en vetlla, us les cedim.

next stop, incertitude

Fa un parell de setmanes, aprofitant una escapada de 48h a terres catalanes, vaig carregar la motxilla de llibres. Entre d’altres, L’altra, de Marta Rojals, acabada de sortir del forn (me la vaig polir abans d’arribar a casa, entre aeroports, avions i trens) i, per cert, que com diu Bernat Puigtobella, "no és més bona que Primavera, estiu, etc. però és millor", i La habitación oscura (2013), d’Isaac Rosa (a part de novel·les i contes, us recomano que doneu un cop d’ull als seus articles).

Avui el grup valencià La Habitación Roja ha tret àlbum nou, La moneda en el aire. Des de ben d’hora al matí que a casa sona en boucle, però això són figues d’un altre paner. 

Les dues novel·les i algunes de les cançons de l’àlbum (el títol ho deixa força clar) tenen en comú uns protagonistes que formen part d’aquesta generació “de la gran estafa”. Un tema que no és nou, els mitjans en van plens, amics, germans, nebots i cosins ens són exemples, i als que Harry Potter ens va agafar un pèl tard, i vam devorar els llibres desitjant que s’haguessin publicat mitja dècada més aviat, ho coneixem de primera mà. Llicenciatures, màsters i doctorats, jornades completes per sous misèrrims, un futur incert, poques perspectives laborals, cap seguretat econòmica... i per no tenir, almenys no tenim ni hipoteca, coses de l’edat, als “grans de l’institut”, mitja dècada més grans, els ha tocat de ple.  

Dotze anys, dos continents, cinc països, set ciutats i uns tretze pisos (sí, dotze anys, tretze pisos). He comprat les mateixes dues taules d’Ikea tres vegades, no parlem de prestatges i armaris que puc muntar i desmuntar amb els ulls clucs, i personal de seguretat de l’aeroport del Prat que em saluda i convida a cafè quan em veuen entrar per la porta. Però jo sóc nòmada des que ser-ho era voluntari, el meu exili no ha (o havia) estat mai forçat, ara cada cop veig més impossible tornar, per mil raons, n’hi ha de personals, és clar, però des de fa un parell d’anys, tornar, per motius laborals i econòmics, ha deixat de ser una opció. Així doncs, encara que estiguis fent el que vols, quan no hi ha elecció, l'encant de la vida nòmada perd una mica la gràcia. Abans, quan em plantejava on deixar la motxilla i muntar una nova "casa", podia fer allò tan bonic que fan a les pel·ícules cursis d’agafar un globus terraqüi, fer-lo girar, parar-lo amb un dit i comprar un bitllet d’avió amb el nom del lloc que assenyalava l'índex. Ara, la part nord-oest de la costa mediterrània queda descartada. Què hi farem. 

Sigui com sigui, fins l’estiu passat, el tema tenia un aire de temporalitat. Sí, les coses ara no pinten gaire bé. Ara no hi ha feina. Ara ens han retallat els sou, per uns mesos. Des de feia uns anys, cada Nadal, cada estiu, les converses amb els amics eren una mica més pessimistes, al llarg del 2013 la resignació es va anar instal·lant, fins que del tema no se'n parlava. "La feina? Com sempre" i els dinars a restaurants es van convertir en cafès i cerveses, qüestió de no gastar gaire. 

Res de nou, doncs. Però, en boca d’uns personatges de ficció, veure-ho escrit, maquetat, encolat, relligat i enquadernat amb portada i faixa ho ha fet més real que mai. Més definitiu, suposo. Ja som (primera persona del plural!) protagonistes de grans drames i petites comèdies. I les nostres històries no només omplen pàgines de diaris, sinó que se les trobaran les properes generacions a les nostres bibilioteques, compartint lleixa amb clàssics de la literatura, algun best-seller, i els llibres que, al nostre torn, hem heretat dels nostres, d’avis. 

I d’això va el tema, de la incertesa com a única brúixola. No us vull enganyar, a mi ja m’agrada, però jo ho he escollit. Ara bé, quan l’aventura no és voluntària, llavors és una mala passada*. 

*inicialment havia pensat una altra paraula que lliga amb “mala passada”.

Tardor a DC [again]

Mig de broma, avui he promès un nou post parlant, altra vegada, de com n'és d'espectacular la tardor a DC... Cada any el mateix, ho sé. 

En aquest enllaç trobareu una mostra dels colors que aquests dies guarneixen els marges del riu Potomac, un luxe per a ciclistes i gent que hi corre al cap de setmana. 

calfreds

Vaig prendre consciència de molt petita de com n'eren de dramàtics els incendis. Jo n'era molt, de petita, però recordo allò de "Ho has vist, Alba? Això sí que és trist", la veu greu de la meva mare, aquella que només feia (i fa) servir en moments verdaderament crítics (els qui la coneixeu, sabeu que passa molt, molt poc), i una mirada pregona a l'horitzó, tot eren arbres cremats. Instint de supervivència, suposo, el missatge em va quedar ben gravat: allò dels incendis no era cap broma.

Des de llavors que, cada cop que m'assabento d'un incendi, un calfred alerta el cos que estem en perill, que alguna cosa molt greu està passant, el cor empetiteix i la tristor s'escampa pels racons. Crec que el sentiment és compartit per molts i, davant la impotència, afrontem el dol com podem: enganxats als mitjans de comunicació, seguint minut a minut, segon a segon, la lluita contra el foc; compartint silencis amb companys i amics; o trencant el silenci estiuenc per escriure, impulsivament, quatre ratlles al bloc.

"Una hora amb Sigur Rós" (o “Un altre post sobre Sigur Rós”)

Les set de la tarda en punt. A la pantalla de l’ordinador, el comptador que des de feia dies marcava les hores, els minuts i els segons que faltaven per a l’hora H, de cop, desapareix i la imatge del vaixell que al llarg del dia havia anat colonitzant, centímetre a centímetre, la pantalla, de sobte, l’ocupava tota.

Al menjador, cervesa, alguna cosa per picar i molta expectació. La #valtarihour començava a la franja horària de la Costa Est dels Estats Units. Durant la propera hora es podria escoltar, en primícia, el nou àlbum de Sigur Rós. 

Eren les set i el temps es va aturar. En una època d’incertesa i desesperació social, en què els exilis voluntaris es tornen forçats; en un moment en què ens atabalen amb dades macroeconòmiques que, paradoxalment, ens enceguen i no ens deixen tenir una visió àmplia de tot plegat... bé, ara mateix, és meravellós veure que en ple economicocentrisme hi ha gent que es dedica a produir bellesa, a transmetre emocions i sentiments. La piràmide es capgira i l’humanisme s’imposa. 

El temps es va aturar. I els valors i les prioritats van tornar al seu lloc. I en vam sortir una mica més optimistes, i amb les idees més clares. 

Cinquanta minuts de catarsi, imprescindibles.

deu anys en vint minuts

Fent còpies de seguretat i organitzant arxius, en poc més de vint minuts, deu anys de fotos (i algunes d'anteriors...).

Mercats, Perpinyà, platja, sol, neu, pluja, postes de sol a Holanda i albes a Venècia; llacs, oceans, somriures, petons i abraçades; cascades, avions, avionetes, vaixells i moltes hores de tren; esmorzars, berenars, dinars, sopars, matinades tancant locals (i algun endemà); xocolata desfeta, coca d'hostalets, bicis i cotxes; concerts, cerveses, vermuts, apéros, amics, coneguts i saludats; Reis, els petits de la família (i els no tan petits); cafès, França, Siena, Islàndia, Suïssa, Berlín, Praga, Dijon, Roma, Toronto, museus, places i carrerons; crêpes, Glühwein, tardes d'hivern, galetes, berenars de nenes, doctorands i doctors; oques, ocells assassins, balenes i ovelles; el metro de Londres, Barcelona, DC, Philly, Nancy, Rennes, Madrid, Larzac, Chicago, Olot, Sant Esteve, castells, pobles i cases; torres molt altes, taules parades, manifestacions, Mons, Free Hugs, més mercats, Franziskaners, castells de foc, el Celler, glaceres, icebergs, volcans i hores d'autoestop; aquella botiga de música a Reykjavik, l'apfelstrudel txec, el refugi a San Gimignano, platges cristal·lines de sorra blanca, el sol de mitjanit, Salses, ampolles de ratafia, tasses de te, nits jugant a cartes i tardes de Scrabble; el cuarto dels trastos, París, Alsàcia, Colmar i Estrasburg; geranis, esglésies, monestirs, Dinamarca amb neu (i sense), la Fageda, els arbres del carrer a l'hivern, a la primavera, a l'estiu i a la tardor. I molt més.

Zebda... à nouveau

16 anys, despertador, institut, deures, i tardes a l'Alliance Française de Sabadell. A l'adolescència tots ens revelem, estudiar francès crec que va ser una de les meves màximes revolucions. Allò sí que era portar la contrària: estudiar una llengua que estava ben poc de moda, amb un futur força incert i gens "cool".

No m'imaginava que pocs anys més tard, el hobby es convertiria en passió (i professió). Brassens, Brel, Nouvelle Vague, Mai '68, Pennac... però també la descoberta dels HLM, les cités i tot un univers de la mà, especialment, de grups com Zebda.

Un univers que més endavant esdevindria durant un any casa meva i on viuria la que fins ara ha estat la meva millor experiència docent (i mira que n'he tingudes unes quantes i d'excel·lents!). Un barri als afores d'una capital de provincia francesa, que per aquelles dates sortia a les notícies amb imatges de cotxes cremats, però que des de la finestra de casa jo més aviat veia nanos de quinze anys que tornaven de l'entrenament de futbol, anaven cap a casa a fer els deures (els de l'escola i els familiars), i que l'endemà a classe parlaven dels seus problems, somnis i projectes, com qualsevol altre adolescent.

A tall d'anècdota, amb Zebda, durant dues nits, vam ser veïns a Larzac, uns veïns de luxe. Diuen que ara tornen, gairebé deu anys més tard; algunes arrugues, cabells blancs, però el mateix esperit i energia. Una molt bona excusa per a recuperar alguns temes que feia temps que no escoltàvem, un petit exercici de memòria i nostàlgia, i ens agrada.

Bonus: a més, és clar, recuperar moments com aquest, Zebda cantant l'Estaca, és impagable.

Tardor de trios (musicals) - Jukebox the Ghost a DC

És ben sabut que Washington DC no és la ciutat amb més activitat cultural de la costa est, però buscant, buscant, sempre hi ha alguna cosa a fer, i amb una mica de sort, fem algun descobriment musical.

Dijous passat van venir (o tornar? el grup es va formar a DC) Jukebox the Ghost. Sopar ben d'hora, a les set de la tarda obren portes, i no ens volem perdre els dos grups taloners: Deleted Scenes i Spinto Band, aquest darrer, especialment recomanable.

Dues hores llargues més tard, puntuals, a dos quarts de deu (el local es diu 9.30), els tres dalt de l'escenari, plens d'energia, i el públic amb ganes de passar-s'ho bé, els seus concerts són coneguts pel bon humor, les bromes i la complicitat entre els membres del grup i el públic. Havien preparat una entrada triomfal, però el piano no està endollat, rialles, i tornem a començar.

Nit de dijous, no es pensaven pas que omplirien, la sala de concert, no està plena de gom a gom, però fa força patxoca. Repassen els temes del darrer disc, bromes entre cançó i cançó, entonem les tornades, sembla que el concert s'està a punt d'acabar, i arriba el que ja és un clàssic: els bisos en forma de versions de temes conegudíssims (però que ben sovint no formen part de la discografia que la majoria del públic tenim a casa). Doncs això ;)

Jukebox the Ghost "I Love You Always Forever" (Donna Lewis Cover) from John Ashby on Vimeo.


A les onze del vespre ja som fora, tornem a casa amb les piles ben carregades, l'endemà és divendres i toca matinar.

El dret (o no) de votar

[excepcionalment canviem el to del text... però és que necessitem una petita catarsi]

Sembla ser que som molts els residents a l'estranger que no podrem participar a les eleccions d'aquest diumenge. Sí, sí, que no podrem participar-hi, volíem, però no hem pogut fer-ho.

Personalment penso que això d'anar a votar un cop cada quatre anys és un model de democràcia força pobra. De moment, però, aquestes són les regles del joc i, tot i que m'agradaria que poguéssim participar més activament en la presa de decisions que ens afecten (democràcia directa, molt bèstia, eh?!), fins ara, almenys cada quatre anys, sí que podíem posar una papereta a l'urna.

Però enguany, molts residents a l'estranger ens hem trobat que, tot i fer els tràmits necessaris al consulat de torn, les paperetes, un cop ha finalitzat el termini per votar per correu, encara no ens han arribat a casa. Res, que ens quedem sense votar.

Escandalós, esperpèntic, extravagant, grotesc, indignant, ofensiu, penós, ridícul, vergonyós... la llista és llarga.

I després de les eleccions, haurem d'escoltar una colla de mestretites (amb una menció especial al col·lectiu de tertulians, ja em perdonareu) preguntant-se per l'abstenció i criticant el jovent que es queixen, es manifesten, però, "on eren el dia de les eleccions?".

Tots no ho sé, però uns quants diumenge seguirem, amatents, per internet, l'escrutini i els debats posteriors, ho comentarem amb els amics, saltarem d'un mitjà a l'altre per a veure'n el tractament... però tot plegat, de ben segur, amb molta ràbia i una tristesa (més enllà dels resultats) pregona.

Que on érem? Esgarrapant hores per anar a fer tràmits setmanes abans de les eleccions; fent-nos fotos de carnet al fotomaton de tres carrers més avall; tornant a casa durant deu dies amb l'esperança de trobar un sobre amb les paperetes a la bústia; negant l'evidència, fins al darrer moment, que ens quedaríem sense votar... perquè tot plegat ens semblava massa gros.

I és que tot plegat, ho és ben bé, de gros!

trick-or-treaters de sota les pedres

El camí cap a casa normalment és tranquil, al carrer hi ha poca gent, aquests dies els arbres han agafat aquell color de tardor tan xulo, i per a mi és un bon moment de calma, tranquil·litat i una oportunitat per a recordar (i analitzar) alguns moments del dia.

Però avui he tornat cap a casa acompanyada de sirenes, una Cleòpatra, un parell de pirates, un robot, uns quants super-herois... la llista és llarga! I tots armats amb bosses per a recollir tantes llaminadures com poguessin, de casa en casa, i amb el crit de guerra: "trick or treeeeeat".

Un cop a casa, m'han informat que ja havien trucat a la porta una vintena llarga de trick-or-treaters, i que ens estàvem quedant sense municions de xocolatines (especialment els "peanut butter chocolate cups", que han volat en deu minuts).

Ens hem quedat de guàrdia al costat de la porta, i hem anat veient desfilar fades, monstres de tot tipus, un robot fet de cartró i paper d'alumini extraordinari, princeses, zombies, algun pallasso... mica en mica les xocolatines del bol han anat desapareixent, però molt de mica en mica, cada nano, per iniciativa pròpia, una llaminadura.

Ding-dong [s'obra la porta] - Trick or treeeeeeat [es veu un nano amb ulls vergonyosos, però un somriure d'orella a orella] - Here you are [washingtonians d'adopció, ajupits a la porta, ofereixen caramels a la canalla] - Thank you [la criatura agafa UNA llaminadura] - Happy Halloween [es tanca la porta]

I així fins les nou del vespre.

Bones notícies: al final no hem fet curt, però molt em temo que demà, de bon matí, ja no quedarà cap paquetet de coloraines dins el bol.

La Iaia fa les Amèriques

Fa unes setmanes que els tinc en boucle a l'ipod. A casa, al vespre, sovint sonen a la cuina a l'hora de preparar el sopar i, a la llarga llista de gent que s'han posat a la butxaca, els amics de La Iaia ara hi poden afegir personal australià, francès i americà. El pobres no entenen res, però tallen ceba amb "Declaració de principis", saltegen verdures entre barrets vermells i paren taula amb "L'home que passa" de fons.

La Iaia - "Jo vull ser la meva iaia"

La Iaia van ser protagonistes de la nostra banda sonora d'aquest estiu. Els vam poder veure a Banyoles (en un concert en família), amb un reguitzell de iaies del Pla de l'Estany que inicialment no sabien qui o què anaven a escoltar i van acabar dempeus, emocionades. Vam repetir a Barcelona, davant de la platja, vam assistir a algun llançament d'ulleres, i a cada concert el mateix ritual: de l'escepticisme inicial, a l'emoció col·lectiva.

Ara han tret disc nou: Les ratlles del banyador. De música no hi entenem gens, però el cert és que ens agraden molt. Com les castanyes, moniatos, carabasses i altres fruits de tardor, els hi trobem caràcter, no sabem si són aptes per a tots els gustos, però tenen alguna cosa que els fa acollidors, un punt nostàlgics i un xic entremeliats.

Res, que val la pena comprar el disc o, vosaltres que podeu, anar-los a veure en directe, que imaginem que es faran un fart de fer concerts. Si tenen previst creuar l'Atlàntic, feu-nos-ho saber, que ja els volem tornar a veure!

Creuant el Potomac

Washington DC és una ciutat molt curiosa, per moltes raons, però també per temes geogràfics i administratius. Tres estats (Maryland, el Districte de Colúmbia i Virgínia) i una sola ciutat.

Des de Georgetown només cal travessar el riu i ens plantem a Virgínia. Hi ha molta gent que ho fa cada dia, allí és on viu però treballa a DC. El mateix passa a l'estat de Maryland, amb zones residencials plenes de cases amb gent que cada dia, cotxe i metro amunt i avall, travessa la frontera administrativa que separa els estats. 

Les diferències no són abismals, però, si ens hi fixem, sí que n'hi ha. El cap de setmana, per als habitants de DC (que no en som gaires), passejar per Virginia permet canviar d'aires, ni que sigui una mica. Podem escollir des d'aventures fortes, com l'excursió a Costco, un brunch en un diner amb sofàs de sky i jukebox, o activitats més tranquil·les, com explorar el barri d'Alexandria. 

Alexandria actualment és un barri, però havia estat un poble i, de la mateixa manera que ho fa Georgetown, s'hi continua revindicant la identitat i la història pròpies. És una zona molt "mona", al costat del riu (amb port i tot!), casetes baixes -hi predominen els edificis d'obra vista amb maons granatosos- i, actualment, hi ha dos carrers comercials en què conviuen començos locals amb algunes grans marques (de roba, sobretot). 

S'hi respira un ritme més tranquil, els locals tenen espais còmodes per a seure, llegir el diari, fer-la petar, i, fins i tot, jugar a escacs... tot plegat un luxe per als washingtonians acostumats al ritme força més frenètic de DC, on tot se serveix en utensilis de plàstic to go.

Virgínia, especialment per als europeus de DC, és un tastet (molt petit) de l'Amèrica "pregona", amb locals per anar a practicar tir i on, diu la llegenda, és més fàcil aconseguir una arma que una cervesa. 

Baixant Potomac avall, a l'esquerra hi ha DC, a la dreta Virginia, des d'Arlington fins a Alexandria, diuen que hi viuen els que els agradaria viure a DC però no [s'ho] poden [permetre]. Voleu que us digui la veritat? Jo crec que, asseguts al port d'Alexandria, observen el Capitol, el Washington Memorial, i amb una certa commiseració, fan un glop al cafè.

allà on els turistes no van mai

El Mall, Lincoln Memorial, la col·lecció de museus Smithsonian, la Biblioteca del Congrés, el barri de Georgetown... tot això ja ho tenim molt vist, per això fa un parell de setmanes vaig anar a fer el "guiri" en direcció contrària. Càmera en mà, targeta del metro a la butxaca, me'n vaig anar allà on pocs turistes han posat mai els peus: Costco, una mega-superfície comercial.

Es tracta d'una nau comercial de proporcions extraordinàries on la gent va a fer la compra... a l'engròs (en tots els sentits). Passadissos quilomètrics amb productes de marques conegudes en paquets del mateix tamany, que els clients posen dins de carretons també enormes.

Els preus és, probablement, l'única cosa reduïda que s'hi troba i, probablement també, un dels grans reclams del lloc. Ja he comentat més d'una vegada que el Renaixement, per aquestes terres, va passar de llarg, i que això de construir i crear a mida humana no ho tenen gaire clar, supermercats com aquests en són un dels exemples més clars.

Pots de llevat que deuen fer més d'un quilo (normalment es venen en sobrets de 8grs.), paquets de sucre d'uns cinc quilos, trossos de formatge de quilo llarg, ampolles de llet proporcionals a les capses de cereals XXL, etc. Tot un espectacle.

I al cor del laberint, per als llaminers europeus, una muntanya de pots de Nutella al costat, però, d'una d'igual de mantega de cacauet.

Ah, i sí, és octubre però si algú vol començar les compres nadalenques... de bonus track, un parell de fotos: boles per a decorar tots els arbres del veïnat i... un Pare Noel d'aquells que es posen a la teulada i de nit s'il·luminen. Welcome to #kitschland.

curs nou, vida nova

Tenim molts posts pendents d'aquest estiu. Avui comencem curs, a veure si mica en mica ens anem posant al dia.

Tornem amb moltes ganes (coses de fer una feina que ens agrada i emociona) i a més, hem volgut començar amb bon peu.

Esmorzar a casa els amics i veïns de Baked & Wired ("el lloc de les madalenes", ma mare dixit), a part de fer uns cafès boníssims, la pastisseria és fantàstica i, atenció, serveixen "tallats" en gots de vidre! Jo sóc més de cafè sol, però començar el dia a l'altra banda de l'atlàntic llegint una carta de cafès amb tocs autòctons és un petit luxe.

Doncs això, altre cop a Washington DC, amb molta energia (i estoig nou!).

Juguem?

De vegades els amics et fan propostes indecents, tan indecents, que és impossible dir-los que no.

L'estiu passat, ara fa un any, en un d'aquells cafès de mitja tarda que acaben tancant el restaurant a ves a saber quina hora de la matinada, una amiga em va deixar caure allò de: "I si reservem taula al Celler de Can Roca, per l'any vinent, quan vinguis de vacances per aquí?". Davant els meus ulls oberts com taronges va continuar: "Tenim un any per fer guardiola, no arriba a un euro diari". Passats els dos segons d'ensurt inicial, no m'ho vaig pensar gens: "És clar que sí!".

Un any més tard, comptant les "tapes" inicials, en total van ser quinze vins i vint-i-un plats: trenta-sis joguines per al paladar. Perquè això és el que vam fer, jugar. L'experiència va ser gastronòmica, però sobretot, lúdica. 

Dotzenes de crítics gastronòmics deuen haver escrit pàgines plenes d'opinions, teories i valoracions. Aquí només us podem dir que si us ho passeu bé a taula, val molt la pena. Però no només per la cuina: l'espai, la gent, el menjar, el vi... tot plegat, extraordinari.

Els creadors de tot això són tres germans (en Joan a la cuina, en Josep entre ampolles, i en Jordi amb les postres), per a cada plat, un vi diferent, i (oh, sorpresa!), per a cada vi, no se t'acut cap plat millor que el pugui acompanyar. La simbiosi és espectacular.

Més enllà de l'alcohol, la sensació és d'embriaguesa sensorial, tot combina tan bé ("they belong together", que diuen), i els estímuls són tants, que el cervell, pobret, no dóna l'abast. I, de fet, quaranta-vuit hores més tard, encara costa ordenar-ho tot.

De la mateixa manera que fa gairebé dues dècades ens aïllàvem del món mundial experimentant amb una muntanya de peces de lego; en aquella taula al costat de la finestra, com dues criatures, vam estar jugant, amatents, amb tots els sentits activats.

Vam jugar, vam descobrir, vam aprendre... i ara tenim un munt d'experiències per recordar. Avisem, que hi tornarem.

Primeres impressions

Nens, molts nens a tot arreu.

La gent, pel carrer, passeja.

Ningú no va fent "footing".

Carrers estrets.

Ni nens ni gossos van lligats.

Ampolles de vi a preu de copes.

No cal anar amb polar i bufanda per entrar als locals amb aire condicionat.

La connexió a internet és lenta, mooooolt lenta (i no hi ha wifi enlloc).

El pernil salat és un producte quotidià i no cal estalviar tres setmanes per fer-te un entrepà.

Pa amb tomàquet.

Una ciutat a mida humana.

i anem sumant...

exàmens finals

Es diu allò que: "Els professors intentem ensenyar i acabem aprenent dels alumnes"... Jo intento ensenyar un munt de coses als alumnes i, la veritat, tinc la sensació que d'aprendre, aprenen molt. Ara bé, amics, resulta que quan treballes amb persones, si hi poses una miqueta d'interès, tu també aprens un munt de coses, siguis professor, infermer, bomber, o paleta. N'estic segura. El tema no crec que sigui ser professora, sinó tenir interès i curiositat pel què t'envolta.

I aquesta setmana, corregint exàmens, he rebut una bona lliçó. He passat la tarda llegint pàgines farcides de referències als Països Catalans, a la nostra llengua, a la nostra música, a la nostra història, als nostres artistes, a les nostres arrels... sense complexes ni manies. Amb una normalitat com només tenen els que han nascut i crescut fora d'aquest tros de terra al nord-oest del Mediterrani. I és que massa sovint, són la gent que han descobert la nostra cultura de grans, els que la viuen amb més normalitat, sense qüestionar-se jerarquies socioculturals.

Parlen d'un territori trans-estatal, amb uns elements culturals i un univers comú, i omplen pàgines de formatge de Maó, Ovidi, Antònia Font, pa amb tomàquet, Jaume I, Guastavino, vi del Priorat i del Nord de Catalunya... tot al mateix sac. Algunes d'aquestes coses no els les he ensenyades jo, però jovenalla encuriosida, s'han llençat a investigar i a buscar a internet, a les botigues i a restaurants de la ciutat. De fet, com molt bé diu un dels alumnes, la cultura catalana no es pot aprendre, s'ha d'experimentar (crec que això passa amb la cultura catalana i en totes en general). 

Acostumats, com estem, a dir amb la boca petita que som catalans, a haver de fer una mica de pedagogia cada cop que viatjant ens pregunten d'on som, la veritat és que aquests moments de normalitat cultural són un petit privilegi.

I acostumats, també, a viure en un territori fragmentat: el País València queda molt al sud; les Balears, ui! hi ha el mar; i no parlem de tot el que queda Pirineus enllà... els mitjans sovint els ignoren i els mapes semblen puzzles inacabats... per tot plegat, aquest recorregut per l'univers cultural català de mans d'uns catalanòfils de l'altra banda de l'atlàntic, és un luxe, un recordatori i una petita lliçó.

Us recomano aquest blog, amb textos dels protagonistes d'aquest post. Al setembre vam començar amb "Hola, com et dius?" i mireu tota la feina que hem fet. 

mentrestant a Chicago...

Mentre uns quants afortunats eren al Palau escoltant Mishima....

d'altres fèiem el vermut...

al pis 96!

de veritat... extraordinari!

made in garrotxa

Situació núm. 1. Em desperto tard. Miro per la finestra. Després de dies de pluja, avui el cel està ennuvolat però amb núvols blancs, no grisos. No plou. El prat i les muntanyes tenen aquell verd tan característic de la primavera, fort, llampant. Al prat, un munt de flors han decidit treure el cap, suposo que animades pels litres d'aigua que han caigut aquests darrers dies. I tots els amics encara treballen a comarques barcelonines. Em sap greu xicots, jo em quedo a la Garrotxa.

Situació núm. 2. Avui han inaugurat el túnel de Bracons a dos quarts de cinc de la tarda. Jo no tenia ni idea de l'hora que es feia l'acte, llei de Murphy, a les 16.31, anant cap a Olot a fer encàrrecs, m'he trobat a la rotonda on s'agafa la carretera que porta al túnel. A una banda, manifestants de Salvem les Valls, a l'altra, una colla de gent de les contrades, darrere les tanques protectores fent-la petar amb els veïns i fotografiant a tort i a dret. Al mig, cotxes parats i mossos escampats arreu. Entre crits i rialles, uns s'han manifestat, uns altres han inaugurat el túnel, els dels uniformes han "vetllat per la seguretat" i suposo que n'hi devien haver un parell o tres amb corbata i cotxes oficials que es deuen haver "auto-penjat" alguna medalla. Jo, de tornada a casa, passaré pels camins que uneixen els pobles de la vall, i tot i els 20 minuts que es guanyen per baixar a la capital, segur que m'entristirà veure aquella carretera que de forma maldestra retalla el paisatge.


Situació núm. 3. L'altre dia es va espatllar la ràdio del cotxe. Després de fer gairebé dues hores de cotxe sola, i comprovar el què ja sabia: que sóc incapaç d'encertar dues notes seguides quan em poso a cantar, un cop a Olot vaig anar al mecànic. Deu minutets de feina, mitja hora de xerrera, l'aparell torna a funcionar, els cds els reprodueix sense cap problema, ara bé, a l'hora de sintonitzar, només funciona Ràdio Olot. Segur que el meu mecànic té royalties a l'emisora. "Ràdio Olot, la combinació de música que t'agrada". Bé, no sé si coneixen gaire els meus gustos, avui Vall d'en Bas-Olot, l'he fet a ritme de "seré tu amante bandido" en versió maquinera. A part de protegir el patrimoni medioambiental, el cultural com el tenim?