"Una hora amb Sigur Rós" (o “Un altre post sobre Sigur Rós”)

Les set de la tarda en punt. A la pantalla de l’ordinador, el comptador que des de feia dies marcava les hores, els minuts i els segons que faltaven per a l’hora H, de cop, desapareix i la imatge del vaixell que al llarg del dia havia anat colonitzant, centímetre a centímetre, la pantalla, de sobte, l’ocupava tota.

Al menjador, cervesa, alguna cosa per picar i molta expectació. La #valtarihour començava a la franja horària de la Costa Est dels Estats Units. Durant la propera hora es podria escoltar, en primícia, el nou àlbum de Sigur Rós. 

Eren les set i el temps es va aturar. En una època d’incertesa i desesperació social, en què els exilis voluntaris es tornen forçats; en un moment en què ens atabalen amb dades macroeconòmiques que, paradoxalment, ens enceguen i no ens deixen tenir una visió àmplia de tot plegat... bé, ara mateix, és meravellós veure que en ple economicocentrisme hi ha gent que es dedica a produir bellesa, a transmetre emocions i sentiments. La piràmide es capgira i l’humanisme s’imposa. 

El temps es va aturar. I els valors i les prioritats van tornar al seu lloc. I en vam sortir una mica més optimistes, i amb les idees més clares. 

Cinquanta minuts de catarsi, imprescindibles.

Capcigrany o capsigranys!

Des de Washington també ens volem apuntar a la iniciativa aPARAULA'm que hem descobert gràcies a un petit homenatge que Salvador Macip ha fet al mestre Albert Jané.

Sense pensar-hi gaire, he decidit apadrinar el mot CAPSIGRANY (que, per cert, sempre he escrit amb c, com recull, amb s i amb c, l'Alcover-Moll).

"Mira que n'ets de capcigrany!", "Sou una colla de capcigranys!", "Tros de capcigrany!". No sé ben bé on la vaig escoltar per primer cop (o llegir, no m'estranyaria que la descobrís entre les pàgines de Cavall Fort), però la faig servir força, fins al punt que els meus alumnes també la utilitzen. Si us trobeu una colla d'estudiants americans cridant "capcigrany!" pels carrers de Barcelona, ja sabeu on l'han apresa.

I, sens dubte, un bon moment, també, per recuperar aquest iniciativa del projecte Estanislau Verdet, amb algunes idees per insultar en català (és la versió auto-censurada... a veure si dura!).

*****


Actualització. un cop publicada l'entrada, he recordat un altre mot que es mereix ser apadrinat: mestretites. Bé, la deixem per a la propera...

Novetats literàries d'aquest Sant Jordi: Incerta Glòria

«- Bon dia, entre les novetats literàries d'enguany trobem la darrera novel·la del nostre amic tertulià que avui, aprofitant que el tenim aquí, ens parlarà d'aquest projecte: un llibre amè, que es pot llegir a la platja, ara que s'acosta l'estiu, i que recomanem a tots els nostres oients. Benvolgut tertulià, ens pots fer cinc cèntims d'Un altre llibre de Sant Jordi?

- Bon dia, estimat locutor. Moltes gràcies per parlar del meu llibre, Sant Jordi és, sens dubte, una bona oportunitat per a promocionar llibres nous, però fent un exercici d'allò més innovador, avui m'agradaria aprofitar per parlar d'una de les grans obres literàries catalanes: Incerta Glòria, de Joan Sales; al cap i a la fi, per Sant Jordi no ens hauríem de limitar a celebrar les novetats literàries, sinó el conjunt de la nostra literatura (i la d'arreu), oi?»

Ba-bum! Això sí que és un exercici de ficció literària. Us ho imagineu?

Gamberrades a part, i parlant una mica més seriosament, el 2012 és l'any Sales i em sembla una excusa boníssima per treure la pols a Incerta Glòria (aquells que ja el teniu), recomanar-lo, deixar-lo, llegir-lo o rellegir-lo. O, encara millor, anar a la llibreria del barri, comprar-ne un, dos o tres exemplars i regalar-los dilluns vinent. O, continuant amb les gamberrades, esperar el dia de Sant Jordi i atacar les paradetes de rambles i passejos de pobles i viles i demanar si, entre les piles de llibres acabats de sortir d'impremta, el tenen.

Fa uns dies, Manuel Cuyàs ens anunciava la resurrecció de Sales. Cada cop hi ha més joves que, espolsant-se els prejudicis carrinclons, descobreixen Sales amb Incerta Glòria. Una novel·la que enganxa, els qui els agrada repeteixen, gairebé sempre. En un país normal, crec que passejaríem amb samarretes amb citacions salesianes (Sales-ianes!) impreses, sense complexes, i amb un cert orgull –no feu escarafalls, que de samarretes amb Kafka, Joyce i companyia, per Barcelona, n'he vistes unes quantes (i al meu armari també...)–.

Parlant de Sales, no podem oblidar la iniciativa magnífica que han tingut a l'Òmnium Cultural Gironès d'organitzar un conjunt de conferències per a celebrar l'any Sales. Us les recomanem totes, impossible, però, no destacar dues monstres investigadores: Laura Borràs i Montserrat Bacardí. Per cert, que gràcies a les noves tecnologies, hi vam ser i hi serem, des de DC.

P.D. Un secret, si us agrada Incerta Glòria, feu un cop d'ull a la correspondència de Sales... imprescindible!

Nova Orleans (III): música, gastronomia i gent

Nova Orleans és sud, Katrina, plantes gairebé tropicals, Mississipí, aires colonials, al·ligàtors, serps i manglars. Però també cultura, música, gastronomia i gent.

L'acollida a la ciutat va ser extraordinària. Orgullosos de la ciutat i de la terra, els novaorleanencs (novaorleanesos?...), donen la benvinguda a viatgers i curiosos i, a la que et descuides, t'expliquen el seu arbre genealògic: aquells besavis francesos, l'àvia que feia els millors pastissos del món (i no parlem del pollastre fregit!), aquell noi amb qui festejava però amb qui no es va casar perquè la seva família no volia, però bé, que ara és molt feliç i al seu marit se l'estima molt. I, com qui puja a una màquina del temps, recorden com era aquella plaça quan eren petits, com era la vida al barri (i com ha canviat després de la tempesta) i, mirant la mainada jugar, comparteixen aquell anhel que les tradicions es mantinguin, que els nanos aprenguin a estimar aquesta herència cultural i, si hi ha sort, que es quedin a la ciutat o, almenys, que no marxin gaire lluny (tota una epopeia en aquestes terres).

Bona part d'aquesta herència cultural passa pels fogons. Les aigües del Mississipí, el clima càlid i humit (que m'imagino que obligava a fer servir espècies per a mantenir els aliments), i el dia a dia a les colònies d'esclaus han deixat empremtes clares a la gastronomia local.

Cuina de cassola (jambalaya, gumbo,...), molt peix i marisc (amb quilos de pebre, això sí), i una, gairebé, obsessió per fregir trossos de carn, peix i alguns vegetals. Cinc dies per tastar una mica de cada. Tenen un gran respecte per al producte fresc, i és un luxe recuperar el gust d'alguns aliments que en altres parts del país et serveixen disfressats amb mil salses... això sí, no escatimen, com dèiem, ni amb espècies picants ni fregits, així que l'estómac no ho aguanta gaires dies seguits.

I bé, evidentment, Nova Orleans està estretament lligada a la música. Durant el dia, passejant, costa avançar sense ensopegar amb músics que toquen al carrer. El temps acompanya, de cotxes n'hi ha pocs i qualsevol lloc és bo per a fer servir d'escenari. Quan cau la tarda, la música es desplaça a sales i bars. Fugir dels carrers més turístics és un bon consell al llarg de tot el dia, però al vespre especialment, sobretot si es vol gaudir d'unes hores de música. Amb una mica de ganes, no és difícil trobar un petit bar amagat entre carrerons, amb músics locals, cervesa barata, i bon ambient. La millor manera d'acabar una jornada sota el sol i l'aire del Mississipí.

Bestioles

Una de les activitats més xules del viatge a Nova Orleans va ser l'excursió a un dels pantans que rodegen la ciutat. Seguint amb el meu escepticisme de fer activitats en grup a l'hora de viatjar, inicialment em va semblar una cosa molt turística, però la sorpresa va ser, altra vegada, molt positiva. En grups reduïts, dalt d'una barca força petita que permet endinsar-se entre els manglars, i amb un guia coneixedor de l'espai i dels seus habitants, durant dues hores llargues vam "explorar" el terreny.

Això dels al·ligàtors del Mississipí ho havia vist a les pel·lis, però en directe, fora d'alguna visita al zoo (fa força temps), res de res. I la veritat és que impressiona força veure una bèstia d'aquestes en directe, al seu hàbitat natural, prenent el sol, a mitja tarda, amb la boca oberta de bat a bat. 

A banda i banda de les zones més transitables hi ha alguna caseta de pescadors i, fins i tot, alguna casa residencial. Així i tot, la sensació és d'estar a una zona força salvatge, on les normes les posen caimans, serps, ocells amb el coll allargassat i, nenúfars i manglars que dibuixen el paisatge i tracen els camins per on es pot avançar. 

---

Per cert, que els al·ligàtors van tornar a aparèixer, altra cop a Nova Orleans, a l'hora de sopar, trossejats, al plat, i acompanyats de jambalaya... 

Dia de la poesia en català a internet

He heretat l'esperança dels avis
i la paciència dels pares.

I de tots dos els mots
dels quals ara em serveixo
per parlar-vos.

M'han dit que la naixença em dóna drets
inviolables.
Però jo sóc poruc i sempre em sento
una mica eixalat i solitari.

Visc en un poble petit,
en un país petit
i, tanmateix, vull que quedi ben clar
que això que escric ho escric per a tothom,
i que per mi és com si el món sencer
girés entorn de l'eix dels meus poemes.

Vagarejo tot sol pels carrers en silenci
i cada vespre escolto el cant de les sirenes
des del terrat de casa.

Miquel Martí i Pol

--

I, per torna, aquests versos

Primavera

Un del primers arbres florits del barri. Cada any s'avança a la resta.