per (i per a) la meva gent :P

Back from Canada!

Doncs sí, ja he tornat. I em dec està fent gran perquè el jet lag dels nassos m'ha tingut tres dies fors de joc. Sembla que mica en mica m'acostumo a l'horari d'aquesta banda de l'Atlàntic. Endreçar el pis, rentar roba, retrobar cares, suportar les temperatures estiuenques... Una cerveseta fresca al capvespre en alguna terrassa de Sabadell.

Fa anys que volto amunt i avall. M'he acostumat a fer i desfer la motxilla, a canviar divises, esperar llargues hores en aeroports i estacions, a fer-me meus habitacions, cases i barris, però sempre em sorprèn l'agenda de ministre que tinc cada cop que torno a casa. 

Ja sé que és cursi, però fa molta il·lusió veure que hi ha un munt de gent que t'espera quan tornes d'altes mons. Un post cursi, amb una cançó cursi, un petit luxe que em permeto perquè és estiu, i sempre puc dir que estic sota els efectes del jet lag. :P

La meva gent, Fes-te fotre

(la qualitat del video és pèssima, doneu un cop d'ull a aquest lloc web)

Coses que em saben greu del Canadà

Les vuit del matí. Motxilla gairebé a punt. Això del Canadà s'acaba. Programa per a les properes 24 hores: bus, avió, avió, cotxe, dutxa.

Banda sonora d'un mes de juliol

Avui per dinar, hamburguesa de bisó.

Mhhhhhhh...

De veritat, boníssima.

The Kooks

Coses impressionants del Canadà (II)

A l'est, l'oceà Atlàntic, a l'oest, el Pacífic, al sud, els Estats Units i al nord... La frontera al nord de canadà no és gens clara. A mesura que s'avança cap al nord, la diferència entre terra i aigua és més difosa. Terra de llacs i rius que divideixen el territori en mil illes. No hi ha carreteres. No hi ha pobles i per desplaçar-se, cal emprar els mètodes dels indis: quan es pot navegar, a remar amb la canoa, quan el riu no és suficientment fondo, llavors, canoa a l'esquena, i a peu.

Divendres vam fer unes tres hores de canoeing, és a dir, baixar un tros de riu dalt d'una canoa. No hi ha fotos, i és una llàstima; l'experiència, una de les millors del viatge. 

La canoa et fa avançar al ritme de l'aigua, i després del primer quart d'hora intentant controlar l'artefacte, quan ja pots decidir si vols anar a la dreta o a l'esquerre, llavors comences a gaudir del paisatge, del verd dels arbres, del soroll dels arbres i ocells... Llàstima dels altres vuitanta adolescents que ens acompanyaven i que estaven més pendents d'esquitxar-se uns als altres... però bé, el recorregut va ser prou llarg per tenir estones de tot. 

A Into the Wild, el llibre de capçalera actual, el protagonista fa dos llargs viatges en canoa, un pel nord de Mèxic, i un altres per Alaska. De nit, navegant per la costa oest, de dia pels rius de la costa est. 

Coses impressionants del Canadà

Dues hores d'autocar fins a les Niagara Falls. Els autobusos són extremadament incòmodes, seients de « sky », durs com pedres, però amb uns conductors extremadament amables i amb una paciència sense límits. Increïble.

Per arribar a les cascades, cal borejar el llac Ontario, uns 70 km de cirerers i vinyes, vinyes i cirerers. La canalla connectada a l'Ipod, els monitors dormint, un bus carregat de gent, silenci sepulcral, jo hipnotitzada pel paisatge, comptant ceps.

Doncs sí, Canadà, terra de vins. De fet, Ontario, terra de vins. Sobretot blancs, i especialment, icewine « vi de gel ». El raïm es deixa a l'arbre fins les primeres gelades, resultat: raïm amb una gran concentració de sucre, i un vi dolç, ideal per les postres (sí, sí, LES postres, femení!).

I res, a les 11h vam arribar a les cascades, i, encara no sé com, vam aconseguir posar tots 75 alumnes dins un vaixell que ens va portar fins al peu de les cascades. Tots portàvem un impermeable blau fins als peus, que ens protegia de l'aigua, tanmateix, un cop acabat el trajecte, vam quedar molls com polls. Fantàstic.

Hi ha dues grans cascades, la més gran, té forma de mitja lluna, el vaixell s'hi apropa força i la sensació és d'està rodejat d'aigua que cau per tot arreu. En alguns moments, degut al vent i a la força de l'aigua, és impossible mantenir els ulls oberts.

La resta del dia vaig estar en estat de xoc. Com la sídrome de Stendhal a Florència, però amb bellesa natural. Increïble. I mireu que alguns promotors han intentat esgarriar el paisatge construïnt unes Vegues en miniatura just al costat. Però ni els edificis alts ni les llums de colors treuen protagonisme a l'espectacle natural.

Coses de Canadà. A les 7. Després de sopar

Coses de Canadà. Toronto.

Ahir, excursió a Toronto amb la canalla.

Toronto em recorda Nova York. De fet, són les úniques ciutats que he visitat d'Amèrica del Nord. Toronto és doncs una Nova York en miniatura. Menys habitants, menys gratacels, menys gent als carrers, un llac en lloc d'un oceà, però el mateix ambient, el mateix color de cel, la mateixa barreja cultural de les dues bandes de l'Atlàntic.


Suficientment diferent per sentir-se « depaysée ». Suficientment familiar per identificar-se i poder-hi viure un temps.

A més, Toronto té la CN Tower. M'agraden els punts elevats. Cada cop que visito un poble o ciutat, localitzo torres i campanars on pujar per admirar el paisatge, la ciutat, la distribució dels carrers, places i parcs... I Toronto té una torre altíssima, s'hi puja amb ascensor, i a dalt, hi ha un restaurant amb grans finestres, un espai amb el terra de vidre (espectacular) i un pis obert, amb grans reixes, però on passa l'aire i on hom pren consciència que està a més de 300m d'altitud (la torre fa 553m, però el mirador està a 300 i escatx).

Ens hi vam estar una hora ben bona, i jo, me n'hi hagués estat unes quantes més. A Nova York, vaig pujar a l'Empire State Building a mitja tarda, i fins que el sol no es va acabar de pondre, no em vaig moure d'allí dalt.

Però ahir vam pujar a les 12 del matí, i no crec pas que 30 adolescents haguessin tingut la paciència d'esperar la seva monitora fins les 8 del vespre. Què hi farem!

Coses del Canadà (a casa)

Ja fa gairebé un parell de setmanes que estic per aquí. Ja he agafat certes rutintes. Despertador a les 7, dutxa, tancar la porta de l'habitació pels gats, esmorzar, motxilla, packet lunch, comprovar que la porta de l'habitació està tancada, si no, els gats i gos de la casa hi passen el dia. És l'habitació més fresca i han decidit que es tracta d'un indret idoni per rebolcar-se i anar deixant pèls a tort i a dret.

A les 8, autobús fins al centre, i llavors, o escola o Red Brick Café, millors espressos de la ciutat, aire condicionat moderat, bona música, i wifi gratis. Què més es pot demanar. A les dotze dinar (sandwich, suc, peça de fruita i mousse de xocolata o qualsevol porqueria de l'estil), activitat de tarda, cervesa, sopar, llibre, bona nit. 

I així passen els dies. El cap de setmana és més actiu, els nanos estan amb les famílies i ho podem aprofitar per fer una mica de turisme. Dissabte passat, mercat. Un mini-mercat on tots els pagesos de la zona venen a vendre el què no consumeixen de les seves plantacions. Pagesos joves i grans, motoritzats o a cavall (sí! a Gueph tenim de tot, fins i una parada d'una comunitat Amish!)

Les activitats de la tarda també són entretingudes, hem tingut esports variats, piscina, ahir va ser dia de baseball (vaig aconseguir batejar i córrer a la primera, que, tenint en compte les meves habilitats motrius, és tot un èxit!). 

El més surreal, però és la casa. La família està formada per una dona de 71 anys, la Muriel, la seva filla, Leanne, el nòvio de la filla que només he vist un cop i tres gats i un gos. Viuen en un barri residencial, d'aquells de cases prefabricades, totes iguals, cada una amb el seu jardí i el cotxe davant la porta del garatge. De dins, moqueta a tot arreu, i un munt de figures de porcellana i altres figuretes del museu dels horrors. Posa-gots arreu, i una alarma que hem de connectar i desconnectar cada cop que sortim, entrem, anem a dormir, obrim finestres, les tanquem, respirem, etc. 

El tema és que la senyora és vídua, el seu marit es va morir fa sis anys, i tres mesos després, la seva germana bessona (sí, té una germana bessona igualeta, igualeta que ella), estava al jardí prenent el sol, i es va posar a parlar en veu alta amb el seu cunyat difunt. Li va dir que li enviés un senyal per a què sapigués que estava bé, i just en aquell moment, al cel va aparèixer un núvol en forma d'àngel. Corrents, va anar a agafar una càmera i va fer una foto de l'àngel. De la foto, n'han fet mil còpies impreses en cendrers, punts de llibre, marcs de fotos... i mil objectes més que regalen (o venen) a la gent que els pregunta per la història. La casa, està plena de fotos del "núvol angelical", a la meva habitació també n'hi ha algunes, i cada vespre cau una anècdota o altre de "coses que els han passat". 

Després d'un mes, podrem escriure un llibre de vetllades místiques.

Coses del Canadà (amb nens)

18.45

A casa després d'una tarda a la piscina. M'he cremat el nas. Només el nas.

Buff

Ja fa una setmana que som al Canadà. Ara plou, adés fa sol. Un dia correm sota la pluja. L'endemà ens cremem sota un sol de justícia.

He rebut moltes demandes de més informació sobre l'àvia a casa de qui m'estic. El tema porta cua, « hi ha molt suquillo », és veritat. Així doncs, ho deixaré per a més endavant per mantenir el misteri. El capítol, però, valdrà la pena. Ja ho veureu.

De moment. Excursió al llac.

Dilluns ens vam llevar d'hora. Com cada dia. Vam agafar un autobús escolar (autobús model Otto dels Simpson) que, després de gairebé dues hores de viatge ens va deixar a Grand Bend Beach, al llac Huron. Pluja, vent i un autocar ple de nens amb xancles, banyadors i tovalloles. Visca.


View Larger Map

El temps no ens va acompanyar, feia fred i va ser una llàstima no poder-nos banyar. Tanmateix, només per la imatge d'estar davant una platja amb onades, gent fent surf, només aigua a l'horitzó i saber que es tracta d'un llac, i no pas d'una platja d'aigua salada, el viatge va valdre la pena.

Els canadencs que han visitat Europa, no es cansen de dir que allí no tenim « wildness ». I clar, quan veus les grans extensions de boscos que tenen aquí o, com dilluns, les dimensions del llac Huron, s'entén aquesta afirmació. Potser en aquesta banda de l'Atlàntic no tenen esglésies centenàries (o bicentenàries), però tenen uns paisatges naturals incomparables.