A l'est, l'oceà Atlàntic, a l'oest, el Pacífic, al sud, els Estats Units i al nord... La frontera al nord de canadà no és gens clara. A mesura que s'avança cap al nord, la diferència entre terra i aigua és més difosa. Terra de llacs i rius que divideixen el territori en mil illes. No hi ha carreteres. No hi ha pobles i per desplaçar-se, cal emprar els mètodes dels indis: quan es pot navegar, a remar amb la canoa, quan el riu no és suficientment fondo, llavors, canoa a l'esquena, i a peu.
Divendres vam fer unes tres hores de canoeing, és a dir, baixar un tros de riu dalt d'una canoa. No hi ha fotos, i és una llàstima; l'experiència, una de les millors del viatge.
La canoa et fa avançar al ritme de l'aigua, i després del primer quart d'hora intentant controlar l'artefacte, quan ja pots decidir si vols anar a la dreta o a l'esquerre, llavors comences a gaudir del paisatge, del verd dels arbres, del soroll dels arbres i ocells... Llàstima dels altres vuitanta adolescents que ens acompanyaven i que estaven més pendents d'esquitxar-se uns als altres... però bé, el recorregut va ser prou llarg per tenir estones de tot.
A Into the Wild, el llibre de capçalera actual, el protagonista fa dos llargs viatges en canoa, un pel nord de Mèxic, i un altres per Alaska. De nit, navegant per la costa oest, de dia pels rius de la costa est.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada