dilluns, 10 de setembre del 2012
dilluns, 23 de juliol del 2012
calfreds
Vaig prendre consciència de molt petita de com n'eren de dramàtics els incendis. Jo n'era molt, de petita, però recordo allò de "Ho has vist, Alba? Això sí que és trist", la veu greu de la meva mare, aquella que només feia (i fa) servir en moments verdaderament crítics (els qui la coneixeu, sabeu que passa molt, molt poc), i una mirada pregona a l'horitzó, tot eren arbres cremats. Instint de supervivència, suposo, el missatge em va quedar ben gravat: allò dels incendis no era cap broma.
Des de llavors que, cada cop que m'assabento d'un incendi, un calfred alerta el cos que estem en perill, que alguna cosa molt greu està passant, el cor empetiteix i la tristor s'escampa pels racons. Crec que el sentiment és compartit per molts i, davant la impotència, afrontem el dol com podem: enganxats als mitjans de comunicació, seguint minut a minut, segon a segon, la lluita contra el foc; compartint silencis amb companys i amics; o trencant el silenci estiuenc per escriure, impulsivament, quatre ratlles al bloc.
dimecres, 27 de juny del 2012
dimecres, 6 de juny del 2012
Farenheit 451: Quin llibre voldríeu ser?
A tall de petit homenatge a Ray Bradbury, autor, entre altres, del llibre de ciència-ficció Farenheit 451 (paradoxalment, he de dir que només he vist la pel·lícula, no l'he llegit), voldria proposar-vos un petit joc. [atenció, spoiler alert] Com bé sabreu, al final (o a l'inici) de la història, un grup d'herois memoritzen cadascú un llibre per evitar-ne la destrucció entre flames. Esdevenen l'obra escollida amb l'esperança que un dia els llibres es tornaran a imprimir, els cridaran per a què els recitin i, així, tornar-los a posar a disposició de tots.
La proposta és ben simple: Si fóssiu a Farenheit 451, quin llibre voldríeu ser? És molt difícil escollir-ne un, ho sé, però animeu-vos, que pot ser un exercici curiós, interessant... i ens permetrà descobrir noves obres!
La proposta és ben simple: Si fóssiu a Farenheit 451, quin llibre voldríeu ser? És molt difícil escollir-ne un, ho sé, però animeu-vos, que pot ser un exercici curiós, interessant... i ens permetrà descobrir noves obres!
dimarts, 5 de juny del 2012
Delaware?
"Delaware? I què hi vas a fer a Delaware? Però si no hi ha res, allí!"
A vegades, en aquests llocs on "no hi ha res", al final no s'hi troba, certament, res de res; però d'altres vegades, buscant, buscant, s'ensopega amb petits tresors.
Escrivim aquest post des de Rehoboth Beach, com bé indica el nom, arran de mar i al bell mig de l'estat. Població d'estiueig amb dues estacions: l'hivern desforastat i l'estiu superpoplat. Dit així, recorda certs pobles de la nostra costa i tot plegat espanta força, oi? Bé, una mica sí. Però (ai las!) entre poble i poble, hi ha Parcs Naturals relativament grans, és a dir, zones protegides en què dunes i vegetació diversa fan la seva, alienes als grans edificis, a les botigues de souvenirs i als camps de mini-golf que hi ha a ben poques milles enllà.
Impressiona avançar per la carretera entre hotels i edificis d'apartaments que posen la pell de gallina i, de sobte (literalment, de sobte!), el verd els substitueix, el mar a l'horitzó, i ni rastre de la civilització (bé, una mica sí, que per a entrar als parcs naturals cal pagar entrada...). Dins el parc natural, un cop esquivats alguns grups escolars, el guirigall del poble queda molt lluny, és hora de parlar amb els pescadors del moll, i després, anar una mica més lluny, sortint dels senders, i pujar i baixar dunes seguint les petjades d'animalons misteriosos.
Potser són les ganes boges de fer vacances i viatjar, potser és el contrast entre l'aberració arquitectònica i la bellesa de la natura... sigui com sigui, Delaware ens està agradant i, senzillament, es tracta de passar de llarg de les samarretes "I was in Delaware" i fixar la mirada en el blau del mar, amb el far a l'horitzó. No és tan complicat, oi?
A vegades, en aquests llocs on "no hi ha res", al final no s'hi troba, certament, res de res; però d'altres vegades, buscant, buscant, s'ensopega amb petits tresors.
Escrivim aquest post des de Rehoboth Beach, com bé indica el nom, arran de mar i al bell mig de l'estat. Població d'estiueig amb dues estacions: l'hivern desforastat i l'estiu superpoplat. Dit així, recorda certs pobles de la nostra costa i tot plegat espanta força, oi? Bé, una mica sí. Però (ai las!) entre poble i poble, hi ha Parcs Naturals relativament grans, és a dir, zones protegides en què dunes i vegetació diversa fan la seva, alienes als grans edificis, a les botigues de souvenirs i als camps de mini-golf que hi ha a ben poques milles enllà.
Impressiona avançar per la carretera entre hotels i edificis d'apartaments que posen la pell de gallina i, de sobte (literalment, de sobte!), el verd els substitueix, el mar a l'horitzó, i ni rastre de la civilització (bé, una mica sí, que per a entrar als parcs naturals cal pagar entrada...). Dins el parc natural, un cop esquivats alguns grups escolars, el guirigall del poble queda molt lluny, és hora de parlar amb els pescadors del moll, i després, anar una mica més lluny, sortint dels senders, i pujar i baixar dunes seguint les petjades d'animalons misteriosos.
Potser són les ganes boges de fer vacances i viatjar, potser és el contrast entre l'aberració arquitectònica i la bellesa de la natura... sigui com sigui, Delaware ens està agradant i, senzillament, es tracta de passar de llarg de les samarretes "I was in Delaware" i fixar la mirada en el blau del mar, amb el far a l'horitzó. No és tan complicat, oi?
divendres, 18 de maig del 2012
"Una hora amb Sigur Rós" (o “Un altre post sobre Sigur Rós”)
Les set de la tarda en punt. A la pantalla de l’ordinador, el comptador que des de feia dies marcava les hores, els minuts i els segons que faltaven per a l’hora H, de cop, desapareix i la imatge del vaixell que al llarg del dia havia anat colonitzant, centímetre a centímetre, la pantalla, de sobte, l’ocupava tota.
Al menjador, cervesa, alguna cosa per picar i molta expectació. La #valtarihour començava a la franja horària de la Costa Est dels Estats Units. Durant la propera hora es podria escoltar, en primícia, el nou àlbum de Sigur Rós.
Eren les set i el temps es va aturar. En una època d’incertesa i desesperació social, en què els exilis voluntaris es tornen forçats; en un moment en què ens atabalen amb dades macroeconòmiques que, paradoxalment, ens enceguen i no ens deixen tenir una visió àmplia de tot plegat... bé, ara mateix, és meravellós veure que en ple economicocentrisme hi ha gent que es dedica a produir bellesa, a transmetre emocions i sentiments. La piràmide es capgira i l’humanisme s’imposa.
El temps es va aturar. I els valors i les prioritats van tornar al seu lloc. I en vam sortir una mica més optimistes, i amb les idees més clares.
Cinquanta minuts de catarsi, imprescindibles.
Etiquetes de comentaris:
català,
DC.,
Estats Units,
impressions,
music,
Sigur Rós
dimecres, 9 de maig del 2012
Capcigrany o capsigranys!
Des de Washington també ens volem apuntar a la iniciativa aPARAULA'm que hem descobert gràcies a un petit homenatge que Salvador Macip ha fet al mestre Albert Jané.
Sense pensar-hi gaire, he decidit apadrinar el mot CAPSIGRANY (que, per cert, sempre he escrit amb c, com recull, amb s i amb c, l'Alcover-Moll).
"Mira que n'ets de capcigrany!", "Sou una colla de capcigranys!", "Tros de capcigrany!". No sé ben bé on la vaig escoltar per primer cop (o llegir, no m'estranyaria que la descobrís entre les pàgines de Cavall Fort), però la faig servir força, fins al punt que els meus alumnes també la utilitzen. Si us trobeu una colla d'estudiants americans cridant "capcigrany!" pels carrers de Barcelona, ja sabeu on l'han apresa.
I, sens dubte, un bon moment, també, per recuperar aquest iniciativa del projecte Estanislau Verdet, amb algunes idees per insultar en català (és la versió auto-censurada... a veure si dura!).
*****
Actualització. un cop publicada l'entrada, he recordat un altre mot que es mereix ser apadrinat: mestretites. Bé, la deixem per a la propera...
Sense pensar-hi gaire, he decidit apadrinar el mot CAPSIGRANY (que, per cert, sempre he escrit amb c, com recull, amb s i amb c, l'Alcover-Moll).
"Mira que n'ets de capcigrany!", "Sou una colla de capcigranys!", "Tros de capcigrany!". No sé ben bé on la vaig escoltar per primer cop (o llegir, no m'estranyaria que la descobrís entre les pàgines de Cavall Fort), però la faig servir força, fins al punt que els meus alumnes també la utilitzen. Si us trobeu una colla d'estudiants americans cridant "capcigrany!" pels carrers de Barcelona, ja sabeu on l'han apresa.
I, sens dubte, un bon moment, també, per recuperar aquest iniciativa del projecte Estanislau Verdet, amb algunes idees per insultar en català (és la versió auto-censurada... a veure si dura!).
*****
Actualització. un cop publicada l'entrada, he recordat un altre mot que es mereix ser apadrinat: mestretites. Bé, la deixem per a la propera...
Etiquetes de comentaris:
#paraulaviva,
català,
catosfera,
llengua
Subscriure's a:
Missatges (Atom)

