El dret (o no) de votar

[excepcionalment canviem el to del text... però és que necessitem una petita catarsi]

Sembla ser que som molts els residents a l'estranger que no podrem participar a les eleccions d'aquest diumenge. Sí, sí, que no podrem participar-hi, volíem, però no hem pogut fer-ho.

Personalment penso que això d'anar a votar un cop cada quatre anys és un model de democràcia força pobra. De moment, però, aquestes són les regles del joc i, tot i que m'agradaria que poguéssim participar més activament en la presa de decisions que ens afecten (democràcia directa, molt bèstia, eh?!), fins ara, almenys cada quatre anys, sí que podíem posar una papereta a l'urna.

Però enguany, molts residents a l'estranger ens hem trobat que, tot i fer els tràmits necessaris al consulat de torn, les paperetes, un cop ha finalitzat el termini per votar per correu, encara no ens han arribat a casa. Res, que ens quedem sense votar.

Escandalós, esperpèntic, extravagant, grotesc, indignant, ofensiu, penós, ridícul, vergonyós... la llista és llarga.

I després de les eleccions, haurem d'escoltar una colla de mestretites (amb una menció especial al col·lectiu de tertulians, ja em perdonareu) preguntant-se per l'abstenció i criticant el jovent que es queixen, es manifesten, però, "on eren el dia de les eleccions?".

Tots no ho sé, però uns quants diumenge seguirem, amatents, per internet, l'escrutini i els debats posteriors, ho comentarem amb els amics, saltarem d'un mitjà a l'altre per a veure'n el tractament... però tot plegat, de ben segur, amb molta ràbia i una tristesa (més enllà dels resultats) pregona.

Que on érem? Esgarrapant hores per anar a fer tràmits setmanes abans de les eleccions; fent-nos fotos de carnet al fotomaton de tres carrers més avall; tornant a casa durant deu dies amb l'esperança de trobar un sobre amb les paperetes a la bústia; negant l'evidència, fins al darrer moment, que ens quedaríem sense votar... perquè tot plegat ens semblava massa gros.

I és que tot plegat, ho és ben bé, de gros!