Nigiris i makis de l'àvia

Ens vam conèixer fa un parell d'anys, poc després d'arribar a DC. Des de llavors, gairebé mai no he faltat a la nostra cita setmanal. El ritual és sempre el mateix.

Baixo fins al canal de Georgetown, giro a mà l'esquerra i, passat el cartell de neó, allí me'ls trobo. Ell al fons del local, si hi ha feina, preparant les comandes de sushi, si no, assegut mirant la tele; ella, amunt i avall, ara cobrant als clients, adés preparant plats calents per a emportar. Gent de poques paraules, reben a tothom amb un somriure càlid, or en barra, si tenim en compte que som al barri de Georgetown, farcit de locals snobs i chics, estèticament impecables, però sovint una mica freds.

La carta és curta, impresa en fulls blancs amb tinta negra (Times New Roman 12), res exòtic, sushi de tota la vida. Com indica el cartell emmarcat al costat de la nevera amb begudes per a emportar: "the same sushi chef for 15 years". Doncs això, que deu fer 15 anys que van obrir el local i des de llavors poca cosa ha canviat. Sens dubte, el millor sushi que he provat a DC i a un preu incomparable. Com dèiem, res fancy, no fan combinacions innovadores, senzillament arròs, peix fresc (boníssim!), algues, i unes dosis de wasabi que més d'una vegada m'han fet saltar llàgrimes. Allò del menjar honrat. El sushi de l'àvia.

Als clients "habituals" ens tenen molt controlats. El somriure és el mateix per a tothom, però els ulls se'ls il·luminen una mica davant de certes cares i, amb el temps d'arribar davant la barra on preparen el menjar, coneixedors dels gustos de cadascú, ja s'han posat a treballar. A més, crec que hi va haver un punt d'inflexió, l'any passat, quan hi vaig portar els meus pares, que estaven visitant la ciutat (i la filla). Com indicia el nom del local, la idea és preparar sushi per a emportar, però tenen una barra petita i tres tamborets (no quatre, tres) i, si vols menjar allí, en lloc de les safates de plàstic, tens plats de veritat. Sigui com sigui, de glamourós, el lloc n'és poc, i escollir-lo per a portar-hi els pares... crec que els va fer una il·lusió especial. Des de llavors que les racions són una mica més grans i quan ella fa el paquet amb la safata de nigiris i makis, els palets i els dos tovallons (tot plegat, amb una precisió com només pot fer algú que ha passat tota l'etapa de pre-escolar fent papiroflèxia), de sota el taulell treu l'ampolla de soja i me'n duplica la quantitat, crec que passaria ànsia de pensar que em pogués quedar sense.

Darrer petit detall, treballen de dilluns a divendres (tot un acte revolucionari en aquest país!), i me'ls imagino al cap de setmana a casa, asseguts al sofà un al costat de l'altre, o cuidant les plantes del jardí, o... tot plegat, amb la mateixa parsimònia i delicadesa amb què ens acullen als qui els visitem religiosament.