"Una hora amb Sigur Rós" (o “Un altre post sobre Sigur Rós”)

Les set de la tarda en punt. A la pantalla de l’ordinador, el comptador que des de feia dies marcava les hores, els minuts i els segons que faltaven per a l’hora H, de cop, desapareix i la imatge del vaixell que al llarg del dia havia anat colonitzant, centímetre a centímetre, la pantalla, de sobte, l’ocupava tota.

Al menjador, cervesa, alguna cosa per picar i molta expectació. La #valtarihour començava a la franja horària de la Costa Est dels Estats Units. Durant la propera hora es podria escoltar, en primícia, el nou àlbum de Sigur Rós. 

Eren les set i el temps es va aturar. En una època d’incertesa i desesperació social, en què els exilis voluntaris es tornen forçats; en un moment en què ens atabalen amb dades macroeconòmiques que, paradoxalment, ens enceguen i no ens deixen tenir una visió àmplia de tot plegat... bé, ara mateix, és meravellós veure que en ple economicocentrisme hi ha gent que es dedica a produir bellesa, a transmetre emocions i sentiments. La piràmide es capgira i l’humanisme s’imposa. 

El temps es va aturar. I els valors i les prioritats van tornar al seu lloc. I en vam sortir una mica més optimistes, i amb les idees més clares. 

Cinquanta minuts de catarsi, imprescindibles.

Capcigrany o capsigranys!

Des de Washington també ens volem apuntar a la iniciativa aPARAULA'm que hem descobert gràcies a un petit homenatge que Salvador Macip ha fet al mestre Albert Jané.

Sense pensar-hi gaire, he decidit apadrinar el mot CAPSIGRANY (que, per cert, sempre he escrit amb c, com recull, amb s i amb c, l'Alcover-Moll).

"Mira que n'ets de capcigrany!", "Sou una colla de capcigranys!", "Tros de capcigrany!". No sé ben bé on la vaig escoltar per primer cop (o llegir, no m'estranyaria que la descobrís entre les pàgines de Cavall Fort), però la faig servir força, fins al punt que els meus alumnes també la utilitzen. Si us trobeu una colla d'estudiants americans cridant "capcigrany!" pels carrers de Barcelona, ja sabeu on l'han apresa.

I, sens dubte, un bon moment, també, per recuperar aquest iniciativa del projecte Estanislau Verdet, amb algunes idees per insultar en català (és la versió auto-censurada... a veure si dura!).

*****


Actualització. un cop publicada l'entrada, he recordat un altre mot que es mereix ser apadrinat: mestretites. Bé, la deixem per a la propera...