Nova Orleans (III): música, gastronomia i gent

Nova Orleans és sud, Katrina, plantes gairebé tropicals, Mississipí, aires colonials, al·ligàtors, serps i manglars. Però també cultura, música, gastronomia i gent.

L'acollida a la ciutat va ser extraordinària. Orgullosos de la ciutat i de la terra, els novaorleanencs (novaorleanesos?...), donen la benvinguda a viatgers i curiosos i, a la que et descuides, t'expliquen el seu arbre genealògic: aquells besavis francesos, l'àvia que feia els millors pastissos del món (i no parlem del pollastre fregit!), aquell noi amb qui festejava però amb qui no es va casar perquè la seva família no volia, però bé, que ara és molt feliç i al seu marit se l'estima molt. I, com qui puja a una màquina del temps, recorden com era aquella plaça quan eren petits, com era la vida al barri (i com ha canviat després de la tempesta) i, mirant la mainada jugar, comparteixen aquell anhel que les tradicions es mantinguin, que els nanos aprenguin a estimar aquesta herència cultural i, si hi ha sort, que es quedin a la ciutat o, almenys, que no marxin gaire lluny (tota una epopeia en aquestes terres).

Bona part d'aquesta herència cultural passa pels fogons. Les aigües del Mississipí, el clima càlid i humit (que m'imagino que obligava a fer servir espècies per a mantenir els aliments), i el dia a dia a les colònies d'esclaus han deixat empremtes clares a la gastronomia local.

Cuina de cassola (jambalaya, gumbo,...), molt peix i marisc (amb quilos de pebre, això sí), i una, gairebé, obsessió per fregir trossos de carn, peix i alguns vegetals. Cinc dies per tastar una mica de cada. Tenen un gran respecte per al producte fresc, i és un luxe recuperar el gust d'alguns aliments que en altres parts del país et serveixen disfressats amb mil salses... això sí, no escatimen, com dèiem, ni amb espècies picants ni fregits, així que l'estómac no ho aguanta gaires dies seguits.

I bé, evidentment, Nova Orleans està estretament lligada a la música. Durant el dia, passejant, costa avançar sense ensopegar amb músics que toquen al carrer. El temps acompanya, de cotxes n'hi ha pocs i qualsevol lloc és bo per a fer servir d'escenari. Quan cau la tarda, la música es desplaça a sales i bars. Fugir dels carrers més turístics és un bon consell al llarg de tot el dia, però al vespre especialment, sobretot si es vol gaudir d'unes hores de música. Amb una mica de ganes, no és difícil trobar un petit bar amagat entre carrerons, amb músics locals, cervesa barata, i bon ambient. La millor manera d'acabar una jornada sota el sol i l'aire del Mississipí.