deu anys en vint minuts

Fent còpies de seguretat i organitzant arxius, en poc més de vint minuts, deu anys de fotos (i algunes d'anteriors...).

Mercats, Perpinyà, platja, sol, neu, pluja, postes de sol a Holanda i albes a Venècia; llacs, oceans, somriures, petons i abraçades; cascades, avions, avionetes, vaixells i moltes hores de tren; esmorzars, berenars, dinars, sopars, matinades tancant locals (i algun endemà); xocolata desfeta, coca d'hostalets, bicis i cotxes; concerts, cerveses, vermuts, apéros, amics, coneguts i saludats; Reis, els petits de la família (i els no tan petits); cafès, França, Siena, Islàndia, Suïssa, Berlín, Praga, Dijon, Roma, Toronto, museus, places i carrerons; crêpes, Glühwein, tardes d'hivern, galetes, berenars de nenes, doctorands i doctors; oques, ocells assassins, balenes i ovelles; el metro de Londres, Barcelona, DC, Philly, Nancy, Rennes, Madrid, Larzac, Chicago, Olot, Sant Esteve, castells, pobles i cases; torres molt altes, taules parades, manifestacions, Mons, Free Hugs, més mercats, Franziskaners, castells de foc, el Celler, glaceres, icebergs, volcans i hores d'autoestop; aquella botiga de música a Reykjavik, l'apfelstrudel txec, el refugi a San Gimignano, platges cristal·lines de sorra blanca, el sol de mitjanit, Salses, ampolles de ratafia, tasses de te, nits jugant a cartes i tardes de Scrabble; el cuarto dels trastos, París, Alsàcia, Colmar i Estrasburg; geranis, esglésies, monestirs, Dinamarca amb neu (i sense), la Fageda, els arbres del carrer a l'hivern, a la primavera, a l'estiu i a la tardor. I molt més.

amb la mirada a Grècia

Un bon dia, malauradament, per a recuperar aquest tema de Lluís Llach (Cançó sense nom - On vas?).

Zebda... à nouveau

16 anys, despertador, institut, deures, i tardes a l'Alliance Française de Sabadell. A l'adolescència tots ens revelem, estudiar francès crec que va ser una de les meves màximes revolucions. Allò sí que era portar la contrària: estudiar una llengua que estava ben poc de moda, amb un futur força incert i gens "cool".

No m'imaginava que pocs anys més tard, el hobby es convertiria en passió (i professió). Brassens, Brel, Nouvelle Vague, Mai '68, Pennac... però també la descoberta dels HLM, les cités i tot un univers de la mà, especialment, de grups com Zebda.

Un univers que més endavant esdevindria durant un any casa meva i on viuria la que fins ara ha estat la meva millor experiència docent (i mira que n'he tingudes unes quantes i d'excel·lents!). Un barri als afores d'una capital de provincia francesa, que per aquelles dates sortia a les notícies amb imatges de cotxes cremats, però que des de la finestra de casa jo més aviat veia nanos de quinze anys que tornaven de l'entrenament de futbol, anaven cap a casa a fer els deures (els de l'escola i els familiars), i que l'endemà a classe parlaven dels seus problems, somnis i projectes, com qualsevol altre adolescent.

A tall d'anècdota, amb Zebda, durant dues nits, vam ser veïns a Larzac, uns veïns de luxe. Diuen que ara tornen, gairebé deu anys més tard; algunes arrugues, cabells blancs, però el mateix esperit i energia. Una molt bona excusa per a recuperar alguns temes que feia temps que no escoltàvem, un petit exercici de memòria i nostàlgia, i ens agrada.

Bonus: a més, és clar, recuperar moments com aquest, Zebda cantant l'Estaca, és impagable.

Let's go Caps! o Una tarda de hoquei

Sembla que l'any passat ens vam portar força bé. En lloc de carbó, Ses Majestats ens van portar entrades per anar a veure els Capitals, en directe, al Verizon Center. Els Capitals són l'equip de hoquei (sobre gel, of course!) de Washington DC (felicitats, per cert, a l'equip de màrqueting que va escollir el nom!).

A les cinc de la tarda, el col·lectiu de cosins vallesans (Ses Majestats, que ho saben tot, tenien controlada la visita familiar) escalfem motors a un bar proper a l'estadi, amb una cervesa i rodejats de locals uniformats amb samarretes vermelles.

Mitja hora abans de l'inici del partit, anem fent cap a l'estadi, jaqueta, gorro i bufanda (a fora fa fred i a dins la temperatura no augmenta). Localitzem els nostres seients, a dalt de tot, però molt ben centrats. Mica en mica l'estadi es va omplint, s'apaguen els llums, himne canadenc, himne americà (drets, gorros fora, silenci, i el públic només s'anima a cantar algunes notes al final de tot). Piiiiiip, comença el partit.

A partir de llavors, dues hores i mitja que passen volant. El joc és ràpid, cal estar atent a no perdre el puck de vista, amb la mirada enganxada a la pista, animem, cridem, patim una mica i tot; al final, victòria dels Caps, l'estadi es buida i ens quedem allí, dalt de tot, mig en estat de xoc, encara hipnotitzats...

Yep.