Escapada a Boston

"Boston em va agradar molt, ja ho veuràs, història, gent amable i els carrers amples i nets".

Això em va dir el meu tiet i, tot i que a casa m'han ensenyat a respectar els grans, ja em sap greu, però li he de portar una mica la contrària. Història? Sí. Gent amable? De moment, molt amable. Carrers amples i nets? Venint d'on vinc, no. I no és que Boston sigui bruta, però és que a DC no hi ha ni un bri de brutícia. Ja ni recordava què és això de veure xiclets a terra (a la capital hi ha un exèrcit de gent que neteja regularment les voreres amb uns productes líquids, potser només és aigua, no ho sé, a molta pressió), per no parlar del metro, amb alguns vagons rovellats i un ventall d'olors peculirars (el metro de Washigton, i ara em buscaré problemes, em recorda moltíssim al que Guy Delisle retrata a Pyongyang, si no us l'heu llegit, ja feu tard!).

Quan vaig arribar a Boston, em vaig emocionar. Des del mes de setembre, em sembla, que no sortira de DC, i mica en mica m'havia acostumat a la vida del NW de la ciutat: tothom enfeinat, amb uniforme (o encorbatats o amb xandall per anar a córrer) tot net, netíssim, ordenat, amb flors arreu, i desplaçant-se amunt i avall amb un objectiu concret al cap.

Boston és una ciutat petitona, però diria que més densa. Amb molts serveis, cafès, restaurants, botigues de tot tipus (discos de vinil, mil llibreries, ximpleries vàries...) amb força caràcter, gent passejant pels carrers, i tot plegat, a uns preus, si ho comparem altra vegada amb DC, força assequibles.

Situada al costat del mar, es veu que, com tantes altres ciutats, durant segles havia viscut d'esquena a la costa, darrerament s'ha obert cap a l'est i ha recuperat espai a l'aigua (en un sentit més aviat figurat). Passejos marítims al costat del riu i el mar, transport públic marítim... L'arribada amb avió, sobrevolant les illes, és espectacular i, un cop a la ciutat, encara que no vegis el mar, els stands, bars i restaurants que ofereixen marisc i peix fresc et recorden que estàs rodejat d'aigua.