Toronto em recorda Nova York. De fet, són les úniques ciutats que he visitat d'Amèrica del Nord. Toronto és doncs una Nova York en miniatura. Menys habitants, menys gratacels, menys gent als carrers, un llac en lloc d'un oceà, però el mateix ambient, el mateix color de cel, la mateixa barreja cultural de les dues bandes de l'Atlàntic.
Suficientment diferent per sentir-se « depaysée ». Suficientment familiar per identificar-se i poder-hi viure un temps.
A més, Toronto té la CN Tower. M'agraden els punts elevats. Cada cop que visito un poble o ciutat, localitzo torres i campanars on pujar per admirar el paisatge, la ciutat, la distribució dels carrers, places i parcs... I Toronto té una torre altíssima, s'hi puja amb ascensor, i a dalt, hi ha un restaurant amb grans finestres, un espai amb el terra de vidre (espectacular) i un pis obert, amb grans reixes, però on passa l'aire i on hom pren consciència que està a més de 300m d'altitud (la torre fa 553m, però el mirador està a 300 i escatx).
Ens hi vam estar una hora ben bona, i jo, me n'hi hagués estat unes quantes més. A Nova York, vaig pujar a l'Empire State Building a mitja tarda, i fins que el sol no es va acabar de pondre, no em vaig moure d'allí dalt.
Però ahir vam pujar a les 12 del matí, i no crec pas que 30 adolescents haguessin tingut la paciència d'esperar la seva monitora fins les 8 del vespre. Què hi farem!
1 comentari:
ostres...ja m'agradaria estar allà dalt! Ho sabem tot de la torre, llàstima que ara mateix ens queda una mica lluny!
Maitetxu
Publica un comentari a l'entrada