Vaig prendre consciència de molt petita de com n'eren de dramàtics els incendis. Jo n'era molt, de petita, però recordo allò de "Ho has vist, Alba? Això sí que és trist", la veu greu de la meva mare, aquella que només feia (i fa) servir en moments verdaderament crítics (els qui la coneixeu, sabeu que passa molt, molt poc), i una mirada pregona a l'horitzó, tot eren arbres cremats. Instint de supervivència, suposo, el missatge em va quedar ben gravat: allò dels incendis no era cap broma.
Des de llavors que, cada cop que m'assabento d'un incendi, un calfred alerta el cos que estem en perill, que alguna cosa molt greu està passant, el cor empetiteix i la tristor s'escampa pels racons. Crec que el sentiment és compartit per molts i, davant la impotència, afrontem el dol com podem: enganxats als mitjans de comunicació, seguint minut a minut, segon a segon, la lluita contra el foc; compartint silencis amb companys i amics; o trencant el silenci estiuenc per escriure, impulsivament, quatre ratlles al bloc.
