Chez Mr. Adams

Uns amics que van viure una temporada a Boston em van recomanar d'anar a la visita guiada de la cerveseria "artesanal" Samuel Adams. En diuen artesanal, però és fàcil trobar-la en ampolles per tota la costa est (i més enllà i tot). No sabia si tot plegat seria massa turístic, molt comercial... però fent un vot de confiança a aquests amics (aquest Nadal el vot el faran ells, que van a casa mons pares per una bona dosi d'escudella, carn d'olla i torrons!), de bon matí vaig agafar el metro i cap a la Samuel Adams Brewery.

Només entrar, identificació (la visita inclou un tast i cal tenir-ne 21!), i un cop de sort fa que ens donin la darrera entrada per al tour que comença cinc minuts més tard. La visita es divideix en tres parts: una explicació del procés d'elaboració de la cervesa (provem el gra, olorem el lúpol, etc.); una visita a la sala d'aparells per coure, fermentar...; i, finalment, una degustació a la sala de tast (tres cerveses: Boston Lager, Winter Lager i Pumkin Ale). La visita és gratuïta, a la sortida, això sí, ens passegen per una botiga on es poden comprar gots, gerres i samarretes amb el logo de la casa.

No cal dir que el tast del final és un reclam per a bona part dels que fan el tour, però la visita és molt amena, molt clara, la noia que ens fa de guia sap molt bé de què parla, i d'una manera molt informal, com qui no vol la cosa, transmet la passió per la cervesa i alhora s'assegura que entenem quatre idees bàsiques sobre l'elaboració d'aquesta beguda.

És clar que si entenem per què chez Samuel Adams fan les coses com les fan, valorarem el producte i estarem disposats a comprar-lo i a fer-ne publicitat entres els amics (o escriure entrades al nostre blog); així i tot, és d'agrair que les empreses t'obrin les seves portes, t'ensenyin com treballen, i vetllin per fer difusió de la tasca que fan, amb ganes, i amb una clara voluntat de fer les coses ben fetes.

P.D. La Sam Adams és complicadota de trobar per terres catalanes, però sembla que la cervesa artesanal s'està posant de moda... i ens n'alegrem molt!

Escapada a Boston

"Boston em va agradar molt, ja ho veuràs, història, gent amable i els carrers amples i nets".

Això em va dir el meu tiet i, tot i que a casa m'han ensenyat a respectar els grans, ja em sap greu, però li he de portar una mica la contrària. Història? Sí. Gent amable? De moment, molt amable. Carrers amples i nets? Venint d'on vinc, no. I no és que Boston sigui bruta, però és que a DC no hi ha ni un bri de brutícia. Ja ni recordava què és això de veure xiclets a terra (a la capital hi ha un exèrcit de gent que neteja regularment les voreres amb uns productes líquids, potser només és aigua, no ho sé, a molta pressió), per no parlar del metro, amb alguns vagons rovellats i un ventall d'olors peculirars (el metro de Washigton, i ara em buscaré problemes, em recorda moltíssim al que Guy Delisle retrata a Pyongyang, si no us l'heu llegit, ja feu tard!).

Quan vaig arribar a Boston, em vaig emocionar. Des del mes de setembre, em sembla, que no sortira de DC, i mica en mica m'havia acostumat a la vida del NW de la ciutat: tothom enfeinat, amb uniforme (o encorbatats o amb xandall per anar a córrer) tot net, netíssim, ordenat, amb flors arreu, i desplaçant-se amunt i avall amb un objectiu concret al cap.

Boston és una ciutat petitona, però diria que més densa. Amb molts serveis, cafès, restaurants, botigues de tot tipus (discos de vinil, mil llibreries, ximpleries vàries...) amb força caràcter, gent passejant pels carrers, i tot plegat, a uns preus, si ho comparem altra vegada amb DC, força assequibles.

Situada al costat del mar, es veu que, com tantes altres ciutats, durant segles havia viscut d'esquena a la costa, darrerament s'ha obert cap a l'est i ha recuperat espai a l'aigua (en un sentit més aviat figurat). Passejos marítims al costat del riu i el mar, transport públic marítim... L'arribada amb avió, sobrevolant les illes, és espectacular i, un cop a la ciutat, encara que no vegis el mar, els stands, bars i restaurants que ofereixen marisc i peix fresc et recorden que estàs rodejat d'aigua.

Tardor de trios (musicals) - Jukebox the Ghost a DC

És ben sabut que Washington DC no és la ciutat amb més activitat cultural de la costa est, però buscant, buscant, sempre hi ha alguna cosa a fer, i amb una mica de sort, fem algun descobriment musical.

Dijous passat van venir (o tornar? el grup es va formar a DC) Jukebox the Ghost. Sopar ben d'hora, a les set de la tarda obren portes, i no ens volem perdre els dos grups taloners: Deleted Scenes i Spinto Band, aquest darrer, especialment recomanable.

Dues hores llargues més tard, puntuals, a dos quarts de deu (el local es diu 9.30), els tres dalt de l'escenari, plens d'energia, i el públic amb ganes de passar-s'ho bé, els seus concerts són coneguts pel bon humor, les bromes i la complicitat entre els membres del grup i el públic. Havien preparat una entrada triomfal, però el piano no està endollat, rialles, i tornem a començar.

Nit de dijous, no es pensaven pas que omplirien, la sala de concert, no està plena de gom a gom, però fa força patxoca. Repassen els temes del darrer disc, bromes entre cançó i cançó, entonem les tornades, sembla que el concert s'està a punt d'acabar, i arriba el que ja és un clàssic: els bisos en forma de versions de temes conegudíssims (però que ben sovint no formen part de la discografia que la majoria del públic tenim a casa). Doncs això ;)

Jukebox the Ghost "I Love You Always Forever" (Donna Lewis Cover) from John Ashby on Vimeo.


A les onze del vespre ja som fora, tornem a casa amb les piles ben carregades, l'endemà és divendres i toca matinar.