INNI. Senzillesa i perfecció.

Les expectatives són altes. Per veure Sigur Rós (o Jónsi) en directe hem fet (i continuem fent) força bestieses. Aquest cop no és en directe, és a un cinema, això sí, a l'altra banda (literalment) de la ciutat, el que significa una hora ben llarga per arribar-hi.

Amb Heima, un documental que seguia el grup durant la gira de concerts gratuïts que van fer pels indrets més remots d'Islàndia, ja ens van convèncer que en una pantalla Sigur Rós no perdia força. Fa uns mesos van anunciar INNI, el nou projecte del grup, una pel·lícula (un documental?) que al llarg de la tardor d'enguany s'aniria projectant arreu (projeccions d'un sol dia a cinemes, botigues de música... qui sap). El tràiler dóna un parell de pistes de què es tracta, però són força minses, així que ben bé no sabem què anem a veure.

Dimecres, vigília de Thanksgiving, agafem el metro fins a Silver Spring, ben a prop del final de trajecte, i caminem per una gran avinguda fins al cinema. Recollida d'entrades "Alba? oh, yes, just one?" "yes, just one" (és que per aquestes contrades s'ha de ser molt intrèpid per anar a cap lloc "just one"...), i cap a dins. Sala 1, una sala enorme que molt em temo que no omplirem, i no, no l'omplim, en total no crec que siguem més de cinquanta persones.

Crec que tots estem una mica despistats, s'apaguen els llums i comencen les imatges d'un concert, blanc i negre, plans molt curs... potser es tractava d'això, venim a veure un concert gravat... mhhh... però tractant-se de qui es tracta, hi ha d'haver alguna cosa més. Evidentment, hi és. Al cap de cinc minuts, a la sala, rialles ben sonores, i dos minuts més tard, comença a sonar això, tots beneïm els altaveus i comencem a moure el cap, alhora, al ritme de la música. Ja ens hi hem enganxat i no traurem els ulls de la pantalla fins que s'acabin els títols de crèdit.

No us en vull dir grans coses per si algú s'anima a anar-hi quan es projecti a prop de casa seva, però sí que hi trobareu molts temes, sencers, i, per als que vau seguir la gira de Með suð í eyrum við spilum endalaust, us emocionareu. Primeríssims plans de la bateria, Jónsi cantant amb el micro de la guitarra des d'angles impensables, mirades còmplices, duets de piano, aquelles boles gegants que van decorar l'escenari...

Talment com en els concerts, vuitanta minuts que van passar volant. Sobredosi d'estímuls musicals i visuals. En vols més, trigaràs a digerir-ho i saber que l'endemà no hi pots tornar (com hem dit, les projeccions són escasses) t'obliga a fer un esforç per a retenir les sensacions viscudes. S'obren els llums, silenci, aplaudiments molt emotius al fons de la sala, ens mirem els uns als altres, sortim del cinema i enfilem cap al metro.

Vuitanta minuts de senzillesa i perfecció.

El dret (o no) de votar

[excepcionalment canviem el to del text... però és que necessitem una petita catarsi]

Sembla ser que som molts els residents a l'estranger que no podrem participar a les eleccions d'aquest diumenge. Sí, sí, que no podrem participar-hi, volíem, però no hem pogut fer-ho.

Personalment penso que això d'anar a votar un cop cada quatre anys és un model de democràcia força pobra. De moment, però, aquestes són les regles del joc i, tot i que m'agradaria que poguéssim participar més activament en la presa de decisions que ens afecten (democràcia directa, molt bèstia, eh?!), fins ara, almenys cada quatre anys, sí que podíem posar una papereta a l'urna.

Però enguany, molts residents a l'estranger ens hem trobat que, tot i fer els tràmits necessaris al consulat de torn, les paperetes, un cop ha finalitzat el termini per votar per correu, encara no ens han arribat a casa. Res, que ens quedem sense votar.

Escandalós, esperpèntic, extravagant, grotesc, indignant, ofensiu, penós, ridícul, vergonyós... la llista és llarga.

I després de les eleccions, haurem d'escoltar una colla de mestretites (amb una menció especial al col·lectiu de tertulians, ja em perdonareu) preguntant-se per l'abstenció i criticant el jovent que es queixen, es manifesten, però, "on eren el dia de les eleccions?".

Tots no ho sé, però uns quants diumenge seguirem, amatents, per internet, l'escrutini i els debats posteriors, ho comentarem amb els amics, saltarem d'un mitjà a l'altre per a veure'n el tractament... però tot plegat, de ben segur, amb molta ràbia i una tristesa (més enllà dels resultats) pregona.

Que on érem? Esgarrapant hores per anar a fer tràmits setmanes abans de les eleccions; fent-nos fotos de carnet al fotomaton de tres carrers més avall; tornant a casa durant deu dies amb l'esperança de trobar un sobre amb les paperetes a la bústia; negant l'evidència, fins al darrer moment, que ens quedaríem sense votar... perquè tot plegat ens semblava massa gros.

I és que tot plegat, ho és ben bé, de gros!

Tardor a DC

Us hem parlat moltes vegades dels colors dels arbres a DC per aquestes dates. La tardor dura molt poc, les fulles cauen molt ràpid i ben aviat començarà a nevar (dissabte passat en vam tenir una petita demostració).

Però aquests dies, al sortir de casa ens trobem amb això.

Avui, a més, hem tingut un cel clar i blau com n'hi ha pocs: un diumenge rodó.

Ísland, nú

Això nostre amb Islàndia és irracional, ho sabem. Fa uns anys vam passar unes setmanes amb la motxilla a l'esquena, sobrevolant la illa amb avionetes del país de Liliput (on compartíem espai i conversa amb el pilot) i fent autoestop a la E-1.

Ens van acollir en granges i cases particulars, vam compartir el dinar amb pescadors (recordeu l'orca Ulisses a Barcelona, doncs això!), vam menjar tauró fermentat, ens va atacar un estol d'ocells que ni a les pel·lícules de Hitchcock, ens vam banyar en aigües gèlides i també extremadament càlides, però sobretot, vam descobrir una cultura i una societat molt especials. Amables, acollidors, respectuosos i amb una consciència i un sentit de la responsabilitat extrems.

Potser per manca de personal, als establiments ben sovint no hi ha cap mena de control, ni tan sols a l'hora de pagar: llista de preus, datàfon, i apa, t'espaviles. La mainada (bé, els nadons), els deixen dins els cotxets a la porta de botigues i cafès. Només a Reykjavik ens ha passat d'entrar a una botiga de discos i que ens facin passar a la "rerabotiga" amb una màquina de cafè, plena de sofàs i de reproductors de discos amb auriculars; que ens deixin allí un parell d'hores, xarrupant un "espresso" amb una pila de cds per a què els escoltem i, que si alguna cosa ens agrada, els ho diguem. "Viu i deixa viure", que es diu.

Probablement totes aquestes qualitats han permès que passés tot el que ha passat aquests darrers mesos -de fet, amb Besti Flokkurinn crec que alguna cosa es començava a moure i el que va començar com una "broma reivindicativa" van acabar guanyant les eleccions-. Davant d'una crisi de cavall, els ciutadans s'han alçat i han dedicat molta energia a denunciar els que l'havien causada, però també a tirar endavant, i de fet, l'han feta ben grossa: on s'és vist un país que elegeix democràticament (qualsevol ciutadà s'hi podia presentar) una comissió per a redactar una constitució nova?

Altra vegada els islandesos ens han sorprès (molt positivament!). Esperem tornar-hi ben aviat, i veure amb els nostres ulls com estan les coses. De moment, diumenge vinent en podrem fer un petit tast.