trick-or-treaters de sota les pedres

El camí cap a casa normalment és tranquil, al carrer hi ha poca gent, aquests dies els arbres han agafat aquell color de tardor tan xulo, i per a mi és un bon moment de calma, tranquil·litat i una oportunitat per a recordar (i analitzar) alguns moments del dia.

Però avui he tornat cap a casa acompanyada de sirenes, una Cleòpatra, un parell de pirates, un robot, uns quants super-herois... la llista és llarga! I tots armats amb bosses per a recollir tantes llaminadures com poguessin, de casa en casa, i amb el crit de guerra: "trick or treeeeeat".

Un cop a casa, m'han informat que ja havien trucat a la porta una vintena llarga de trick-or-treaters, i que ens estàvem quedant sense municions de xocolatines (especialment els "peanut butter chocolate cups", que han volat en deu minuts).

Ens hem quedat de guàrdia al costat de la porta, i hem anat veient desfilar fades, monstres de tot tipus, un robot fet de cartró i paper d'alumini extraordinari, princeses, zombies, algun pallasso... mica en mica les xocolatines del bol han anat desapareixent, però molt de mica en mica, cada nano, per iniciativa pròpia, una llaminadura.

Ding-dong [s'obra la porta] - Trick or treeeeeeat [es veu un nano amb ulls vergonyosos, però un somriure d'orella a orella] - Here you are [washingtonians d'adopció, ajupits a la porta, ofereixen caramels a la canalla] - Thank you [la criatura agafa UNA llaminadura] - Happy Halloween [es tanca la porta]

I així fins les nou del vespre.

Bones notícies: al final no hem fet curt, però molt em temo que demà, de bon matí, ja no quedarà cap paquetet de coloraines dins el bol.

a Barna també hi haurà tolls d'aigua aquest divendres

            
"It was too late to have breakfast. I just took a sip of water to get the burning taste out of my mouth.... The water was cold and I remembered how the morning before when it was time for the wedding it had rained hard and I thought maybe that afternoon when I went to the park like usual there'd still be a puddle in one of the paths... and in every puddle, no matter how small, the sky... a sky shattered from time to time by a bird... a bird who was thirsty and without realising it shattered the sky in the water with his beak... or a bunch of chattering birds who'd fly down from the leaves like lightning bolts and dive into the puddle and swim around with their feathers all ruffled and mix up the sky with mud and beaks and wings. Happy..."

The Time of the Doves, Mercè Rodoreda [traducció de David Rosenthal]

 

La Iaia fa les Amèriques

Fa unes setmanes que els tinc en boucle a l'ipod. A casa, al vespre, sovint sonen a la cuina a l'hora de preparar el sopar i, a la llarga llista de gent que s'han posat a la butxaca, els amics de La Iaia ara hi poden afegir personal australià, francès i americà. El pobres no entenen res, però tallen ceba amb "Declaració de principis", saltegen verdures entre barrets vermells i paren taula amb "L'home que passa" de fons.

La Iaia - "Jo vull ser la meva iaia"

La Iaia van ser protagonistes de la nostra banda sonora d'aquest estiu. Els vam poder veure a Banyoles (en un concert en família), amb un reguitzell de iaies del Pla de l'Estany que inicialment no sabien qui o què anaven a escoltar i van acabar dempeus, emocionades. Vam repetir a Barcelona, davant de la platja, vam assistir a algun llançament d'ulleres, i a cada concert el mateix ritual: de l'escepticisme inicial, a l'emoció col·lectiva.

Ara han tret disc nou: Les ratlles del banyador. De música no hi entenem gens, però el cert és que ens agraden molt. Com les castanyes, moniatos, carabasses i altres fruits de tardor, els hi trobem caràcter, no sabem si són aptes per a tots els gustos, però tenen alguna cosa que els fa acollidors, un punt nostàlgics i un xic entremeliats.

Res, que val la pena comprar el disc o, vosaltres que podeu, anar-los a veure en directe, que imaginem que es faran un fart de fer concerts. Si tenen previst creuar l'Atlàntic, feu-nos-ho saber, que ja els volem tornar a veure!

Creuant el Potomac

Washington DC és una ciutat molt curiosa, per moltes raons, però també per temes geogràfics i administratius. Tres estats (Maryland, el Districte de Colúmbia i Virgínia) i una sola ciutat.

Des de Georgetown només cal travessar el riu i ens plantem a Virgínia. Hi ha molta gent que ho fa cada dia, allí és on viu però treballa a DC. El mateix passa a l'estat de Maryland, amb zones residencials plenes de cases amb gent que cada dia, cotxe i metro amunt i avall, travessa la frontera administrativa que separa els estats. 

Les diferències no són abismals, però, si ens hi fixem, sí que n'hi ha. El cap de setmana, per als habitants de DC (que no en som gaires), passejar per Virginia permet canviar d'aires, ni que sigui una mica. Podem escollir des d'aventures fortes, com l'excursió a Costco, un brunch en un diner amb sofàs de sky i jukebox, o activitats més tranquil·les, com explorar el barri d'Alexandria. 

Alexandria actualment és un barri, però havia estat un poble i, de la mateixa manera que ho fa Georgetown, s'hi continua revindicant la identitat i la història pròpies. És una zona molt "mona", al costat del riu (amb port i tot!), casetes baixes -hi predominen els edificis d'obra vista amb maons granatosos- i, actualment, hi ha dos carrers comercials en què conviuen començos locals amb algunes grans marques (de roba, sobretot). 

S'hi respira un ritme més tranquil, els locals tenen espais còmodes per a seure, llegir el diari, fer-la petar, i, fins i tot, jugar a escacs... tot plegat un luxe per als washingtonians acostumats al ritme força més frenètic de DC, on tot se serveix en utensilis de plàstic to go.

Virgínia, especialment per als europeus de DC, és un tastet (molt petit) de l'Amèrica "pregona", amb locals per anar a practicar tir i on, diu la llegenda, és més fàcil aconseguir una arma que una cervesa. 

Baixant Potomac avall, a l'esquerra hi ha DC, a la dreta Virginia, des d'Arlington fins a Alexandria, diuen que hi viuen els que els agradaria viure a DC però no [s'ho] poden [permetre]. Voleu que us digui la veritat? Jo crec que, asseguts al port d'Alexandria, observen el Capitol, el Washington Memorial, i amb una certa commiseració, fan un glop al cafè.

allà on els turistes no van mai

El Mall, Lincoln Memorial, la col·lecció de museus Smithsonian, la Biblioteca del Congrés, el barri de Georgetown... tot això ja ho tenim molt vist, per això fa un parell de setmanes vaig anar a fer el "guiri" en direcció contrària. Càmera en mà, targeta del metro a la butxaca, me'n vaig anar allà on pocs turistes han posat mai els peus: Costco, una mega-superfície comercial.

Es tracta d'una nau comercial de proporcions extraordinàries on la gent va a fer la compra... a l'engròs (en tots els sentits). Passadissos quilomètrics amb productes de marques conegudes en paquets del mateix tamany, que els clients posen dins de carretons també enormes.

Els preus és, probablement, l'única cosa reduïda que s'hi troba i, probablement també, un dels grans reclams del lloc. Ja he comentat més d'una vegada que el Renaixement, per aquestes terres, va passar de llarg, i que això de construir i crear a mida humana no ho tenen gaire clar, supermercats com aquests en són un dels exemples més clars.

Pots de llevat que deuen fer més d'un quilo (normalment es venen en sobrets de 8grs.), paquets de sucre d'uns cinc quilos, trossos de formatge de quilo llarg, ampolles de llet proporcionals a les capses de cereals XXL, etc. Tot un espectacle.

I al cor del laberint, per als llaminers europeus, una muntanya de pots de Nutella al costat, però, d'una d'igual de mantega de cacauet.

Ah, i sí, és octubre però si algú vol començar les compres nadalenques... de bonus track, un parell de fotos: boles per a decorar tots els arbres del veïnat i... un Pare Noel d'aquells que es posen a la teulada i de nit s'il·luminen. Welcome to #kitschland.