De vegades els amics et fan propostes indecents, tan indecents, que és impossible dir-los que no.
L'estiu passat, ara fa un any, en un d'aquells cafès de mitja tarda que acaben tancant el restaurant a ves a saber quina hora de la matinada, una amiga em va deixar caure allò de: "I si reservem taula al Celler de Can Roca, per l'any vinent, quan vinguis de vacances per aquí?". Davant els meus ulls oberts com taronges va continuar: "Tenim un any per fer guardiola, no arriba a un euro diari". Passats els dos segons d'ensurt inicial, no m'ho vaig pensar gens: "És clar que sí!".
Un any més tard, comptant les "tapes" inicials, en total van ser quinze vins i vint-i-un plats: trenta-sis joguines per al paladar. Perquè això és el que vam fer, jugar. L'experiència va ser gastronòmica, però sobretot, lúdica.
Dotzenes de crítics gastronòmics deuen haver escrit pàgines plenes d'opinions, teories i valoracions. Aquí només us podem dir que si us ho passeu bé a taula, val molt la pena. Però no només per la cuina: l'espai, la gent, el menjar, el vi... tot plegat, extraordinari.
Els creadors de tot això són tres germans (en Joan a la cuina, en Josep entre ampolles, i en Jordi amb les postres), per a cada plat, un vi diferent, i (oh, sorpresa!), per a cada vi, no se t'acut cap plat millor que el pugui acompanyar. La simbiosi és espectacular.
Més enllà de l'alcohol, la sensació és d'embriaguesa sensorial, tot combina tan bé ("they belong together", que diuen), i els estímuls són tants, que el cervell, pobret, no dóna l'abast. I, de fet, quaranta-vuit hores més tard, encara costa ordenar-ho tot.
De la mateixa manera que fa gairebé dues dècades ens aïllàvem del món mundial experimentant amb una muntanya de peces de lego; en aquella taula al costat de la finestra, com dues criatures, vam estar jugant, amatents, amb tots els sentits activats.
Vam jugar, vam descobrir, vam aprendre... i ara tenim un munt d'experiències per recordar. Avisem, que hi tornarem.
