A Copenhagen. Amb 100 metres caminats, m’he refugiat al primer cafè obert que he trobat. Els rellotges diuen que són les vuit del matí però per a mi són les dues de la matinada. Camino sobre la neu, en contra del vent... totalment grogui.
L’estació de tren de Copenhagen m’ha semblat un pèl bruta i que feia una olor rara. Quatre mesos a DC, la ciutat més neta, pulcra i amb més flors per habitant que conec, m’han modificat els referents. Quan aquest vespre posi els peus al Prat, ja no sé què passarà.
Però bé, em sento una mica com si hagués tornat a la civilització. tot torna a ser de mida humana. Els carrers, els edificis, les proporcions. La gent no va amb malles pel carrer, les decoracions de nadal tenen una certa elegància, no se’ls pot aplicar allò de “tacky”.
El cambrer no m’ha preguntat tres vegades “how are you today?” ni m’ha vingut a interrogar per saber si “everything is ok?” però, després que jo em disculpés perquè el meu danès es limita a anar dient “Takk” a tort i a dret amb un somriure als llavis, hem mantingut una mini conversa sobre el temps, l’escuma del latte (el primer de la temporada) i Gaudí (of course!).
Ha passat prou temps per a què em comenci a fer Washington meu, per això em permeto començar a criticar-lo una mica (dels teus en diràs però no en sentiràs), però alhora, a la capital danesa, sento la nostàlgia del qui torna al poble al cap d’un munt d’anys i sap que no és el lloc on vol viure ara, però qui sap si d’aquí uns anys...
--------
després de caminar una hora llarga per la ciutat. es veu que el dia 24 de desembre tot (tot!) està tancat, finalment he trobat un lloc on refugiar-me i fer un te.
 |
(pim, pam, feta amb la càmera de l'ordinador... no es poden demanar meravelles...) |
