knee-mail

Heus aquí el cartell d'una església de College Park, al nord de la ciutat.

Havia sentit a parlar del snail mail... però aquest és nou!

---

racó d'ajuda
snail: cargol, "snail mail" és el correu tradicional, que, en comparació amb l'electrònic, és força més lent.
knee: genoll, "knee mail", davant d'una església, ja us podeu imaginar què és. :)

Moltes gràcies, mestre.

Convertirem els silencis en or
i els mots en foc. La pell d'aquest retorn
acumula la pluja, i els afanys
esborren privilegis. Lentament
emergim del gran pou, heures amunt,
i no pas a recer de cap malastre.

Convertirem el vell dolor en amor
i el llegarem, solemnes, a la història.

Ara mateix, Miquel Martí i Pol

------

la piulada del dia:"Soladat": Estat de buidor provocat per la mort d'un gran linguista i catedràtic emèrit de llengua catalana.

petits plaers filològics

Mai no he estat persona de laboratori. M'agrada el treball de camp, la imperfecció del món real. L'altre dia, però, vaig descobrir que estic treballant, sense saber-ho, en un laboratori. Treballo amb una colla de subjectes, que poso en contacte amb elements lingüístics... i observo què passa. Em direu, però tots estem exposats a elements lingüístics cada dia! Sí, però en el meu cas els tinc aïllats, els subjectes no estan contaminats per l'entorn social i puc controlar cadascun dels elements lingüístics. És com jugar al quimicefa, però amb persones. :)

De veritat, que és impressionant. Quan un dels alumnes diu "dos cançons" i jo, amb mirada còmplice, alço les celles i dic "dues"... la resposta no és un pfffffffffffffff... sinó "ai! perdó, sí, dues cançons".

Enlloc de fer-los buscar sinònims, vaig repetint: "els catalans ho fem tot; res de prendre cafè o cervesa, en català fem cafès i fem cerveses; fem un pa amb tomàquet, fem campana, ho fem tot" [fotre i cardar ho deixo per al semestre següent]. I com això, tantes altres coses. Visc en un món en què no "els hi" "tinc que" corregir l'ús de "vale" i "bueno" perquè, senzillament, no existeixen...

Evidentment el meu cantó més trapella ja ha començat a anar una mica més enllà i és clar, he pensat que els puc ensenyar qualsevol cosa i ho assimilaran tranquil·lament, sense qüestionar-s'ho. Es diu que hi havia un professor que ho va fer, va ensenyar una llengua inventada als seus alumnes, però crec que és una llegenda. Jo pensava més aviat, introduir... no sé, el verb "barrufar", per exemple. Us imagineu una colla de turistes a les Rambles "em pot barrufar unes braves?" "sí, i a mi, barrufi'm una mitjana, barrufen Moritz o Estrella?"

mini-reflexió de mitjanit

Feia anys (i panys!) que no pensava en Sopa de Cabra i ves per on, el dia que en parlo aquí els senyors de Televisió de Catalunya decideixen fer un monogràfic sobre L'Empordà.

Em venen ganes de començar a fer posts de temàtiques ben diverses, a veure si això es repeteix. S'accepten suggeriment, tot i que ja m'imagino per on anirien els trets...

Goat Soup

Fa un parell de dies que li estic donant voltes a aquest post i encara no tinc clar com enfocar-lo. La darrera experiència traumàtica (o no, encara no ho sé ben bé) la vaig tenir a classe. Si hi ha algun lector despistat, recordeu que em trobo a Washington, aquella ciutat amb una casa de color blanc a l'altra banda de l'Atlàntic.

Doncs bé, darrerament estic torturant els alumnes amb sobredosis de Mishima, Manel, Roger Mas... i res, vaig fer la gran pregunta, més aviat retòrica: Que escolteu música en català? I una alumna, així, sense avisar, ni anestèsia ni res m'espetega sí, Sopa de Cabra. I jo, Sopa de Cabra? Sopa de Cabra, L'Empordà, El boig de la ciutat...  Sopa de Cabra? Es veu que sí.

Primer de tot, vam haver d'explicar què significava el nom, no cal dir que les cares de la resta dels alumnes eren de foto. I clar, després va caldre respondre si jo escoltava Sopa de Cabra. Ara no, però rotllo magdalena de Proust vaig recordar aquelles Festes del Tura a Olot, el meu primer concert, el primer de tants, pre-adolesent, amb els pares al fons de la plaça esperant-nos en acabar. El walkman aiwa, rebobinant cassettes amb bolis bic...

I l'afició d'aquests dies ha estat recuperar temes i vídeos d'aquella època, cosa que us recomano enèrgicament. El sentiment és estrany, entre nostàlgia i escàndol. Com deia, difícil de decidir.

Per cert, que els "Sopa" es veu que no tenen Myspace...

segon instant de debilitat :)

Dilluns a la tarda, a la cua del super, esperant per pagar. Ipod posat, xafardejant els cistells dels altres clients, i de cop, sense avís previ, allí, davant meu, dos metres de caixer, de bona planta -que diria l'àvia-, amb un somriure d'orella a orella, barba pelroja i davantal verd. Hi, how are you today? iogurts, cling, formatge, cling, mongetes, cling, tomàquets, cling, xocolata, cling... i jo embadalida, observant amb quina elegància anava escanejant els productes, imaginant la nostra futura casa davant del llac, mobles de fusta, llar de foc, porxo, banc, i -oblidant el meu escepticisme criaturil, ja no venia d'aquí-, vuit nens, vint-i-quatre néts, gots de vi veient la posta de sol... next in line! i no sé com ja era al carrer, carregada amb queviures, enfilant el camí cap a casa.

Un instant de debilitat

Anthony’s, Italian Coffee House. Italian Market, Philadelphia. 

A Washington tenim poca influència europea, la ciutat la van dissenyar els francesos, però ni tan sols arquitectònicament recorda el vell continent. Una mica sí, pels grans boulevards, però poca cosa més. De fet, és la capital americana, no sé per quins set sous hauria de tenir influències europees, però tot i que sóc molt conscient que si he vingut als Estats Units no és per menjar pa amb tomàquet i fuet, una té els referents que té, som animals d’hàbits i fa gràcia recuperar els gustos i les olors familiars. Per això m’ha fet tanta il·lusió trobar el primer cafè amb gust de cafè de tota la vida en un bar del mercat italià de Filadèlfia. No es tracta de cap cadena cafetera, ni hi ha esnobs amb macs (de fet jo sóc l’única), al contrari. Un gran finestral, barra de fusta, terrassa ocupant la vorera, taules petitones de marbre (de les que belluguen), cafè, pastes i poca cosa més. Un cafè curt, amb escuma, tassa blanca, amb platet i cullereta... i la prova final, el gust: ni massa aspre, ni aigualit. Ara només estic esperant que passi el Tony Soprano per aquí, i em caurà una llàgrima d’emoció. 

Filadèlfia

Dissabte històric, en tots els sentits del mot. Vaig fer una marató d’història dels Estats Units que de ben segur que tardaré força a oblidar. Sovint ens queixem que a “Amèrica” no coneixen res de la història d’Europa, i és ben cert. Ara bé, quants de vosaltres sabeu res de la història no tan recent del papu americà? La història mai no ha estat cap de les meves passions, però estic segura que no sóc l’única que sap poca cosa del naixement d’aquest país. La part de les colònies, des d’una visió eurocèntrica sí que ens la sabem una mica, però molt em temo que els segles XVIII i XIX (aproximadíssimament) són una gran incògnita. 

Doncs bé, ahir vaig ser testimoni d’una classe d’història força privilegiada. Que t’expliquin on i com es va redactar la declaració d’independència, o la famosa constitució americana des de la mateixa sala on va ser signada, sempre ajuda. Que t’acompanyin les explicacions amb “i aquesta era la cadira on seia Washington”, “des d’aquí Ben Franklin va dir...” sempre motiva. I així, d’escenari en escenari em vaig passejar per alguns dels llocs clau de la formació dels Estats Units. 

Tema màrqueting, no cal dir que en són uns especialistes: qualsevol batalleta esdevé una gesta heroica, i el públic, 99% autòctons, queden meravellats i emocionats. Una senyora gran anava citant a Franklin al llarg de la visita a l’Independence Hall. Semblava que fóssim a missa, paraula de Franklin, lloeu senyor. 

Bromes a part, va ser molt interessant. No patiu, però, que no m’estic americanitzant gaire. De fet, menys del que pensava que passaria. Com vaig comentar en un altre post, he après a beure cafè en gots de paper, però a part d’això, em continuo sentint una mica extraterrestre per aquestes contrades... 

“ils sont fous, ces américains” (que em deien l’altre dia), eh, oui!

A Filadèlfia

Viatge d’anada una mica accidentat: molt de trànsit a la carretera i hem arribat amb 2 hores de retard. Cansada, amb gana, i la ciutat amb el cap més posat en sortir de festa que no pas en alimentar el personal. Finalment refugi en un bar on serveixen menjar davant de pantalles gegants en què es pot veure un partit de bèisbol. Benvinguts a Filadèlfia. Bon profit, i demà a explorar la ciutat amb llum del dia!

Tardor a DC

Ha arribat la tardor (finalment!). Màniga llarga, pluja, i Sigur Rós. La triologia de cada octubre. Quin gran invent això de la tardor i la primavera! No sóc cap entusiasta de la calor, l’hivern no em desagrada, però és cert que al final trobo a faltar més hores de llum. Per això les estacions transitòries m’entusiasmen tant.

Després de la monotonia estival, la bogeria dels canvis de temps, la baixada progressiva de les temperatures i el canvi de color dels arbres són molt benvinguts. La tardor em recorda el joc aquell a què jugàvem de petits, els gronxadors tipus balances, amb dues persones assegudes a cada extrem, ara puges, ara baixes, ara puges, ara baixes... Tots recordareu que el millor moment no era estar a dalt o a baix, sinó pujar i baixar, passar d’un extrem a l’altre, era qüestió de segons, però ara semblava que volaves, adés que queies al buit (suposo que era el més semblant a llençar-se en paracaigudes, apte per a galifardeus).

Doncs això, la tardor és època de transició, de la calor, al fred. Un secret: sovint, les fases d’incertesa i canvi són les més divertides.



*si voleu veure el vídeo us enviaran a youtube, feu l'esforç, val la pena

Al novembre, Jonsi a DC. Hi serem.