A bots i a barrals

Oh, what a blessed interval
A rainy day may be!
No lightning flash nor tempest roar,
But one incessant, steady pour
Of dripping melody.

Hattie Howard

24 de setembre, 36ºC

Doncs això, 24 de setembre, 36º de màxima. Un malson.

Hi ha dues coses amb les quals el meu grau de paciència és extraordinàriament baix: la calor i la burocràcia. En aquests darrers dos mesos, de calor n'he passada molta, i de burocràcia n'he fet més que en els darrers deu anys.

Però bé, per a la burocràcia estava força mentalitzada, he fet tots els deures, he estat molt correcte amb tots els funcionaris (embaixades, duanes, aeroports, seguretat social, univeristat, etc.), no hi ha hagut gaires entrebancs, i sembla que a hores d'ara tot està en ordre. Tinc tota la paperassa necessària, i me'n puc oblidar.

Tema calor, el meu cos estava preparat per l'estiu mediterrani, i, a empentes i a rodolons el vam superar. El problema és que ningú no m'havia avisat (el climograma de la sra. Wikipèdia tampoc) que a DC l'estiu s'allargava un mes més, així, perquè sí; ni que les temperatures fossin tan altes; ni que hi hagués tanta humitat; ni que totes les colònies de mosquits, un cop passat l'estiu, emigressin a la captial americana.

Pel carrer no hi ha termòmetres, i estic segura que no hi són per evitar que la gent es faci l'harakiri allí mateix. De veritat que crec que és el lloc on he passat més calor de la meva vida.

Diuen que demà ha de ploure i que finalment la tardor es dignarà a treure el nas. Així ho espero, perquè tinc la sensació que Washington a la tardor, amb 15º, els arbres més marronosos, etc. ha de fantàstica, acollidora, i un molt bon escenari per passejades i excursions.

I és que tinc moltes ganes de poder-me posar un jersei, finalment, i passar hores i hores descobrint nous racons, passejar pels parcs, caminar pel costat de la bassa reflectant sense ganes de llençar-m'hi de cap...
Ja falta poc, i valdrà molt la pena.

un regal de mitjanit

els mishima, altra vegada. el muntatge no sé de qui és.

i res més, gaudiu-lo!

  

dues cares de DC

Dia de contrastos.

Matí turístic, passeig pel Mall, Casa Blanca, Lincoln Memorial, l'Obelisc... És un recorregut molt agradable, sobretot en dies com avui, amb el cel clar i molta llum. Grans monuments, arbres, zones d'herba... El contrast del blanc del marbre i el verd del voltant ajuda a aclarir les idees, és una mica com rondar per un museu d'art. Tot guarda una harmonia perfecta.

I a la tarda, dues hores de l'altre DC. 120 minuts del Washington menys harmoniós, una mica més humà i per a molts, el DC més real. És una cara de la ciutat que em queda lluny, la veritat, no és la que veig al meu dia a dia. Tothom aquí sap que existeix, però ningú no en vol ser conscient.

Un dels documentals més bèsties dels que he vist darrerament. Molt dur, però de tant en tant és molt sa que algú ens recordi l'existència d'aquesta cara de la societat, que a vegades ens costa fer-nos nostra.

renàixer

Correus, missatges, manifestacions massives, comentaris al feisbuc, twitter, i molt més. Ja no sé si per plaer, per ganes, o per fer-vos callar a tots... reactivem el jotambetincunbloc.

Ara des de Washington DC, a hora de la costa est, des de terres americanes, però amb el mateix esperit de sempre: compartir nous descobriments, manternir-vos al dia de les meves aventures i desventures, i obrir un espai (un altre!) per dir-hi la vostra.

Doncs res, la vida a Washington és... curiosa, molt americana, la veritat. Els primers dies anava mirant a tort i a dret, perquè tot em recordava un decorat de cinema. Després de tres setmanes ja estic força adaptada, i fins i tot accepto el cafè en gots de plàstic, crec que aquesta és la prova definitiva.

Suposo que una de les primeres coses que crida l'atenció és que el Renaixement (el de Leonardo & Co.) va passar de llarg d'aquesta part de l'Atlàntic, i això es nota. Les ciutats no estan fetes a proporció humana sinó... no sé... a proporcions automobilístiques. Les distàncies són enormes, i passejant pels carrers et sents força formigueta. De tant en tant els carrers s'allarguen o escurcen sense avisar i llavors em faig un fart d'arribar increïblement tard o d'hora als llocs.

Si no tens cotxe, per anar al super, depenent d'on vius, has d'agafar la motxilla, la cantimplora, el sac de dormir, la lot, i apa, expedició a la recerca de queviures. Per no parlar dels comerços especialitzats, que molt sovint estan als afores, en grans centres comercials. Però bé, així s'aprèn a ser previsor, que sempre va bé....