dia de galetes

Doncs això. Que és diumenge. Que s'acosta Nadal. Que comença l'època de treure la pols al pessebre, a l'arbre... i de passar hores a la cuina fent galetes i mil altres plats!!!!!! 

veniu a menjar a casa!

Gots de plàstic de festes majors passades, plats de l'àvia, pizzes, truites i pa amb tomàquet. Fugíem de "casa" per anar a compartir pis amb altres estudiants. Una habitació, una finestra, un llit, unes estanteries i una taula on s'anirien acumulant papers i llibres. Abans d'obrir la maleta i posar la poca roba que havíem portat a l'armari, penjàvem un parell de pòsters per fer-nos aquelles quatre parets més nostres. Dilluns, dimarts, dimecres, dijous... venien els amics "al pis". El pis. 

Teníem divuit anys. Ara en tenim vint-i-....

Alguns continuem en pisos fragmentats: la meva habitació, el meu espai a la nevera, el meu armariet al rebost... Però ara, els caps de setmana (entre setmana tothom treballa i va atrafegat) ens conviden a "casa seva". Després d'anys de compartir espais amb amics, han trobat un pis per a ell dos. L'han renovat i pintat de cap a peus. Un dormitori per als dos, un estudi, un menjador i una cuina amb gots d'Ikea. A les parets encara no hi ha cap pòster ni quadre penjat, allò ja és casa seva, i quan hi pengin alguna cosa no serà per recordar d'on venen, sinó per anar fent camí endavant. 

Els mateixos amics. Aquest cop, però, estovalles, primer plat, segon plat, postres, cafès... 

i una mica de música.

Unsere Gedichte

Estàvem fets tot uns poetes!!!!!

(és intraduïble però bé...)

Despertar-se amb el sol

Escoltar el cant dels ocells

Una brisa fresca i un aire agradable

Darrere les ulleres de sol els ulls mig clucs 

Cames nues encreuades al metro

seure a les terrasses dels cafès.

Paris, 7 heures de l'après-midi

grand café à Paris

un grand café, comme on les aime bien

cinq euros

mais ça vaut le coup :)

bienvenue à Paris!

Sigur Rós, en concert, i concert

Svefn g englar

Herbst

Die Blätter fallen, fallen wie von weit, 

als welkten in den Himmeln ferne Gärten; 

sie fallen mit verneinender Gebärde. 

Und in den Nächten fällt die schwere Erde 

aus allen Sternen in die Einsamkeit. 

Wir alle fallen. Diese Hand da fällt. 

Und sieh dir andre an: es ist in allen. 

Und doch ist Einer, welcher dieses Fallen 

unendlich sanft in seinen Händen hält. 

Rilke

Caps de setmana de cuina (II)

els famosos coulants

dinars amb els nens

Markiutus, merci per la foto!

Alla Manifestazione

Cuanto tempo!!!!!!

Che tempi quelli...

Fatte attenzione al violino!

Alla Manifestazione, i Folkabbestia

Caps de setmana de cuina (I)

versió un xic personal d'una Tarte Tatin

berenars de nenes, atenció a les estovalles!

sigur ros, art, èlits, i altres temes de dijous a la tarda

Només falta una setmana. Sigur Rós a Barcelona. Sigur Rós a París. Coses de la vida, els veuré per duplicat. 

Aquest matí, amb amics, ha sortit -de nou, sembla que aquest tema darrerament és molt recorrent a les converses dels meus amics i coneguts- el debat sobre l'art, el talent, els artistes i genis. Què és l'art? Què és art? Què no ho és? Què la "inspiració"? Quan i com apareix? Es crea millor amb un xic d'estrès? I mil coses més. 

No sé, m'agrada donar voltes a tot això, no tinc respostes a tot, però no es necessiten pas per gaudir de l'art. 

Arte, conversaciones con Mamá. Us ho passareu pipa, i quan mengeu els macarrons del diumenge o aneu a fer una volta per un museu, ho fareu amb uns altres ulls.  

De moment, doneu un cop d'ull a aquest vídeo, una idea simple, una feina simple. Una simplicitat d'allò més complexa, com totes les coses ben fetes. Però no penseu en tot això, deixeu-vos portar, i no us oblideu d'infringir les normes de tant en tant...

Hoppipolla, Sigur Rós

Paris, j'arrive

Qui est là
toujours là dans la ville
et qui pourtant sans cesse arrive
et qui pourtant sans cesse s’en va

C’est un fleuve répond un enfant
un devineur de devinettes
Et puis l’œil brillant il ajoute
Et le fleuve s’appelle la Seine
quand la ville s’appelle Paris
et la Seine c’est comme une personne
Des fois elle court elle va très vite
elle presse le pas quand tombe le soir
Des fois au printemps elle s’arrête
et vous regarde comme un miroir
et elle pleure si vous pleurez
ou sourit pour vous consoler
et toujours elle éclate de rire
quand arrive le soleil d’été

Jacques Prévert (qui, sinon?)