Se'ns ha girat feina

9 de novembre de 2016

el matí 

L'endemà de la tormenta: ahir Trump va guanyar les eleccions presidencials dels Estats Units. Des de fa més de dos anys que visc a Chicago i en fa sis que els Estats Units em van acollir per primer cop, a Washington DC.

Me'n vaig anar a dormir amb l'ai al cor, els resultat no eren definitius, però no presagiaven res de bo. M'he despertat desorientada, he trigat uns segons a adonar-me que no ho havia somniat. Des d'ahir que a casa sona the Mountain Goats: tot plegat va començar com una broma per allò de This Year, però des de llavors que m'han acompanyat 24 hores seguides. Amb ells he passat nits infinites, hores de nervis, de plors o d'alegria extrema. Aquest cop també s'han afegit a la festa.

Dutxa, esmorzar i passeig pel barri abans d'anar a classe. Els carrers estan en silenci, la gent comparteix mirades còmplices i de condol, no ens ho acabem de creure.

Un cop a la univeristat, ens reben graffitis de guix. Algú ha fet pintades "Trump 2016" que altres estudiants s'han afanyat a tunejar amb missatges d'esperança i d'amor.

Pels passadissos tot són cares llargues i, un cop a classe, estudiants tristos amb els ulls humits. Silenci, sentiment d'impotència, tots plegats no acabem d'entendre què ha passat ni com hem arribat fins aquí. No els ho sé respondre, però tampoc crec que esperin cap resposta. No crec en gaires coses però crec fermament en l'educació, en l'accés a la informació i en el pensament crític. Aquesta és la meva manera de lluitar. I així els ho dic, se'ns ha girat feina, tenim molta més feina de la que teníem ahir, així que som-hi. Es dibuixen mig somriures, una mica d'esperança, ens hi posem.

la tarda

Un cop acabades les classes, com diuen aquí, les notícies sink in i prenc consciència de tot plegat. Dec ser mig hippy perquè tinc clar que l'odi no ens ganyarà. El dol cadascú el passa com pot. Des d'ahir que els amics donem poques senyals de vida, necessitem una mica de temps per a pair la nova situació. Cosa d'introvertits, jo decideixo embrace i dedicar la resta del dia a les coses que m'agraden d'aquest país: els Mountain Goats continuen sonant, recupero uns contes de la Lucia Berlin del prestage, surto a passejar, llegir i, no és broma, me'n vaig a menjar una hamburguesa d'aquestes tan americanes (carn de la zona, ceba caramelitzada amb bourbon, bacon... ja us ho podeu imaginar) acompanyada d'una cervesa local amb un nivel d'alcohol que rebenta tots els índex.

Els Estat Units també són això: música, literatura, ciència, gastronomia, cervesa... i una comunitat i amics excepcionals.

Se'ns ha girat feina, molta, però sabeu què? Crec que ens en sortirem.

 

“Bibliophiles” o “Sant Jordi à la française”

Mireu que en sóc, de crítica, amb certs aspectes de la societat francesa, però, ostres, en alguns moments n’hi ha per treure’s el barret. El tema de la literatura i dels llibres és admirable. Alguns direu, amb raó, que amb el proteccionisme cultural a vegades se’ls en va una mica la mà, cert, però també és veritat que, en molts cercles, aquesta política propicia el consum cultural de manera espectacular.

Torno de passar una setmana visitant amics francesos. Apéros a tort i a dret, llargues sobretaules i, en total, entre quatre persones, ens hem intercanviat (bé, regalat) una quinzena llarga de llibres. Era l’aniversari d’una d’elles, però la resta ens hem anat regalant llibres senzillament perquè feia temps que no ens veiem o perquè, xafardejant dins una llibreria, una no havia llegit un llibre concret i l’altra li ha comprat per a què se’l llegís. Tal qual. 

Totes profes, us asseguro, doncs, que a final de mes no ens sobren ni els euros ni els cèntims, però la motivació és clara, i crec que doble: un hàbit de lectura molt consolidat i uns llibres (de butxaca) a preus molt assequibles (entre cinc i deu euros, la gran majoria). Més barat, doncs, o semblant, que una entrada al cine. El preu d’un parell de consumicions senzilles (vi o cervesa) a la majoria de bars. 

Ah! I un detall inesperat, dissabte 26 d’abril, un reguitzell de llibreries independents de França van celebrar “San Jordi” [sic]: per cada llibre que compraves, et regalaven una rosa i un llibret amb il·lustracions d’artistes diferents. No cal dir que els meus amics van córrer a parlar amb els propietaris de la llibreria on érem per anunciar-los que hi havia una catalana que hi havia anat per celebrar aquesta festa i que de què que no li queien les llàgrimes, galtes avall. Sembla que Sant Jordi s’exporta i que, cada any, hi ha més gent que el 23 d’abril es passeja pel carrer amb una rosa i un llibre. 

Sant Jordi, el pa amb tomàquet i el fuet, algunes de les millors cartes de presentació que tenim.  

ciclistes urbans, normalitzem-nos

Tinc la sensació que hi ha certa persecució als ciclistes urbans. No una persecució física, pels carrers de les ciutats amb sirenes i música d'acció, sinó una persecució mediàtica, entre columnistes i opinadors de tot tipus de mitjans de comunicació.

Vaig començar a moure'm amb bici per la ciutat quan tenia catorze anys i des de llavors que no he parat gaire. Quan estreno casa, trigo ben poc a compar-me una bici, calculo les distàncies en minuts ciclistes (3, 5, 10, 15 minuts... una horeta amb bici), i en moltes ciutats he tingut la grata sorpresa que allò que a Catalunya és l'excepció, en molts indrets del planeta, on plou més, fa més fred i els carrers fan pujada i baixada, és la norma. La gent no va amb bici perquè no es pot permetre un cotxe, la gent va amb bici perquè li agrada, perquè li és pràctic, saludable... i, perdoneu, té menys complexes de nou-rics. 

Però bé, sembla que no només anem amb bici, sinó que hem de reivindicar-ne el seu ús. I és molt senzill, que cadascú faci el que vulgui però, què carai, anar amb bici és ràpid, pràctic, et dóna independència i autonomia, és saludable, arribes (normalment) de més bon humor a la feina, i de més bon humor a casa després de treballar tot el dia, és molt econòmic i...

Anar amb bici és respectuós amb l'entorn, amb el mediambient, per raons evidents, i respectuós amb les altres persones. Això a alguns us costarà de creure, però, com diuen en anglès, think outside the box, feu un parell de passes enrere i agafeu una mica de perspectiva. És clar que hi ha ciclistes que no són respectuosos amb els vianants i passen per zones peatonals plenes de gent sense baixar de la bici (he vist ciclistes intentar creuar el Portal de l'Àngel pels volts de Nadal i se m'han posat els pèls de punta), però també hi ha conductors que se salten les normes de circulació i ignoren qualsevol indici de sentit comú i per això no ataquem l'ús del cotxe, en general. Imagineu-vos, per un moment, que els cotxes del carrer Aragó o Passeig de Gràcia es transformen en bicis, cada cotxe, una bici. Sentiu el silenci? Probablement trobareu a faltar una mica de contaminació, però us hi acostumareu, no patiu. 

Ara que està tan de moda emmirallar-nos en altres països, crec que normalitzar l'ús de la bici a casa nostra és una assignatura pendent, i sembla que en lloc d'avançar cap a aquesta direcció, hi hagi un recel general. Una llàstima.  

P.D. Un dia, just for fun, aneu a la feina amb bici. Ja ho veureu, enganxa. 

Sou legió

Vau començar a comptar el temps per setmanes. "A la setmana vint blablabla", "això és normal les primeres dotze setmanes" (aka, el "primer trimestre", sí, "trimestre"! em pensava que això només ho fèiem els profes!). Pel wapp van deixar d'arribar memes que dinamitaven totes les línies vermelles de l'humor, i el mòbil es va anar omplint, primer d'ecografies i, més tard, de nadons dormint al sofà, al llit, als braços de la mare, als braços del pare.

No fa ni un any i mig això ens quèia molt lluny, entre cerveses ens en rèiem dels pocs amics que havien deixat de sortir de nit el cap de setmana per passejar amb el cotxet diumenge a la tarda, rambla amunt, rambla avall. Ara sou majoria, i la transició innevitable ens ha sorprès a tots, a vosaltres els primers, no tant pel canvi, sinó per la naturalitat amb què tot ha canviat al nostre voltant.

Avui us aguantem la criatura al bar, amb la intenció de regalar-vos vint minutets per esmorzar i recuperar els dos braços i les dues mans per a què engrapeu l'ensaïmada i el cafè amb llet; uns mesos abans us vam acompanyar a comprar un cinturó de seguretat XXL, especial embarassades, per al cotxe, i unes setmanes més enllà, us felicitàvem amb un somriure d'orella a orella i el cor una mica encongit: "on s'estan fotent!".

Hem renunciat a mantenir converses de grans sense que ens interrompi algun crit reclamant l'atenció dels pares. Quan agafem el telèfon per proposar-vos alguna activitat sabem que ha de ser alguna cosa adaptada als petits de la casa. I ho fem de gust, no patiu.

Des de les grades us mirem amb orgull i satisfacció. Ho fem des de la llunyania, això sí, no física, aquest cop. Deixeu-nos els passejos pel parc, els berenars amb xocolata desfeta, les capbussades al mar a l'estiu, i el repartiment de mones per Setmana Santa per a nosaltres. Les nits en vetlla, us les cedim.

next stop, incertitude

Fa un parell de setmanes, aprofitant una escapada de 48h a terres catalanes, vaig carregar la motxilla de llibres. Entre d’altres, L’altra, de Marta Rojals, acabada de sortir del forn (me la vaig polir abans d’arribar a casa, entre aeroports, avions i trens) i, per cert, que com diu Bernat Puigtobella, "no és més bona que Primavera, estiu, etc. però és millor", i La habitación oscura (2013), d’Isaac Rosa (a part de novel·les i contes, us recomano que doneu un cop d’ull als seus articles).

Avui el grup valencià La Habitación Roja ha tret àlbum nou, La moneda en el aire. Des de ben d’hora al matí que a casa sona en boucle, però això són figues d’un altre paner. 

Les dues novel·les i algunes de les cançons de l’àlbum (el títol ho deixa força clar) tenen en comú uns protagonistes que formen part d’aquesta generació “de la gran estafa”. Un tema que no és nou, els mitjans en van plens, amics, germans, nebots i cosins ens són exemples, i als que Harry Potter ens va agafar un pèl tard, i vam devorar els llibres desitjant que s’haguessin publicat mitja dècada més aviat, ho coneixem de primera mà. Llicenciatures, màsters i doctorats, jornades completes per sous misèrrims, un futur incert, poques perspectives laborals, cap seguretat econòmica... i per no tenir, almenys no tenim ni hipoteca, coses de l’edat, als “grans de l’institut”, mitja dècada més grans, els ha tocat de ple.  

Dotze anys, dos continents, cinc països, set ciutats i uns tretze pisos (sí, dotze anys, tretze pisos). He comprat les mateixes dues taules d’Ikea tres vegades, no parlem de prestatges i armaris que puc muntar i desmuntar amb els ulls clucs, i personal de seguretat de l’aeroport del Prat que em saluda i convida a cafè quan em veuen entrar per la porta. Però jo sóc nòmada des que ser-ho era voluntari, el meu exili no ha (o havia) estat mai forçat, ara cada cop veig més impossible tornar, per mil raons, n’hi ha de personals, és clar, però des de fa un parell d’anys, tornar, per motius laborals i econòmics, ha deixat de ser una opció. Així doncs, encara que estiguis fent el que vols, quan no hi ha elecció, l'encant de la vida nòmada perd una mica la gràcia. Abans, quan em plantejava on deixar la motxilla i muntar una nova "casa", podia fer allò tan bonic que fan a les pel·ícules cursis d’agafar un globus terraqüi, fer-lo girar, parar-lo amb un dit i comprar un bitllet d’avió amb el nom del lloc que assenyalava l'índex. Ara, la part nord-oest de la costa mediterrània queda descartada. Què hi farem. 

Sigui com sigui, fins l’estiu passat, el tema tenia un aire de temporalitat. Sí, les coses ara no pinten gaire bé. Ara no hi ha feina. Ara ens han retallat els sou, per uns mesos. Des de feia uns anys, cada Nadal, cada estiu, les converses amb els amics eren una mica més pessimistes, al llarg del 2013 la resignació es va anar instal·lant, fins que del tema no se'n parlava. "La feina? Com sempre" i els dinars a restaurants es van convertir en cafès i cerveses, qüestió de no gastar gaire. 

Res de nou, doncs. Però, en boca d’uns personatges de ficció, veure-ho escrit, maquetat, encolat, relligat i enquadernat amb portada i faixa ho ha fet més real que mai. Més definitiu, suposo. Ja som (primera persona del plural!) protagonistes de grans drames i petites comèdies. I les nostres històries no només omplen pàgines de diaris, sinó que se les trobaran les properes generacions a les nostres bibilioteques, compartint lleixa amb clàssics de la literatura, algun best-seller, i els llibres que, al nostre torn, hem heretat dels nostres, d’avis. 

I d’això va el tema, de la incertesa com a única brúixola. No us vull enganyar, a mi ja m’agrada, però jo ho he escollit. Ara bé, quan l’aventura no és voluntària, llavors és una mala passada*. 

*inicialment havia pensat una altra paraula que lliga amb “mala passada”.

Tres racons de món - Turquia 2013

U, Capadòcia des de les altures

Dos, Esglésies i coves

Tres, Aphrodisias

un detall: cliqueu en els números per veure més fotos... ;)

llibres digitals a preus de bibliòfil

Hi ha coses que em costen d'entendre. Normalment intento espavilar-me, però a vegades sola no me'n surto i necessito ajuda. El preu dels llibres digitals és un dels misteris que em sembla que tenen poc trellat.

Bona part dels llibres digitals que darrerament he volgut comparar superaven els 10€, cosa que no entenc. Bé, sí que ho entenc, crec que hi ha una distància abismal entre el món dels editors i el dels lectors, perquè els números no em surten.

El primer que em sorprèn és com editorials petites venen novetats a uns 8€, mentre que les grans cases en demanen més de 15€. Llegint la correspondència entre Joan Sales i Mercè Rodoreda, els qui en sabem ben poc de com funciona el món editorial, de seguida ens adonem que això de publicar llibres costa força diners (paper, impremta, magatzem, distribució, llibreries, etc.). Però, és clar, amb això dels llibres digitals, tot sembla indicar que bona part d'aquestes despeses desapareixen, oi? De fet, els lectors que tenim una d'aquestes andròmines per llegir llibres digitals ja hem pagat inicialment el suport físic.

Llegir llibres digitals em recorda el sistema de llegir llibres de butxaca a França, on es pot aconseguir una novel·la per menys del que costa una entrada al cinema. Recordo les classes de Joaquim Sala-Sanahuja a la FTI en què ens deia que aquells llibres eren una estafa, que després de llegir-los tres vegades, ja s'havien de llençar. Era cert, bé, la part que duren tres lectures; la part d'estafa no la veia tan clara: amb divuit anys, el meu pressupost per dedicar a l'oci era minúscul i em semblava un gran invent això de tenir accés a tres o quatre obres literàries pel preu d'un llibre en edició comme il faut.

Un llibre ben editat, ben enquadernat, amb paper de qualitat, bona tinta, etc. fa molt de goig, és un plaer tenir-lo entre les mans i té molt poc a veure amb l'experiència de llegir un llibre en format digital. Que la diferència de preu sigui en molts casos d'un 10-20% ho trobo una presa de pèl.

Diuen que els lectors no compren llibres, jo crec que és que les editorials en venen pocs. Ho dic per allò de repartir responsabilitats. No crec que sigui just carregar el mort únicament als lectors. Com he dit, no em surten els números. Actualment pago $17 al mes per tenir accés il·limitat a un repertori força decent de pel·lícules i sèries en línia al que puc accedir des de casa. Costa entendre com és que ens hem de gastar el mateix per un sol llibre (que normalment no dura ni un mes, i sovint, ni una setmana).

Crec que som molts els que tenim ganes de consumir cultura i entenem perfectament que hem de pagar per accedir-hi. Però potser l'esforç l'hem de fer per les dues bandes.