Va de fills de puta

Normalment el títol el deixo per al final, avui és el primer que escric. Doncs això, un dilluns com qualsevol altre, mes de febrer, mig segon trimestre, cansada d'alumnes i classes, després de la jornada laboral decideixo passar un parell d'hores al cinema. Surto a mitjanit passades, i oh! sorpresa! Allí on havia deixat la bici només hi trobo el candau vermell guillotinat. Els desgraciats que se l'han emportada me'l deuen haver deixat de record per vèncer la meva nostàlgia. Moltes gràcies. Amb un gest que em sorprèn a mi i tot, el recullo i el llenço a la paperera més propera. Mai no m'ha agradat veure coses tirades pel terra.

Els ciclistes urbans estem força acostumats a què ens desapareguin les bicis. Quan roben qualsevol altra cosa hom se sent violat i incòmode. Quan et roben una bici, t'indignes durant uns segons i després intentes fer càlculs per a saber quan fa que la tens i quan va ser que et va desaparèixer la darrera. El següent pas és despotricar una miqueta contra les màfies instaurades a tots els pobles i ciutats que de nit fan rondes i que impúnament recullen bicis aquí i allà. Finalment, a peu cap a casa, t'entra el gran dilema: i ara què? on aconsegueixo una altra bici? i el més important: quan em gasto amb el proper candau, car a vegades és la despesa més important de tot plegat.

Per cert, la pel·li, molt xula.