Sou legió

Vau començar a comptar el temps per setmanes. "A la setmana vint blablabla", "això és normal les primeres dotze setmanes" (aka, el "primer trimestre", sí, "trimestre"! em pensava que això només ho fèiem els profes!). Pel wapp van deixar d'arribar memes que dinamitaven totes les línies vermelles de l'humor, i el mòbil es va anar omplint, primer d'ecografies i, més tard, de nadons dormint al sofà, al llit, als braços de la mare, als braços del pare.

No fa ni un any i mig això ens quèia molt lluny, entre cerveses ens en rèiem dels pocs amics que havien deixat de sortir de nit el cap de setmana per passejar amb el cotxet diumenge a la tarda, rambla amunt, rambla avall. Ara sou majoria, i la transició innevitable ens ha sorprès a tots, a vosaltres els primers, no tant pel canvi, sinó per la naturalitat amb què tot ha canviat al nostre voltant.

Avui us aguantem la criatura al bar, amb la intenció de regalar-vos vint minutets per esmorzar i recuperar els dos braços i les dues mans per a què engrapeu l'ensaïmada i el cafè amb llet; uns mesos abans us vam acompanyar a comprar un cinturó de seguretat XXL, especial embarassades, per al cotxe, i unes setmanes més enllà, us felicitàvem amb un somriure d'orella a orella i el cor una mica encongit: "on s'estan fotent!".

Hem renunciat a mantenir converses de grans sense que ens interrompi algun crit reclamant l'atenció dels pares. Quan agafem el telèfon per proposar-vos alguna activitat sabem que ha de ser alguna cosa adaptada als petits de la casa. I ho fem de gust, no patiu.

Des de les grades us mirem amb orgull i satisfacció. Ho fem des de la llunyania, això sí, no física, aquest cop. Deixeu-nos els passejos pel parc, els berenars amb xocolata desfeta, les capbussades al mar a l'estiu, i el repartiment de mones per Setmana Santa per a nosaltres. Les nits en vetlla, us les cedim.