dijous, 22 de novembre de 2012

Quatre coses sobre Thanksgiving

Thanksgiving, un any més.

L'anostrament de tradicions culturals dels Estats Units, en el meu cas, està sent un procés curiós (des d'una perspectiva personal) i d'allò més ortodox (com sentenciaria qualsevol antropòleg). El primer pas és "ostres, com a les pel·lícules"; el següent és la invisibilitat (deixar de comptar banderes americanes pel carrer, automatitzar el "how are you today?" i "have a nice day" entonats religiosament per cambrers i post-adolescents que subministren tasses de cafè als washingtonians mig adormits); i el tercer pas, alegrar-te quan s'acosten dates assenyalades al calendari americà, i que no formen part de la tradició personal (fa un mes era Halloween, aquesta setmana és Thanksgiving).





El moviment migratori i la ciutat deserta

Washington és una ciutat de pas i són pocs els washingtonians que hi han nascut. Ciutat administrativa, és d'allò més normal conèixer gent que s'hi està per quatre, sis o vuit mesos fent un internship (les pràctiques de tota la vida), que visita la ciutat per pocs dies o que hi ha vingut a parar per estar-s'hi tres o quatre anys (encara que costi de creure, se'ns considera veterans!).

Així doncs, la setmana de Thanksgiving els americans tornen a la seva ciutat natal per a dinar amb la família, és l'únic "pont" de l'any, exceptuant el catorze de juliol, la resta de festius cauen sempre en dilluns. Aquesta diàspora temporal fa que pels carrers de DC només es veuen alguns americans locals, i una colla d'estrangers que en molts casos acabaran convidats a festes familiars del barri. Per Thanksgiving ningú no es pot quedar sense la seva ració de gall d'indi. I per a nosaltres, un privilegi que ens obrin les portes de casa seva.

La bèstia

El protagonista de la festa és el gall d'indi (el famós turkey), que es farceix i es fa rostir sencer al forn (cada família té el seu secret per a aconseguir que no quedi sec...). Ja fa setmanes que els supermercats es van omplir de galls d'indis de totes mides. Això sí, l'animal el venen sense cap i amb les tripes netes (tinc entès, no n'he comprat cap, que dins de la bèstia, hi ha els menuts en una bossa de plàstic, així, qui no els vol aprofitar, els pot llençar directament a la brossa).



Il·lustració del The New Yorker


Cranberry sauce, gravy i altres especialitats culinàries

Un cop rostit, el patriarca (!) talla l'animal (de fet, tenen un verb concrete per al tema: crave the turkey), i els convidats se serveixen. La carn es rega amb gravy, una salsa feta amb el suc del rostit, barrejat amb farina (el fenomen es mereix un post sencer!), o cranberry sauce (salsa de nabius), molt sovint, de llauna; i el tema porta cua, he assistit a discussions força animades sobre quin acompanyament és millor, fora bromes!




Els trossos de bèstia s'acompanyen d'altres plats, que sovint porten els convidats. Un dels més curiosos és l'stuffing (el farcit), que molt sovint, tot i dir-se "farcit", es cuina a part i, en moltes famílies, en aquest cas es diu dressing. La base és molla de pa amb herbes, api, carn picada... tantes cases, tantes receptes. A taula tampoc no hi falten les mashed potatoes (patates aixafades, més dens que el puré de patates), moniatos al forn i les mongetes tendres saltejades.


Pies

I de postres, pie! Pastissos (en català no fem la diferència, com en francès, entre tarte i gateau) de carbassa, poma o nous de pecan. Mhhhh...

Bé, doncs això, que avui menjarem com a les pel·lícules: gall d'indi i tota la pesca.

--

Final cursi (ja me'l permetreu): enmig d'aquest enrenou gastronòmic, els americans aprofiten per a donar les gràcies de mil coses. A nosaltres, sens dubte, ens sona cursi, però en una societat que viu accelerada i amb una pressió (laboral) constant, potser és necessari. La sang mediterrània fa que jo, la vida, me la prengui més tranquil·lament, i aquestes valoracions les faig a diari, amb un cafè a una terrassa d'un bar. Així i tot, s'agreix, moltíssim, que la gent t'obri les portes de casa seva, quan casa teva la tens repartida pels cinc continents.

5 comentaris:

Isma.MoV ha dit...

Agraïment compartit! ...tot i que jo no la tinc compartida entre els cinc continents... :-(

Isma.MoV ha dit...

Perdó... repartida!

Alba ha dit...

hehehe... per cert, sobredosi gastronòmica superada! :D

Anònim ha dit...

Quin far de menjar. Però tot fa molt bona pinta. Ara, crec que el millor de tot suposo que deu ser la companyia de familiars i amics, eh?.
Una abraçada
Tiets de Terrassa

Alba ha dit...

La companyia molt bona... el menjar també! :D