dissabte, 10 de març de 2012

"Yes Ma'am" - a Nova Orleans, ara sí, al Sud

A les vacances de Spring Break de l'any passat vaig enfilar cap al nord, Chicago: 24 hores de tren a l'anada, 17 a la tornada (o al revés, no ho recordo). Enguany, en direcció contrària, amb un cop d'avió em vaig plantar a Nova Orleans, situada a prop de la desembocadura del Mississipí i que, el 2005, va protagonitzar telenotícies, diaris i revistes, a causa de l'huracà Katrina, que va destruir la ciutat.




Tot i que DC és a la frontera entre el nord i el sud del país (una divisió que va molt més enllà de la descripció geogràfica), el dia a dia recorda més aviat les ciutats del nord del país. Un cop a Nova Orleans, no costa gaire veure indicis dels aires del sud: el sol brilla (bé, això va ser un cop de sort, aquesta zona del Mississipí rep força tempestes), la llum impregna els carrers, el cel és d'un blau que recorda una mica el del Mediterrani, i pels carrers hi ha palmeres i un munt de plantes verdes de fulles molt grans.

Les cases tampoc tenen res a veure amb les townhouses de DC o els gratacels de Nova York o Chicago. Edificis de tres o quatre plantes, pintants de tots colors, amb finestrons per a protegir-se del sol del migdia i... balcons! Balcons a tot arreu (i algun pati interior!). Aquest gran invent arquitectònic que, voltant pel món, a vegades costa de trobar (sobretot quan es busca allotjament...).




La gent somriu, passeja amb calma pels carrers, sense pressa. No se sap d'on vénen ni a on van. Tots els porxos de les cases amb cadires, ara un senyor amb la mirada perduda aprofitant la brisa de mitja tarda, adés una família amb un banjo (un banjo!) tocant melodies que tots coneixen, el temps a Nova Orleans va una mica més a poc a poc.




Com dèiem, han passat set anys del Katrina, però les conseqüències encara hi són molt visibles. Ja no trobem piles de runa, però la quantitat de cases abandonades, de tots aquells que van fugir de la ciutat i no hi han tornat, és desoladora. A cada conversa, el Katrina (molt sovint, the storm) apareix al cap de pocs minuts, els ulls de cop es tornen pregons i cadascú t'explica la seva història, de com van sobreviure aquells dies, fins on va arribar l'aigua, què van poder salvar, què es va destruir, com van viure els mesos de després del pas de l'huracà, com van marxar i com han tornat, o com es van quedar a NOLA i van viure sense llum, ni aigua (ni benzina, ni carreteres per entrar i sortir de la ciutat), com van reconstruir la casa, el carrer... No sé com eren les cases abans de the storm, però després, molts d'ells s'han descuidat de penjar-hi la bandera americana. La meva teoria (totalment intuïtiva) és que el patriotisme americà el van substituir, mica en mica, per un sentiment de col·lectivitat més reduït (de carrer, de barri, de ciutat). El Katrina va obligar veïns i famílies a treballar junts, per reconstruir llars, carrers, barris i ciutat. A Nova Orleans, com enlloc més als Estats Units, he vist iniciatives socials de barri per crear i protegir parcs, escoles i centres socials.

Al començar les vacances, el cert era que no sabia ben bé què esperar de la ciutat. Al final, dépaysement, gent fantàstica, sorpreses molt agradables, alguna situació surreal, les vacances, quoi!

2 comentaris:

Porter ha dit...

I vas aprendre què has de fer durant la feste de Mardi Gras per aconseguir aquestes boniques perles de plàstic?

Alba ha dit...

hehehe... L'altra cara de Nova Orleans! He de dir, que la part més de "festa" on em va agradar gaire (Bourbon st, etc.). Però la ciutat en si, molt!