dijous, 2 de juny de 2011

"Midnight in Paris" in New York


El cinema és dels anys setanta i està ple de... la mateixa gent que hi venia als anys setanta i vuitanta. Els mateixos que protagonitzen les pel·lícules de Woody Allen: Senyors amb camisa de quadres, que a l’hivern segur que acompanyen amb uns pantalons i jaqueta de pana, senyores que passen la seixantena, una arruga per cada article publicat, llibre llegit. Després de la sessió amb el psicoanalista (alguns d’ells segur que ho són i hi van), vespre al cinema.

Som a Lincoln Center, al sud d’Upper West Side, el barri on viuen bona part dels protagonistes de les primeres pel·lícules de Woody Allen. Recordeu aquells pisos petitons farcits de llibres que sortien a Manhattan, Annie Hall, Hanna and her sisters, etc.? Doncs allí mateix.

Al quiosc de llaminadures venen cafè espresso, capuccino, pastes de tot tipus i crispetes, evidentment. Cinema petit, sala petita, butaques velles. S’apaguen els llums i comencen els trailers (bé, el trailer): un documental sobre Sholem Aleichem. De veritat. No se m’acut res millor per contextualitzar una pel·lícula de Woody Allen. A mi se m’escapa el riure per sota el nas, a la sala, la gent s’identifica automàticament i esclaten les primeres rialles.

Anunciat el documental, fons negre, lletres blanques, una mica de jazz, poc, i comença l’espectacle.
Al cap de deu minuts, primer acudit sobre republicans i demòcrates, grans riallades i aplaudiments (aplaudiments!). No m’ho puc creure, no recordo haver vist cap pel·lícula de Woody Allen amb aquesta reacció del públic. La gent va fent que sí amb el cap, i no para de riure durant els vuitanta-vuit minuts que dura la cinta (per cert, que se sent el grrrr-grrrr-grrrr del projector, fantàstic).

La pel·lícula, bé no és Annie Hall, sembla més aviat un “divertimento” del director (diumenge a la tarda, què faig? una pel·lícula). Entretinguda i poc més. Els personatges van de compres a la Place Vêndome (com qualsevol turista), i per donar-hi un toc francès van repetint “c’est la fête, c’est la fête”. Doncs això.


Sigui com sigui, l’experiència, extraordinària. Entre abonats al psicoanalista, les pel·lícules de Woody Allen es veuen millor.


***

P.D. Escric el post a un cafè, al meu costat, un senyor de cinquanta anys parla amb una noia de vint sobre les dificultats de publicar un llibre avui en dia. Really.


2 comentaris:

Isma Monfort ha dit...

Genial crònica! M'ha transportat totalment a l'ambient (i ha afegit una mica més d'enveja a la que ja tenia :p).

Una llàstima que en Woody Allen ja no faci les pelis d'abans. Em sap molt de greu però jo ja he deixat d'anar-les a veure...ithe

Alba ha dit...

merci! :D i sí... totalment d'acord amb això de les pel·lis actuals del Woody Allen... una pena, tot i que jo normalment hi acabo caient! ;)