petits plaers filològics

Mai no he estat persona de laboratori. M'agrada el treball de camp, la imperfecció del món real. L'altre dia, però, vaig descobrir que estic treballant, sense saber-ho, en un laboratori. Treballo amb una colla de subjectes, que poso en contacte amb elements lingüístics... i observo què passa. Em direu, però tots estem exposats a elements lingüístics cada dia! Sí, però en el meu cas els tinc aïllats, els subjectes no estan contaminats per l'entorn social i puc controlar cadascun dels elements lingüístics. És com jugar al quimicefa, però amb persones. :)

De veritat, que és impressionant. Quan un dels alumnes diu "dos cançons" i jo, amb mirada còmplice, alço les celles i dic "dues"... la resposta no és un pfffffffffffffff... sinó "ai! perdó, sí, dues cançons".

Enlloc de fer-los buscar sinònims, vaig repetint: "els catalans ho fem tot; res de prendre cafè o cervesa, en català fem cafès i fem cerveses; fem un pa amb tomàquet, fem campana, ho fem tot" [fotre i cardar ho deixo per al semestre següent]. I com això, tantes altres coses. Visc en un món en què no "els hi" "tinc que" corregir l'ús de "vale" i "bueno" perquè, senzillament, no existeixen...

Evidentment el meu cantó més trapella ja ha començat a anar una mica més enllà i és clar, he pensat que els puc ensenyar qualsevol cosa i ho assimilaran tranquil·lament, sense qüestionar-s'ho. Es diu que hi havia un professor que ho va fer, va ensenyar una llengua inventada als seus alumnes, però crec que és una llegenda. Jo pensava més aviat, introduir... no sé, el verb "barrufar", per exemple. Us imagineu una colla de turistes a les Rambles "em pot barrufar unes braves?" "sí, i a mi, barrufi'm una mitjana, barrufen Moritz o Estrella?"