Filadèlfia

Dissabte històric, en tots els sentits del mot. Vaig fer una marató d’història dels Estats Units que de ben segur que tardaré força a oblidar. Sovint ens queixem que a “Amèrica” no coneixen res de la història d’Europa, i és ben cert. Ara bé, quants de vosaltres sabeu res de la història no tan recent del papu americà? La història mai no ha estat cap de les meves passions, però estic segura que no sóc l’única que sap poca cosa del naixement d’aquest país. La part de les colònies, des d’una visió eurocèntrica sí que ens la sabem una mica, però molt em temo que els segles XVIII i XIX (aproximadíssimament) són una gran incògnita. 

Doncs bé, ahir vaig ser testimoni d’una classe d’història força privilegiada. Que t’expliquin on i com es va redactar la declaració d’independència, o la famosa constitució americana des de la mateixa sala on va ser signada, sempre ajuda. Que t’acompanyin les explicacions amb “i aquesta era la cadira on seia Washington”, “des d’aquí Ben Franklin va dir...” sempre motiva. I així, d’escenari en escenari em vaig passejar per alguns dels llocs clau de la formació dels Estats Units. 

Tema màrqueting, no cal dir que en són uns especialistes: qualsevol batalleta esdevé una gesta heroica, i el públic, 99% autòctons, queden meravellats i emocionats. Una senyora gran anava citant a Franklin al llarg de la visita a l’Independence Hall. Semblava que fóssim a missa, paraula de Franklin, lloeu senyor. 

Bromes a part, va ser molt interessant. No patiu, però, que no m’estic americanitzant gaire. De fet, menys del que pensava que passaria. Com vaig comentar en un altre post, he après a beure cafè en gots de paper, però a part d’això, em continuo sentint una mica extraterrestre per aquestes contrades... 

“ils sont fous, ces américains” (que em deien l’altre dia), eh, oui!