24 de setembre, 36ºC

Doncs això, 24 de setembre, 36º de màxima. Un malson.

Hi ha dues coses amb les quals el meu grau de paciència és extraordinàriament baix: la calor i la burocràcia. En aquests darrers dos mesos, de calor n'he passada molta, i de burocràcia n'he fet més que en els darrers deu anys.

Però bé, per a la burocràcia estava força mentalitzada, he fet tots els deures, he estat molt correcte amb tots els funcionaris (embaixades, duanes, aeroports, seguretat social, univeristat, etc.), no hi ha hagut gaires entrebancs, i sembla que a hores d'ara tot està en ordre. Tinc tota la paperassa necessària, i me'n puc oblidar.

Tema calor, el meu cos estava preparat per l'estiu mediterrani, i, a empentes i a rodolons el vam superar. El problema és que ningú no m'havia avisat (el climograma de la sra. Wikipèdia tampoc) que a DC l'estiu s'allargava un mes més, així, perquè sí; ni que les temperatures fossin tan altes; ni que hi hagués tanta humitat; ni que totes les colònies de mosquits, un cop passat l'estiu, emigressin a la captial americana.

Pel carrer no hi ha termòmetres, i estic segura que no hi són per evitar que la gent es faci l'harakiri allí mateix. De veritat que crec que és el lloc on he passat més calor de la meva vida.

Diuen que demà ha de ploure i que finalment la tardor es dignarà a treure el nas. Així ho espero, perquè tinc la sensació que Washington a la tardor, amb 15º, els arbres més marronosos, etc. ha de fantàstica, acollidora, i un molt bon escenari per passejades i excursions.

I és que tinc moltes ganes de poder-me posar un jersei, finalment, i passar hores i hores descobrint nous racons, passejar pels parcs, caminar pel costat de la bassa reflectant sense ganes de llençar-m'hi de cap...
Ja falta poc, i valdrà molt la pena.