Gots de plàstic de festes majors passades, plats de l'àvia, pizzes, truites i pa amb tomàquet. Fugíem de "casa" per anar a compartir pis amb altres estudiants. Una habitació, una finestra, un llit, unes estanteries i una taula on s'anirien acumulant papers i llibres. Abans d'obrir la maleta i posar la poca roba que havíem portat a l'armari, penjàvem un parell de pòsters per fer-nos aquelles quatre parets més nostres. Dilluns, dimarts, dimecres, dijous... venien els amics "al pis". El pis.
Teníem divuit anys. Ara en tenim vint-i-....
Alguns continuem en pisos fragmentats: la meva habitació, el meu espai a la nevera, el meu armariet al rebost... Però ara, els caps de setmana (entre setmana tothom treballa i va atrafegat) ens conviden a "casa seva". Després d'anys de compartir espais amb amics, han trobat un pis per a ell dos. L'han renovat i pintat de cap a peus. Un dormitori per als dos, un estudi, un menjador i una cuina amb gots d'Ikea. A les parets encara no hi ha cap pòster ni quadre penjat, allò ja és casa seva, i quan hi pengin alguna cosa no serà per recordar d'on venen, sinó per anar fent camí endavant.
Els mateixos amics. Aquest cop, però, estovalles, primer plat, segon plat, postres, cafès...
i una mica de música.
1 comentari:
Per no parlar dels que es casen, tenen fills... Un camí molt marcat socialment que si no el segueixes et miren amb ulls estranys.
Hi ha lloc pels solters aquí?
Publica un comentari a l'entrada