dimarts, 8 de juliol de 2008

Coses del Canadà (a casa)


Ja fa gairebé un parell de setmanes que estic per aquí. Ja he agafat certes rutintes. Despertador a les 7, dutxa, tancar la porta de l'habitació pels gats, esmorzar, motxilla, packet lunch, comprovar que la porta de l'habitació està tancada, si no, els gats i gos de la casa hi passen el dia. És l'habitació més fresca i han decidit que es tracta d'un indret idoni per rebolcar-se i anar deixant pèls a tort i a dret.




A les 8, autobús fins al centre, i llavors, o escola o Red Brick Café, millors espressos de la ciutat, aire condicionat moderat, bona música, i wifi gratis. Què més es pot demanar. A les dotze dinar (sandwich, suc, peça de fruita i mousse de xocolata o qualsevol porqueria de l'estil), activitat de tarda, cervesa, sopar, llibre, bona nit. 

I així passen els dies. El cap de setmana és més actiu, els nanos estan amb les famílies i ho podem aprofitar per fer una mica de turisme. Dissabte passat, mercat. Un mini-mercat on tots els pagesos de la zona venen a vendre el què no consumeixen de les seves plantacions. Pagesos joves i grans, motoritzats o a cavall (sí! a Gueph tenim de tot, fins i una parada d'una comunitat Amish!)

Les activitats de la tarda també són entretingudes, hem tingut esports variats, piscina, ahir va ser dia de baseball (vaig aconseguir batejar i córrer a la primera, que, tenint en compte les meves habilitats motrius, és tot un èxit!). 




El més surreal, però és la casa. La família està formada per una dona de 71 anys, la Muriel, la seva filla, Leanne, el nòvio de la filla que només he vist un cop i tres gats i un gos. Viuen en un barri residencial, d'aquells de cases prefabricades, totes iguals, cada una amb el seu jardí i el cotxe davant la porta del garatge. De dins, moqueta a tot arreu, i un munt de figures de porcellana i altres figuretes del museu dels horrors. Posa-gots arreu, i una alarma que hem de connectar i desconnectar cada cop que sortim, entrem, anem a dormir, obrim finestres, les tanquem, respirem, etc. 

El tema és que la senyora és vídua, el seu marit es va morir fa sis anys, i tres mesos després, la seva germana bessona (sí, té una germana bessona igualeta, igualeta que ella), estava al jardí prenent el sol, i es va posar a parlar en veu alta amb el seu cunyat difunt. Li va dir que li enviés un senyal per a què sapigués que estava bé, i just en aquell moment, al cel va aparèixer un núvol en forma d'àngel. Corrents, va anar a agafar una càmera i va fer una foto de l'àngel. De la foto, n'han fet mil còpies impreses en cendrers, punts de llibre, marcs de fotos... i mil objectes més que regalen (o venen) a la gent que els pregunta per la història. La casa, està plena de fotos del "núvol angelical", a la meva habitació també n'hi ha algunes, i cada vespre cau una anècdota o altre de "coses que els han passat". 

Després d'un mes, podrem escriure un llibre de vetllades místiques.


3 comentaris:

Josep ha dit...

Deunidó, això dóna per escriure realment una novel.la. Es veritat que la realitat sovint supera la ficció i aquí en tenim una prova. Ja friso per llegir el proper capítol.
Petonets
Maitetxu

dEb ha dit...

Ostres! Però això és normal al Canadà?

Marc ha dit...

Ja veig quins seran els regals que ens porti l'Alba del Canada. Podrem triar entre el núbol de l'àngel en un punt de llibre, o en una estampeta amb una pregària al darrera.
Després de tants miracles, t'ens tornaràs cristiana? o et quedaràs a la comunitat dels amish?