dimecres, 30 de gener de 2008

Play it again, Sam

L'altre dia vaig veure Casablanca per no-sé-quantena vegada. És un tòpic, ho sé, però sorprenentment la puc veure mil i una vegades sense cansar-me, i no ho dic per dir. Avui ha sigut Play it again, Sam, de Woody Allen, un homentage a la pel·lícula, al personatge de Rick Blaine, però sobretot a Bogart.

Casablanca, doncs, em meravella, però no sé si és tant per la qualitat de la pel·lícula en si, o per tot allò que em suggereix. És una pel·lícula que m'ha acompanyat durant anys, i a través de les seves escenes puc fer un viatge temporal per la meva pròpia vida.

Berlín és una ciutat fantàstica, i un dels meus indrets preferits és un cinema minúscul a Kastanienallee: el Lichtblick. Un cinema amb una vintena de butaques i on es poden veure les pel·lícules amb una cervesa a la mà. Al programa, pel·lícules d'art i assaig i -oh, meravella- cada dissabte a mitjanit, Casablanca. Recordo que hi havia anat amb un amic suec. Els dos ens coneixíem els diàlegs par coeur i havíem passat nits fent de Rick i Ilsa. La sala, tot i ser petita normalment estava buida, així que podíem cridar i interpretar tant com volíem.

Si mai aneu a Berlín, oblideu-vos d'Alexander Platz, del Point Charlie, etc. i deixeu-vos caure pel Lichtblick.