tag:blogger.com,1999:blog-33343466960634459172024-03-05T20:32:13.277-05:00jo també tinc un blogara des de ChicagoAlbahttp://www.blogger.com/profile/03962496379877566135noreply@blogger.comBlogger230125tag:blogger.com,1999:blog-3334346696063445917.post-63640704688868947852016-11-09T22:28:00.001-05:002016-11-10T10:56:00.901-05:00Se'ns ha girat feina<div style="text-align: center;">
<br /></div>
<b>9 de novembre de 2016</b><br />
<br />
<b>el matí </b><br />
<br />
L'endemà de la tormenta: ahir Trump va guanyar les eleccions presidencials dels Estats Units. Des de fa més de dos anys que visc a Chicago i en fa sis que els Estats Units em van acollir per primer cop, a Washington DC.<br />
<br />
Me'n vaig anar a dormir amb l'ai al cor, els resultat no eren definitius, però no presagiaven res de bo. M'he despertat desorientada, he trigat uns segons a adonar-me que no ho havia somniat. Des d'ahir que a casa sona the Mountain Goats: tot plegat va començar com una broma per allò de <a href="https://www.youtube.com/watch?v=ii6kJaGiRaI" target="_blank">This Year</a>, però des de llavors que m'han acompanyat 24 hores seguides. Amb ells he passat nits infinites, hores de nervis, de plors o d'alegria extrema. Aquest cop també s'han afegit a la festa.<br />
<br />
Dutxa, esmorzar i passeig pel barri abans d'anar a classe. Els carrers estan en silenci, la gent comparteix mirades còmplices i de condol, no ens ho acabem de creure.<br />
<br />
Un cop a la univeristat, ens reben graffitis de guix. Algú ha fet pintades "Trump 2016" que altres estudiants s'han afanyat a tunejar amb missatges d'esperança i d'amor.<br />
<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEihCGwcFGWdHpzLl6Jh-kTGu6ZcI5h1PBJtoht93veFwePWGRjeFf1pqhwbNYjhfUOoFZmjmikGozuBzKG48BgTSpD0Xn9dTBaEj8JVBvA3omZaSCPzU7JdVacWsLK_teJprWzjFINLd1pc/s1600/IMG_20161109_092442.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="400" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEihCGwcFGWdHpzLl6Jh-kTGu6ZcI5h1PBJtoht93veFwePWGRjeFf1pqhwbNYjhfUOoFZmjmikGozuBzKG48BgTSpD0Xn9dTBaEj8JVBvA3omZaSCPzU7JdVacWsLK_teJprWzjFINLd1pc/s400/IMG_20161109_092442.jpg" width="400" /></a></div>
<br />
<br />
<br />
Pels passadissos tot són cares llargues i, un cop a classe, estudiants tristos amb els ulls humits. Silenci, sentiment d'impotència, tots plegats no acabem d'entendre què ha passat ni com hem arribat fins aquí. No els ho sé respondre, però tampoc crec que esperin cap resposta. No crec en gaires coses però crec fermament en l'educació, en l'accés a la informació i en el pensament crític. Aquesta és la meva manera de lluitar. I així els ho dic, se'ns ha girat feina, tenim molta més feina de la que teníem ahir, així que som-hi. Es dibuixen mig somriures, una mica d'esperança, ens hi posem.<br />
<br />
<b>la tarda</b><br />
<br />
Un cop acabades les classes, com diuen aquí, les notícies <i>sink in</i> i prenc consciència de tot plegat. Dec ser mig hippy perquè tinc clar que l'odi no ens ganyarà. El dol cadascú el passa com pot. Des d'ahir que els amics donem poques senyals de vida, necessitem una mica de temps per a pair la nova situació. Cosa d'introvertits, jo decideixo <i>embrace</i> i dedicar la resta del dia a les coses que m'agraden d'aquest país: els Mountain Goats continuen sonant, recupero uns contes de la Lucia Berlin del prestage, surto a passejar, llegir i, no és broma, me'n vaig a menjar una hamburguesa d'aquestes tan americanes (carn de la zona, ceba caramelitzada amb bourbon, bacon... ja us ho podeu imaginar) acompanyada d'una cervesa local amb un nivel d'alcohol que rebenta tots els índex.<br />
<br />
Els Estat Units també són això: música, literatura, ciència, gastronomia, cervesa... i una comunitat i amics excepcionals.<br />
<br />
Se'ns ha girat feina, molta, però sabeu què? Crec que ens en sortirem.<br />
<div style="text-align: center;">
<br /></div>
<div style="text-align: center;">
<br /></div>
<div style="text-align: center;">
<iframe allowfullscreen="" frameborder="0" height="315" src="https://www.youtube.com/embed/ii6kJaGiRaI" width="560"></iframe></div>
Albahttp://www.blogger.com/profile/03962496379877566135noreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-3334346696063445917.post-49454763096209696952014-04-28T16:54:00.000-04:002014-04-28T16:57:11.532-04:00“Bibliophiles” o “Sant Jordi à la française”<div class="p1">
Mireu que en sóc, de crítica, amb certs aspectes de la societat francesa, però, ostres, en alguns moments n’hi ha per treure’s el barret. El tema de la literatura i dels llibres és admirable. Alguns direu, amb raó, que amb el proteccionisme cultural a vegades se’ls en va una mica la mà, cert, però també és veritat que, en molts cercles, aquesta política propicia el consum cultural de manera espectacular.</div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<br /></div>
<div class="p3">
<span class="s1"></span></div>
<div class="p3">
Torno de passar una setmana visitant amics francesos. Apéros a tort i a dret, llargues sobretaules i, en total, entre quatre persones, ens hem intercanviat (bé, regalat) una quinzena llarga de llibres. Era l’aniversari d’una d’elles, però la resta ens hem anat regalant llibres senzillament perquè feia temps que no ens veiem o perquè, xafardejant dins una llibreria, una no havia llegit un llibre concret i l’altra li ha comprat per a què se’l llegís. Tal qual. </div>
<div class="p3">
<br /></div>
<div class="p3">
<span style="text-align: center;">Totes profes, us asseguro, doncs, que a final de mes no ens sobren ni els euros ni els cèntims, però la motivació és clara, i crec que doble: un hàbit de lectura molt consolidat i uns llibres (de butxaca) a preus molt assequibles (entre cinc i deu euros, la gran majoria). Més barat, doncs, o semblant, que una entrada al cine. El preu d’un parell de consumicions senzilles (vi o cervesa) a la majoria de bars. </span></div>
<div class="p3">
<br /></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<br /></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEijMF5HEepo1hlrDtWY9-yB8NAYj4-E6nEelcc2IqpOza-XSn3j_QO-av8QhDqQ9RwcV9srKMSM5XDUd0ybFRbfnSXZAIlVLqmOQaKlElR3LjMNaYcg8AeZrv65bs5ry6Y6ZfKEhtpERLTD/s1600/IMG_20140428_185738.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em; text-align: center;"></a><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjOCDrFgQcDtIAGMTxIZx8tTcOKnlo8uDsZ_x6-5Pwizrf_HPsjlMyy3SxmZhQj1JNK-vczu6EvjZIjy6B24fmQV60N2TyNEsYaFBj5_gab7R-Rto0bg5XY_0dvp1BZMYm3wTweWD0KVoGx/s1600/IMG_20140428_185940.jpg" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjOCDrFgQcDtIAGMTxIZx8tTcOKnlo8uDsZ_x6-5Pwizrf_HPsjlMyy3SxmZhQj1JNK-vczu6EvjZIjy6B24fmQV60N2TyNEsYaFBj5_gab7R-Rto0bg5XY_0dvp1BZMYm3wTweWD0KVoGx/s1600/IMG_20140428_185940.jpg" height="320" width="249" /></a><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEijMF5HEepo1hlrDtWY9-yB8NAYj4-E6nEelcc2IqpOza-XSn3j_QO-av8QhDqQ9RwcV9srKMSM5XDUd0ybFRbfnSXZAIlVLqmOQaKlElR3LjMNaYcg8AeZrv65bs5ry6Y6ZfKEhtpERLTD/s1600/IMG_20140428_185738.jpg" height="320" width="240" /></div>
<div class="p3">
<span class="s1"><span style="text-align: justify;"><br /></span></span>
<span class="s1"><span style="text-align: justify;">Ah! I un detall inesperat, dissabte 26 d’abril, un reguitzell de llibreries independents de França van celebrar “San Jordi” [sic]: per cada llibre que compraves, et regalaven una rosa i un llibret amb il·lustracions d’artistes diferents. No cal dir que els meus amics van córrer a parlar amb els propietaris de la llibreria on érem per anunciar-los que hi havia una catalana que hi havia anat per celebrar aquesta festa i que de què que no li queien les llàgrimes, galtes avall. Sembla que Sant Jordi s’exporta i que, cada any, hi ha més gent que el 23 d’abril es passeja pel carrer amb una rosa i un llibre. </span></span><br />
<span class="s1"><br /></span>
<span class="s1">Sant Jordi, el pa amb tomàquet i el fuet, algunes de les millors cartes de presentació que tenim. </span></div>
<div class="p3">
</div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<br /></div>
<div class="p3">
<div class="p3">
<br /></div>
<div class="p3">
<span class="s1"><br /></span></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<br /></div>
<div class="p3">
<span class="s1"></span></div>
</div>
Albahttp://www.blogger.com/profile/03962496379877566135noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-3334346696063445917.post-89476532352631911122014-03-23T08:41:00.000-04:002014-03-23T12:55:23.404-04:00ciclistes urbans, normalitzem-nosTinc la sensació que hi ha certa persecució als ciclistes urbans. No una persecució física, pels carrers de les ciutats amb sirenes i música d'acció, sinó una persecució mediàtica, entre columnistes i opinadors de tot tipus de mitjans de comunicació.<br />
<div>
<div>
<br /></div>
<div>
Vaig començar a moure'm amb bici per la ciutat quan tenia catorze anys i des de llavors que no he parat gaire. Quan estreno casa, trigo ben poc a compar-me una bici, calculo les distàncies en minuts ciclistes (3, 5, 10, 15 minuts... una horeta amb bici), i en moltes ciutats he tingut la grata sorpresa que allò que a Catalunya és l'excepció, en molts indrets del planeta, on plou més, fa més fred i els carrers fan pujada i baixada, és la norma. La gent no va amb bici perquè no es pot permetre un cotxe, la gent va amb bici perquè li agrada, perquè li és pràctic, saludable... i, perdoneu, té menys complexes de nou-rics. </div>
<div>
<br /></div>
<div>
<br /></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhJkAJ0KU-H_FKmYhRF_nhvrr6O3vlwbGz7KlFGw5anIYJb6a-YBsccQpgHwoNYGJOZUd-RorR7PmnUZIyrDyCdtd3MeZmMKm4vOyQ05c6bdRi4vWnA31Fx2X7xLn6GliJwDtk81dGmQV-f/s1600/P1020653.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhJkAJ0KU-H_FKmYhRF_nhvrr6O3vlwbGz7KlFGw5anIYJb6a-YBsccQpgHwoNYGJOZUd-RorR7PmnUZIyrDyCdtd3MeZmMKm4vOyQ05c6bdRi4vWnA31Fx2X7xLn6GliJwDtk81dGmQV-f/s1600/P1020653.jpg" height="240" width="320" /></a></div>
<div>
<br /></div>
<div>
<br /></div>
<div>
Però bé, sembla que no només anem amb bici, sinó que hem de reivindicar-ne el seu ús. I és molt senzill, que cadascú faci el que vulgui però, què carai, anar amb bici és ràpid, pràctic, et dóna independència i autonomia, és saludable, arribes (normalment) de més bon humor a la feina, i de més bon humor a casa després de treballar tot el dia, és molt econòmic i...</div>
<div>
<br /></div>
<div>
Anar amb bici és respectuós amb l'entorn, amb el mediambient, per raons evidents, i respectuós amb les altres persones. Això a alguns us costarà de creure, però, com diuen en anglès, <i>think outside the box</i>, feu un parell de passes enrere i agafeu una mica de perspectiva. És clar que hi ha ciclistes que no són respectuosos amb els vianants i passen per zones peatonals plenes de gent sense baixar de la bici (he vist ciclistes intentar creuar el Portal de l'Àngel pels volts de Nadal i se m'han posat els pèls de punta), però també hi ha conductors que se salten les normes de circulació i ignoren qualsevol indici de sentit comú i per això no ataquem l'ús del cotxe, en general. Imagineu-vos, per un moment, que els cotxes del carrer Aragó o Passeig de Gràcia es transformen en bicis, cada cotxe, una bici. Sentiu el silenci? Probablement trobareu a faltar una mica de contaminació, però us hi acostumareu, no patiu. </div>
<div>
<br /></div>
<div>
<br /></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEie0T1U9sdM_NnUyzRLzCBYKhN0o_tbNLovtHPDLlhg7sUiNnrS6RjgjifDbJ5lCjWTou1CtTF09_YQOCGPMt13-MrEIvRGKY2lxRPeltdial9tuabN-2pHfH1pTKo0okc5xo2jNaLfMPbk/s1600/bibi.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEie0T1U9sdM_NnUyzRLzCBYKhN0o_tbNLovtHPDLlhg7sUiNnrS6RjgjifDbJ5lCjWTou1CtTF09_YQOCGPMt13-MrEIvRGKY2lxRPeltdial9tuabN-2pHfH1pTKo0okc5xo2jNaLfMPbk/s1600/bibi.jpg" height="225" width="400" /></a></div>
<div>
<br /></div>
<div>
<br /></div>
<div>
Ara que està tan de moda emmirallar-nos en altres països, crec que normalitzar l'ús de la bici a<i> casa nostra</i> és una assignatura pendent, i sembla que en lloc d'avançar cap a aquesta direcció, hi hagi un recel general. Una llàstima. </div>
<div>
<br /></div>
<div>
P.D. Un dia, <i>just for fun</i>, aneu a la feina amb bici. Ja ho veureu, enganxa. </div>
<div>
<br /></div>
<div>
<br /></div>
</div>
Albahttp://www.blogger.com/profile/03962496379877566135noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3334346696063445917.post-60993338417676646882014-03-11T12:24:00.000-04:002014-03-11T18:01:20.253-04:00Sou legióVau començar a comptar el temps per setmanes. "A la setmana vint blablabla", "això és normal les primeres dotze setmanes" (<i>aka</i>, el "primer trimestre", sí, "trimestre"! em pensava que això només ho fèiem els profes!). Pel <i>wapp</i> van deixar d'arribar <i>memes</i> que dinamitaven totes les <i>línies vermelles</i> de l'humor, i el mòbil es va anar omplint, primer d'ecografies i, més tard, de nadons dormint al sofà, al llit, als braços de la mare, als braços del pare.<br />
<br />
No fa ni un any i mig això ens quèia molt lluny, entre cerveses ens en rèiem dels pocs amics que havien deixat de sortir de nit el cap de setmana per passejar amb el cotxet diumenge a la tarda, rambla amunt, rambla avall. Ara sou majoria, i la transició innevitable ens ha sorprès a tots, a vosaltres els primers, no tant pel canvi, sinó per la naturalitat amb què tot ha canviat al nostre voltant.<br />
<br />
Avui us aguantem la criatura al bar, amb la intenció de regalar-vos vint minutets per esmorzar i recuperar els dos braços i les dues mans per a què engrapeu l'ensaïmada i el cafè amb llet; uns mesos abans us vam acompanyar a comprar un cinturó de seguretat XXL, especial embarassades, per al cotxe, i unes setmanes més enllà, us felicitàvem amb un somriure d'orella a orella i el cor una mica encongit: "on s'estan fotent!".<br />
<br />
Hem renunciat a mantenir converses de grans sense que ens interrompi algun crit reclamant l'atenció dels pares. Quan agafem el telèfon per proposar-vos alguna activitat sabem que ha de ser alguna cosa adaptada als petits de la casa. I ho fem de gust, no patiu.<br />
<br />
Des de les grades us mirem amb orgull i satisfacció. Ho fem des de la llunyania, això sí, no física, aquest cop. Deixeu-nos els passejos pel parc, els berenars amb xocolata desfeta, les capbussades al mar a l'estiu, i el repartiment de mones per Setmana Santa per a nosaltres. Les nits en vetlla, us les cedim.Albahttp://www.blogger.com/profile/03962496379877566135noreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-3334346696063445917.post-48095303125675688612014-02-03T16:21:00.000-05:002014-02-11T14:14:57.681-05:00next stop, incertitude<div class="p1">
<span class="s1">Fa un parell de setmanes, aprofitant una escapada de 48h a terres catalanes, vaig carregar la motxilla de llibres. Entre d’altres, <i>L’altra</i>, de Marta Rojals, acabada de sortir del forn (me la vaig polir abans d’arribar a casa, entre aeroports, avions i trens) i, per cert, que com diu <a href="http://www.nuvol.com/entrevistes/marta-rojals-entrevista/" target="_blank">Bernat Puigtobella</a>, </span>"no és més bona que <i>Primavera, estiu, etc.</i> però és millor", i <i>La habitación oscura</i> (2013), d’Isaac Rosa (a part de novel·les i contes, us recomano que doneu un cop d’ull als seus <a href="http://www.eldiario.es/autores/isaac_rosa/" target="_blank">articles</a>).</div>
<div class="p2">
<span class="s1"></span><br /></div>
<div class="p1">
<span class="s1">Avui el grup valencià La Habitación Roja ha tret àlbum nou, <i>La moneda en el aire</i>. Des de ben d’hora al matí que a casa sona <i>en boucle</i>, però això són figues d’un altre paner. </span></div>
<div class="p2">
<span class="s1"></span><br /></div>
<div class="p1">
<span class="s1">Les dues novel·les i algunes de les cançons de l’àlbum (el títol ho deixa força clar) tenen en comú uns protagonistes que formen part d’aquesta generació “de la gran estafa”. Un tema que no és nou, els mitjans en van plens, amics, germans, nebots i cosins ens són exemples, i als que Harry Potter ens va agafar un pèl tard, i vam devorar els llibres desitjant que s’haguessin publicat mitja dècada més aviat, ho coneixem de primera mà. Llicenciatures, màsters i doctorats, jornades completes per sous misèrrims, un futur incert, poques perspectives laborals, cap seguretat econòmica... i per no tenir, almenys no tenim ni hipoteca, coses de l’edat, als “grans de l’institut”, mitja dècada més grans, els ha tocat de ple. </span></div>
<div class="p2">
<span class="s1"></span><br /></div>
<div class="p1">
<span class="s1">Dotze anys, dos continents, cinc països, set ciutats i uns tretze pisos (sí, dotze anys, tretze pisos). He comprat les mateixes dues taules d’Ikea tres vegades, no parlem de prestatges i armaris que puc muntar i desmuntar amb els ulls clucs, i personal de seguretat de l’aeroport del Prat que em saluda i convida a cafè quan em veuen entrar per la porta. Però jo sóc nòmada des que ser-ho era voluntari, el meu exili no ha (o havia) estat mai forçat, ara cada cop veig més impossible <i>tornar,</i> per mil raons, n’hi ha de personals, és clar, però des de fa un parell d’anys, <i>tornar</i>, </span>per motius laborals i econòmics, ha deixat de ser una opció. Així doncs, encara que estiguis fent el que vols, quan no hi ha elecció, l'encant de la vida nòmada perd una mica la gràcia. Abans, quan em plantejava on deixar la motxilla i muntar una nova "casa", podia fer allò tan bonic que fan a les pel·ícules cursis d’agafar un globus terraqüi, fer-lo girar, parar-lo amb un dit i comprar un bitllet d’avió amb el nom del lloc que assenyalava l'índex. Ara, la part nord-oest de la costa mediterrània queda descartada. Què hi farem. </div>
<div class="p2">
<span class="s1"></span><br /></div>
<div class="p1">
<span class="s1">Sigui com sigui, fins l’estiu passat, el <i>tema</i> tenia un aire de temporalitat. Sí, les coses <i>ara</i> no pinten gaire bé. <i>Ara</i> no hi ha feina. <i>Ara</i> ens han retallat els sou, <i>per uns mesos</i>. Des de feia uns anys, cada Nadal, cada estiu, les converses amb els amics eren una mica més pessimistes, al llarg del 2013 la resignació es va anar instal·lant, fins que del <i>tema</i> no se'n parlava. "La feina? Com sempre" i els dinars a restaurants es van convertir en cafès i cerveses, qüestió de no gastar gaire. </span></div>
<div class="p2">
<span class="s1"></span><br /></div>
<div class="p1">
<span class="s1">Res de nou, doncs. Però, en boca d’uns personatges de ficció, veure-ho escrit, maquetat, encolat, relligat i enquadernat amb portada i faixa ho ha fet més real que mai. Més definitiu, suposo. Ja som (primera persona del plural!) protagonistes de grans drames i petites comèdies. I les nostres històries no només omplen pàgines de diaris, sinó que se les trobaran les properes generacions a les nostres bibilioteques, compartint lleixa amb clàssics de la literatura, algun best-seller, i els llibres que, al nostre torn, hem heretat dels nostres, d’avis. </span></div>
<div class="p2">
<span class="s1"></span><br /></div>
<div class="p1">
<span class="s1">I d’això va el tema, de la incertesa com a única brúixola. No us vull enganyar, a mi ja m’agrada, però jo ho he escollit. Ara bé, quan l’aventura no és voluntària, llavors és una mala passada*. </span></div>
<div class="p1">
<span class="s1"><br /></span></div>
<div class="p1">
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<br /></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi_aV23n6AAw8iFQD8yBIhwk2fii7ZNA7cGY_Ax6JzNPIx7fDfGBMLSJnI3ZlvaGxiODD618D2odbJIbAD2jTf0KOh5X86ivM8LOpLXqxqdEoURGP6cMp3YR3X_nMO6L8SnCiP31keuUIKc/s1600/gran+canyon.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi_aV23n6AAw8iFQD8yBIhwk2fii7ZNA7cGY_Ax6JzNPIx7fDfGBMLSJnI3ZlvaGxiODD618D2odbJIbAD2jTf0KOh5X86ivM8LOpLXqxqdEoURGP6cMp3YR3X_nMO6L8SnCiP31keuUIKc/s1600/gran+canyon.jpg" height="225" width="400" /></a></div>
<span class="s1"><br /></span>
</div>
<div class="p1">
<span class="s1"><br /></span></div>
<div class="p1">
<span class="s1">*inicialment havia pensat una altra paraula que lliga amb “mala passada”.</span></div>
<br />
<div class="p2">
<span class="s1"></span><br /></div>
Albahttp://www.blogger.com/profile/03962496379877566135noreply@blogger.com5tag:blogger.com,1999:blog-3334346696063445917.post-86994334406576443882013-02-11T11:59:00.002-05:002013-02-12T18:04:48.617-05:00Tres racons de món - Turquia 2013<br />
<div style="text-align: center;">
<a href="http://albagm.tumblr.com/post/42587659206/surt-el-sol-capadocia-des-de-les-altures-fent-de" target="_blank">U</a>, Capadòcia des de les altures</div>
<div style="text-align: center;">
<br /></div>
<div style="text-align: center;">
<br /></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhkZ4wiSI5Nzbbn_HtjNuOo7SFKn39aCC812_NOBzMlCLJumRin88RZTIJZd1oyFGO4zL5nH0uVhlgUz5Jo6QvbOKFvZU5uF8_zoTr-CrUb2O3tG4271CZ5nXCPGFl9XTZJ2zcFttMlwqpg/s1600/globus+3.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="225" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhkZ4wiSI5Nzbbn_HtjNuOo7SFKn39aCC812_NOBzMlCLJumRin88RZTIJZd1oyFGO4zL5nH0uVhlgUz5Jo6QvbOKFvZU5uF8_zoTr-CrUb2O3tG4271CZ5nXCPGFl9XTZJ2zcFttMlwqpg/s400/globus+3.jpg" width="400" /></a></div>
<div style="text-align: center;">
<br /></div>
<div style="text-align: center;">
<br /></div>
<div style="text-align: center;">
<a href="http://albagm.tumblr.com/post/42599459478/esglesies-i-coves-capadocia-2013" target="_blank">Dos</a>, Esglésies i coves</div>
<div style="text-align: center;">
<br /></div>
<div style="text-align: center;">
<br /></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
</div>
<div style="text-align: center;">
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj7Oeh9julDiURnHamER2u0Qh2iv8QHyooNpmtVMjmAydyYiUJZw8IWb-4FWR_uj00J_ybjXLu17RChn7tREnWncWNGBmhzvXieaBWy_nM5CEcKU7ye4fukGRnjad3n19HyphKSMYvgKYRy/s1600/P1020126.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="225" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj7Oeh9julDiURnHamER2u0Qh2iv8QHyooNpmtVMjmAydyYiUJZw8IWb-4FWR_uj00J_ybjXLu17RChn7tREnWncWNGBmhzvXieaBWy_nM5CEcKU7ye4fukGRnjad3n19HyphKSMYvgKYRy/s400/P1020126.jpg" width="400" /></a></div>
<br /></div>
<div style="text-align: center;">
<br /></div>
<div style="text-align: center;">
<a href="http://albagm.tumblr.com/post/42599093526/aphrodisias-una-joia-una-mica-allunyada-dels" target="_blank">Tres</a>, Aphrodisias</div>
<div style="text-align: center;">
<br /></div>
<div style="text-align: center;">
<br /></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhMnkkeB8ZjipHoxBNrtGZMLyziWtnkJ7pF7HssXRYhO2CCVcvszLP92nI68NV9mbhyphenhyphenNDVAwUQi52eUs3BMWh3_eieeEgzxVZ1b0tLLrdDXZAC2ktOW69RfKXIvrH6lMkB5v0l_ZNNuEnPR/s1600/afro+6.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="225" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhMnkkeB8ZjipHoxBNrtGZMLyziWtnkJ7pF7HssXRYhO2CCVcvszLP92nI68NV9mbhyphenhyphenNDVAwUQi52eUs3BMWh3_eieeEgzxVZ1b0tLLrdDXZAC2ktOW69RfKXIvrH6lMkB5v0l_ZNNuEnPR/s400/afro+6.jpg" width="400" /></a></div>
<div style="text-align: center;">
<br /></div>
<div style="text-align: center;">
<br />
<div style="text-align: right;">
<br />
un detall: cliqueu en els números per veure més fotos... ;)<br />
<br /></div>
<div style="text-align: right;">
<br /></div>
</div>
Albahttp://www.blogger.com/profile/03962496379877566135noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3334346696063445917.post-66796766247816129882013-02-08T10:36:00.000-05:002013-02-08T14:26:28.169-05:00llibres digitals a preus de bibliòfilHi ha coses que em costen d'entendre. Normalment intento espavilar-me, però a vegades sola no me'n surto i necessito ajuda. El preu dels llibres digitals és un dels misteris que em sembla que tenen poc trellat.<br />
<br />
Bona part dels llibres digitals que darrerament he volgut comparar superaven els 10€, cosa que no entenc. Bé, sí que ho entenc, crec que hi ha una distància abismal entre el món dels editors i el dels lectors, perquè els números no em surten.<br />
<br />
El primer que em sorprèn és com editorials petites venen novetats a uns 8€, mentre que les grans cases en demanen més de 15€. Llegint la <a href="http://www.clubeditor.cat/contenidos.cfm?cod=detallecatalogo&sugerencia=978-84-7329-131-6&grupopag=1&tipopag=contenido&codigo=978-84-7329-131-6" target="_blank">correspondència</a> entre Joan Sales i Mercè Rodoreda, els qui en sabem ben poc de com funciona el món editorial, de seguida ens adonem que això de publicar llibres costa força diners (paper, impremta, magatzem, distribució, llibreries, etc.). Però, és clar, amb això dels llibres digitals, tot sembla indicar que bona part d'aquestes despeses desapareixen, oi? De fet, els lectors que tenim una d'aquestes andròmines per llegir llibres digitals ja hem pagat inicialment el suport físic.<br />
<br />
Llegir llibres digitals em recorda el sistema de llegir llibres de butxaca a França, on es pot aconseguir una novel·la per menys del que costa una entrada al cinema. Recordo les classes de Joaquim Sala-Sanahuja a la FTI en què ens deia que aquells llibres eren una estafa, que després de llegir-los tres vegades, ja s'havien de llençar. Era cert, bé, la part que duren tres lectures; la part d'estafa no la veia tan clara: amb divuit anys, el meu pressupost per dedicar a l'oci era minúscul i em semblava un gran invent això de tenir accés a tres o quatre obres literàries pel preu d'un llibre en edició <i>comme il faut</i>.<br />
<br />
Un llibre ben editat, ben enquadernat, amb paper de qualitat, bona tinta, etc. fa molt de goig, és un plaer tenir-lo entre les mans i té molt poc a veure amb l'experiència de llegir un llibre en format digital. Que la diferència de preu sigui en molts casos d'un 10-20% ho trobo una presa de pèl.<br />
<br />
Diuen que els lectors no compren llibres, jo crec que és que les editorials en venen pocs. Ho dic per allò de repartir responsabilitats. No crec que sigui just carregar el mort únicament als lectors. Com he dit, no em surten els números. Actualment pago $17 al mes per tenir accés il·limitat a un repertori força decent de pel·lícules i sèries en línia al que puc accedir des de casa. Costa entendre com és que ens hem de gastar el mateix per un sol llibre (que normalment no dura ni un mes, i sovint, ni una setmana).<br />
<br />
Crec que som molts els que tenim ganes de consumir cultura i entenem perfectament que hem de pagar per accedir-hi. Però potser l'esforç l'hem de fer per les dues bandes.<br />
<br />
<br />Albahttp://www.blogger.com/profile/03962496379877566135noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-3334346696063445917.post-77201228316852573372012-12-04T18:37:00.000-05:002012-12-04T19:11:37.266-05:00si ens veiéssiu<br />
Davant la voluntat de destrucció, creació. Acabem el dia amb aquesta nadala acabada de sortir de forn. Si som és, sens dubte, per tossuderia i constància.<br />
<br />
<div style="text-align: center;">
<br /></div>
<div style="text-align: center;">
<iframe allowfullscreen="allowfullscreen" frameborder="0" height="315" src="http://www.youtube.com/embed/_66YTMj7hDA" width="560"></iframe>
</div>
<div style="text-align: center;">
<br /></div>
<br />
Mil hamburgueses per un glop de cava fresc...<br />
<br />
Bones pre-festes!<br />
<br />
<br />
<br />Albahttp://www.blogger.com/profile/03962496379877566135noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-3334346696063445917.post-46394966387393191422012-12-04T11:16:00.001-05:002012-12-04T11:17:05.589-05:00... and speak Catalan<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<br /></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjvvtV_Vov-CF5sVYBGHQlDrRZqFioxG8O3ujgTC2ZJ_5uomkQ46psHnSEHPbDY7L9nZz8xwSC_hjIO6jlyISvox8c8jwtn_WkImlXTfylfDcxbLQBIJG8fP61WTxEzueZYfCuF86-dzAI3/s1600/Captura+de+pantalla+2012-12-04+a+les+11.04.28+AM.png" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="400" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjvvtV_Vov-CF5sVYBGHQlDrRZqFioxG8O3ujgTC2ZJ_5uomkQ46psHnSEHPbDY7L9nZz8xwSC_hjIO6jlyISvox8c8jwtn_WkImlXTfylfDcxbLQBIJG8fP61WTxEzueZYfCuF86-dzAI3/s400/Captura+de+pantalla+2012-12-04+a+les+11.04.28+AM.png" width="270" /></a></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<br /></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
si ho voleu <a href="http://ganyet.com/post/37181626606/keep-calm-and-speak-catalan" target="_blank">fer córrer</a></div>
<br />Albahttp://www.blogger.com/profile/03962496379877566135noreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-3334346696063445917.post-51764030613354272892012-11-22T12:51:00.001-05:002012-11-22T13:10:35.407-05:00Quatre coses sobre Thanksgiving<i>Thanksgiving</i>, un any més.<br />
<br />
L'anostrament de tradicions culturals dels Estats Units, en el meu cas, està sent un procés curiós (des d'una perspectiva personal) i d'allò més ortodox (com sentenciaria qualsevol antropòleg). El primer pas és "ostres, com a les pel·lícules"; el següent és la invisibilitat (deixar de comptar banderes americanes pel carrer, automatitzar el "<i>how are you today?</i>" i "<i>have a nice day</i>" entonats religiosament per cambrers i post-adolescents que subministren tasses de cafè als washingtonians mig adormits); i el tercer pas, alegrar-te quan s'acosten dates assenyalades al calendari americà, i que no formen part de la tradició personal (fa un mes era <i><a href="http://jotambetincunbloc.blogspot.com/2012/11/trick-or-treating-pel-barri.html" target="_blank">Halloween</a></i>, aquesta setmana és <i>Thanksgiving</i>).<br />
<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiZ6IcjDBuMHTBWoQ1g_6vL4n9IyImkRXoUHXtuGqLdJBdWmQWbRiANSJx34ogPYX38tdd3qCPxUuZPy0l5I9AjmmLW0qxHySkVYP5I6R2VQjI9XLM3ADat2UrM0M83hkXMZwEHbUkeVU6y/s1600/P1030138.JPG" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiZ6IcjDBuMHTBWoQ1g_6vL4n9IyImkRXoUHXtuGqLdJBdWmQWbRiANSJx34ogPYX38tdd3qCPxUuZPy0l5I9AjmmLW0qxHySkVYP5I6R2VQjI9XLM3ADat2UrM0M83hkXMZwEHbUkeVU6y/s320/P1030138.JPG" width="320" /></a></div>
<br />
<br />
<br />
<b>El moviment migratori i la ciutat deserta</b><br />
<br />
Washington és una ciutat de pas i són pocs els washingtonians que hi han nascut. Ciutat administrativa, és d'allò més normal conèixer gent que s'hi està per quatre, sis o vuit mesos fent un <i>internship</i> (les <i>pràctiques</i> de tota la vida), que visita la ciutat per pocs dies o que hi ha vingut a parar per estar-s'hi tres o quatre anys (encara que costi de creure, se'ns considera veterans!).<br />
<br />
Així doncs, la setmana de <i>Thanksgiving</i> els americans tornen a la seva ciutat natal per a dinar amb la família, és l'únic "pont" de l'any, exceptuant el catorze de juliol, la resta de festius cauen sempre en dilluns. Aquesta diàspora temporal fa que pels carrers de DC només es veuen alguns americans locals, i una colla d'estrangers que en molts casos acabaran convidats a festes familiars del barri. Per <i>Thanksgiving</i> ningú no es pot quedar sense la seva ració de gall d'indi. I per a nosaltres, un privilegi que ens obrin les portes de casa seva.<br />
<br />
<b>La bèstia</b><br />
<br />
El protagonista de la festa és el gall d'indi (el famós <i>turkey</i>), que es farceix i es fa rostir sencer al forn (cada família té el seu secret per a aconseguir que no quedi sec...). Ja fa setmanes que els supermercats es van omplir de galls d'indis de totes mides. Això sí, l'animal el venen sense cap i amb les tripes netes (tinc entès, no n'he comprat cap, que dins de la bèstia, hi ha els menuts en una bossa de plàstic, així, qui no els vol aprofitar, els pot llençar directament a la brossa).<br />
<br />
<br />
<br />
<table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto; text-align: center;"><tbody>
<tr><td style="text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiRFImLq6hSp1z3pvM99YL_QjL1Ckq4zN_iYYVftO0e9u-j_P6M4STWRcx5kCoWP9RvlVYquFcLopsjTkw3C6X_okBPmvKm796Mv7-DY53nFmfsDTa54pJI2V3AaOMAmWau5gtPY9lHjb3B/s1600/Captura+de+pantalla+2012-11-22+a+les+11.30.35+AM.png" imageanchor="1" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" height="241" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiRFImLq6hSp1z3pvM99YL_QjL1Ckq4zN_iYYVftO0e9u-j_P6M4STWRcx5kCoWP9RvlVYquFcLopsjTkw3C6X_okBPmvKm796Mv7-DY53nFmfsDTa54pJI2V3AaOMAmWau5gtPY9lHjb3B/s320/Captura+de+pantalla+2012-11-22+a+les+11.30.35+AM.png" width="320" /></a></td></tr>
<tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;"><span style="font-size: small; text-align: start;">Il·lustració del </span><a href="http://www.condenaststore.com/-sp/It-s-worth-a-try-New-Yorker-Cartoon-Prints_i8479676_.htm" style="font-size: medium; text-align: start;" target="_blank">The New Yorker</a></td></tr>
</tbody></table>
<br />
<br />
<b>Cranberry sauce, gravy i altres especialitats culinàries</b><br />
<br />
Un cop rostit, el patriarca (!) talla l'animal (de fet, tenen un verb concrete per al tema: <i>crave the turkey</i>), i els convidats se serveixen. La carn es rega amb <i>gravy, </i>una salsa feta amb el suc del rostit, barrejat amb farina (el fenomen es mereix un post sencer!), o <i>cranberry sauce</i> (salsa de nabius), molt sovint, de llauna; i el tema porta cua, he assistit a discussions força animades sobre quin acompanyament és millor, fora bromes!<br />
<br />
<div style="text-align: center;">
<br /></div>
<div style="text-align: center;">
<iframe allowfullscreen="allowfullscreen" frameborder="0" height="315" src="http://www.youtube.com/embed/YoptLoEj_tk" width="420"></iframe>
</div>
<div style="text-align: center;">
<br /></div>
<div style="text-align: center;">
<br /></div>
Els trossos de bèstia s'acompanyen d'altres plats, que sovint porten els convidats. Un dels més curiosos és l'<i>stuffing</i> (el farcit), que molt sovint, tot i dir-se "farcit", es cuina a part i, en moltes famílies, en aquest cas es diu <i>dressing</i>. La base és molla de pa amb herbes, api, carn picada... tantes cases, tantes receptes. A taula tampoc no hi falten les <i>mashed potatoes </i>(patates aixafades, més dens que el puré de patates), moniatos al forn i les mongetes tendres saltejades.<br />
<br />
<br />
<b>Pies</b><br />
<br />
I de postres, <a href="http://en.wikipedia.org/wiki/Pie" target="_blank">pie</a>! Pastissos (en català no fem la diferència, com en francès, entre <i>tarte</i> i <i>gateau</i>) de carbassa, poma o <a href="http://en.wikipedia.org/wiki/Pecan" target="_blank">nous de pecan</a>. Mhhhh...<br />
<br />
Bé, doncs això, que avui menjarem <i>com a les pel·lícules</i>: gall d'indi i tota la pesca.<br />
<br />
--<br />
<br />
Final cursi (ja me'l permetreu): enmig d'aquest enrenou gastronòmic, els americans aprofiten per a donar les gràcies de mil coses. A nosaltres, sens dubte, ens sona cursi, però en una societat que viu accelerada i amb una pressió (laboral) constant, potser és necessari. La sang mediterrània fa que jo, la vida, me la prengui més tranquil·lament, i aquestes valoracions les faig a diari, amb un cafè a una terrassa d'un bar. Així i tot, s'agreix, moltíssim, que la gent t'obri les portes de casa seva, quan casa teva la tens repartida pels cinc continents.<br />
<div>
<br /></div>
Albahttp://www.blogger.com/profile/03962496379877566135noreply@blogger.com5tag:blogger.com,1999:blog-3334346696063445917.post-27197060924764581372012-11-21T11:14:00.000-05:002012-11-22T09:29:49.786-05:00un cop més, abstenció per força<br />
Avui acaba el termini per votar per correu i, <a href="http://jotambetincunbloc.blogspot.com/2011/11/el-dret-o-no-de-votar.html" target="_blank">un cop més</a>, ni rastre de les paperetes.<br />
<br />
Vam fer els deures, els vam fer. Tan bon punt es va obrir el període per a sol·licitar el vot per correu ens vam plantar a l'ambaixada i vam fer els tràmits necessaris. Sorprèn que en ple s. XXI la paperassa no estigui més agilitzada i que tot plegat no es pugui fer per internet, però bé, la burocràcia és com és (ens ho recorda <a href="http://www.youtube.com/watch?v=rKCMdIRGXHs" target="_blank">l'Astèrix</a>), vam omplir els formularis i des de l'ambaixada els van enviar (per fax!) a Barcelona.<br />
<br />
<div style="text-align: center;">
<br /></div>
<div style="text-align: center;">
<iframe allowfullscreen="allowfullscreen" frameborder="0" height="315" src="http://www.youtube.com/embed/XXWZ3uAEKsw" width="560"></iframe>
</div>
<div style="text-align: center;">
<br /></div>
<div style="text-align: center;">
<br /></div>
<div style="text-align: center;">
<div style="text-align: left;">
<span style="text-align: justify;">El fax es veu que va funcionar, i la sol·licitud va arribar a bon port. A la </span><a href="https://sede.ine.gob.es/ss/Satellite?c=SETramite_C&cid=1254735541953&lang=es_ES&p=1254734719739&pagename=SedeElectronica%2FSELayout" style="text-align: justify;" target="_blank">pàgina</a><span style="text-align: justify;"> del ministeri es podia seguir l'evolució de "la cosa" i semblava que aquest cop, potser sí, ens en sortiríem.</span></div>
</div>
<div style="text-align: justify;">
<br />
Però van anar passant els dies i de les paperetes que havien d'arribar a casa, res de res. Sembla ser que als Estats Units no és cap excepció, de fet, no sabem de ningú que hagi pogut votar (si coneixeu a cap afortunat, feu-nos-ho saber!).<br />
<br />
Com diu el mestre <a href="http://bloguejat.blogspot.com/2012/11/diari-dunes-eleccions-vistes-des-de-la.html" target="_blank">Macip</a> "acabarem relegats per força al grup del no sap/no contesta, que aquestes eleccions hauria de ser més minso que de costum. Formar part de la minoria no em fa cap il·lusió, i menys en aquestes condicions".<br />
<br />
Una barreja de sentiments, una mica de ràbia, força impotència, un pèl de desesperació... i l'horrorosa sensació de viure un <i>déjà vu</i>...<br />
<br />
-----<br />
<br />
Per cert, tot i que força mitjans se n'han fet força ressò, és sorprenent que en plena sobredosi d'actes i missatges de campanya electoral, no hàgim sentit ni mitja paraula sobre el tema de cap partit... deu ser que tenim poders màgics, i, sense poder votar, ens hem tornat invisibles...<br />
<br />
<div>
<br /></div>
</div>
Albahttp://www.blogger.com/profile/03962496379877566135noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-3334346696063445917.post-68973446385984882652012-11-03T19:29:00.000-04:002012-11-03T19:44:34.354-04:00"trick-or-treating" pel barriL'any passat, el dia de Halloween <a href="http://jotambetincunbloc.blogspot.com/2011/10/trick-or-treaters-de-sota-les-pedres_31.html" target="_blank">ens vam quedar a casa</a> repartint caramels i xocolatines entre els nens (i no tan nens) del barri. <a href="http://albagm.tumblr.com/post/34932793127/halloween-2012-trick-or-treating-pel-barri" target="_blank">Enguany</a>, hem viscut la festa des de l'altra banda de la trinxera: hem anat "trick-or-treating" pel nou barri, acompanyant la mainada a buscar llaminadures.<br />
<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEirYZnzVBtBb_jFCouPkuwCdzHIwi8dtnV_Np2Rl_qs5_a-2VoUAmCRVkXNEiXNheUVu3oa-E58GnMv89aSkuzLVbknvbcn4jPC-u4_Lef5Atb3cMd0Rm4c6M2z3BTcmp-LZoSFzimfMcXR/s1600/Halloween1.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEirYZnzVBtBb_jFCouPkuwCdzHIwi8dtnV_Np2Rl_qs5_a-2VoUAmCRVkXNEiXNheUVu3oa-E58GnMv89aSkuzLVbknvbcn4jPC-u4_Lef5Atb3cMd0Rm4c6M2z3BTcmp-LZoSFzimfMcXR/s320/Halloween1.jpg" width="279" /></a></div>
<br />
<br />
L'aventura comença a les sis passades, quan s'amaga el sol. Amb la foscor, les cases es van il·luminant (bombetes vermelloses, carabasses, calaveres, teranyines, aranyes, bruixes i làpides que decoren jardins i façanes). Llavors, princesetes, pirates, dimonis, monstres, animals i criatures fantàstiques surten al carrer, amb una bossa penjada al coll que mica en mica, porta a porta, van omplint de petits tresors dolços.<br />
<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgOOYDltK2Nkef19ATz99G8Tlbroixkehm3CIzKHMVgio2uZZF2tO7oIJzBvAgsg3eEdbD4nix6Z4ps1f7mofegnXi0ggT2X4Xq9WqE-C49dK9M4RE88t9ZuzBk4fuUafjFphdB02dEpVSy/s1600/casa.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgOOYDltK2Nkef19ATz99G8Tlbroixkehm3CIzKHMVgio2uZZF2tO7oIJzBvAgsg3eEdbD4nix6Z4ps1f7mofegnXi0ggT2X4Xq9WqE-C49dK9M4RE88t9ZuzBk4fuUafjFphdB02dEpVSy/s320/casa.jpg" width="320" /></a></div>
<br />
<br />
Els pares, uns metres enrere, segueixen el recorregut, intenten no perdre les criatures i aprofiten per a posar-se al dia i fer una mica de safareig amb els veïns. Enguany, però, el tema estrella és, inevitablement, les eleccions de la setmana vinent i, entre les decoracions, no hi falten els cartells que donen suport a un i altre candidat.<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjDfz1G3nDlFclgFMU2oWFfAQIHmi6zvSuVkA46x8MpZ8nx2pY0pOz1MCN5jvtOBE0wV5x6CWjSZPI1T6gGWOrmbIPosO-_53gIPsTcM5Q51uaX4LNVdA0mUhzMtekZP28VZzh8Q5aXnCse/s1600/halloween3.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="182" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjDfz1G3nDlFclgFMU2oWFfAQIHmi6zvSuVkA46x8MpZ8nx2pY0pOz1MCN5jvtOBE0wV5x6CWjSZPI1T6gGWOrmbIPosO-_53gIPsTcM5Q51uaX4LNVdA0mUhzMtekZP28VZzh8Q5aXnCse/s320/halloween3.jpg" width="320" /></a></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<br /></div>
<br />
A mesura que avança el recorregut les bosses es van omplint, els veïns han fet els deures i estan preparats per acollir tots els nanos del veïnat, no només això, sinó que en algunes cases ens reben amb un petit refrigeri especial per a adults (ara <i>sangria</i>, adés <i>margaritas</i>...).<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEihSKg1YN6fe8xlqHcIItNCUmJW36yAqModUXA_2jAmeryRu4C5nP7ca0eicvjhNGUrR-EdJUncrCfo02lUJwGp4WMxcq7wanSrIDJefyEbuARnAL8qweCo7YzaTVDOqc_hIbfJ9MnaIkgM/s1600/halloween2.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="211" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEihSKg1YN6fe8xlqHcIItNCUmJW36yAqModUXA_2jAmeryRu4C5nP7ca0eicvjhNGUrR-EdJUncrCfo02lUJwGp4WMxcq7wanSrIDJefyEbuARnAL8qweCo7YzaTVDOqc_hIbfJ9MnaIkgM/s320/halloween2.jpg" width="320" /></a></div>
<br />
<br />
Dues hores més tard, el fred es comença a notar, tornem a casa i fem recompte del botí. Potser caurà algun mal de panxa, jo em quedo amb les cares d'il·lusió i satisfacció que em fan pensar en la (màgica) nit de reis de casa nostra...<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhdnElUGy3cifTSWktRy4ldT-QDYfECcoOLp1rk8YnikZEwWitygAiQBtRev7ZcwMfnc8E7w0F55v-1InxIkX1JQIWTt_WdJf5WS7BT5E_Nh3sM_Zk9SogBKv2OVVura0M8oD0rirsFs3bO/s1600/boti%CC%81.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhdnElUGy3cifTSWktRy4ldT-QDYfECcoOLp1rk8YnikZEwWitygAiQBtRev7ZcwMfnc8E7w0F55v-1InxIkX1JQIWTt_WdJf5WS7BT5E_Nh3sM_Zk9SogBKv2OVVura0M8oD0rirsFs3bO/s320/boti%CC%81.jpg" width="320" /></a></div>
<br />
<br />
<br />Albahttp://www.blogger.com/profile/03962496379877566135noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3334346696063445917.post-15730185429527867032012-10-21T21:02:00.005-04:002012-11-22T13:04:34.056-05:00Tardor a DC [again]<div style="text-align: left;">
Mig de broma, avui he promès un nou post parlant, altra vegada, de com n'és d'espectacular la tardor a DC... Cada any el mateix, ho sé. </div>
<div style="text-align: center;">
<br /></div>
<div style="text-align: center;">
<br /></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgEOx2ic3urUOnltc50SGekfXICT_IimeDFCdlI2L9D3-PDCnbG5ee8b6vsqCHjUp8tjLlouBph4zXVEiPSazLq6tQQ_7b0m0B2yMp8nP0sIYYNCo2PaBMaYY-f8AWJ05OAKA3zOF739SwE/s1600/tardor+2.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="180" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgEOx2ic3urUOnltc50SGekfXICT_IimeDFCdlI2L9D3-PDCnbG5ee8b6vsqCHjUp8tjLlouBph4zXVEiPSazLq6tQQ_7b0m0B2yMp8nP0sIYYNCo2PaBMaYY-f8AWJ05OAKA3zOF739SwE/s320/tardor+2.jpg" width="320" /></a></div>
<div style="text-align: center;">
<br /></div>
<div style="text-align: left;">
<br /></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: justify;">
<span style="text-align: left;">En </span><a href="http://albagm.tumblr.com/post/34068106254/una-nova-tardor-a-dc-espectacular" style="text-align: left;" target="_blank">aquest enllaç</a><span style="text-align: left;"> trobareu una mostra dels colors que aquests dies guarneixen els marges del riu Potomac, un luxe per a ciclistes i gent que hi corre al cap de setmana. </span></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: justify;">
<span style="text-align: left;"><br /></span></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: justify;">
<br /></div>
Albahttp://www.blogger.com/profile/03962496379877566135noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-3334346696063445917.post-46121717772575591692012-09-21T12:57:00.001-04:002012-11-22T13:05:06.992-05:00Nigiris i makis de l'àvia<br />
Ens vam conèixer fa un parell d'anys, poc després d'arribar a DC. Des de llavors, gairebé mai no he faltat a la nostra cita setmanal. El ritual és sempre el mateix.<br />
<br />
Baixo fins al canal de Georgetown, giro a mà l'esquerra i, passat el cartell de neó, allí me'ls trobo. Ell al fons del local, si hi ha feina, preparant les comandes de sushi, si no, assegut mirant la tele; ella, amunt i avall, ara cobrant als clients, adés preparant plats calents per a emportar. Gent de poques paraules, reben a tothom amb un somriure càlid, or en barra, si tenim en compte que som al barri de Georgetown, farcit de locals <i>snobs</i> i <i>chics</i>, estèticament impecables, però sovint una mica freds.<br />
<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiZGeiieTqs2CdJ_Qx_61IFAbIGPcmQaHnskAvYwH6gUgRmd8_hELsYdbMiUj-mk8-jTiMOoVZqI04fWw4ybHNL7fCWUN8ub13r5Fc0YqYId7tXCWBZs3jAX1sie75_DxkTf5T55J5fmI9N/s1600/photo.JPG" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="239" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiZGeiieTqs2CdJ_Qx_61IFAbIGPcmQaHnskAvYwH6gUgRmd8_hELsYdbMiUj-mk8-jTiMOoVZqI04fWw4ybHNL7fCWUN8ub13r5Fc0YqYId7tXCWBZs3jAX1sie75_DxkTf5T55J5fmI9N/s320/photo.JPG" width="320" /></a></div>
<br />
<br />
La carta és curta, impresa en fulls blancs amb tinta negra (Times New Roman 12), res exòtic, sushi de tota la vida. Com indica el cartell emmarcat al costat de la nevera amb begudes per a emportar: "<i>the same sushi chef for 15 years</i>". Doncs això, que deu fer 15 anys que van obrir el local i des de llavors poca cosa ha canviat. Sens dubte, el millor sushi que he provat a DC i a un preu incomparable. Com dèiem, res <i>fancy</i>, no fan combinacions innovadores, senzillament arròs, peix fresc (boníssim!), algues, i unes dosis de wasabi que més d'una vegada m'han fet saltar llàgrimes. Allò del menjar honrat. El sushi de l'àvia.<br />
<br />
Als clients "habituals" ens tenen molt controlats. El somriure és el mateix per a tothom, però els ulls se'ls il·luminen una mica davant de certes cares i, amb el temps d'arribar davant la barra on preparen el menjar, coneixedors dels gustos de cadascú, ja s'han posat a treballar. A més, crec que hi va haver un punt d'inflexió, l'any passat, quan hi vaig portar els meus pares, que estaven visitant la ciutat (i la filla). Com indicia el nom del local, la idea és preparar sushi per a emportar, però tenen una barra petita i tres tamborets (no quatre, tres) i, si vols menjar allí, en lloc de les safates de plàstic, tens plats de veritat. Sigui com sigui, de glamourós, el lloc n'és poc, i escollir-lo per a portar-hi els pares... crec que els va fer una il·lusió especial. Des de llavors que les racions són una mica més grans i quan ella fa el paquet amb la safata de nigiris i makis, els palets i els dos tovallons (tot plegat, amb una precisió com només pot fer algú que ha passat tota l'etapa de pre-escolar fent papiroflèxia), de sota el taulell treu l'ampolla de soja i me'n duplica la quantitat, crec que passaria ànsia de pensar que em pogués quedar sense.<br />
<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiT5DvKswGRWN66mpVbP6_J6FOGtInxdFexWjXap05B3AdFz-Obg17pbaWRigcZyX0F4kKT5wzkLtR9WN3GPqJExuu8eQsy9I9ZJSfzZoErVc6Xcdjk46g3TAl5jIh-kU4j1iUCMOZcN9Xv/s1600/P1020185.JPG" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="211" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiT5DvKswGRWN66mpVbP6_J6FOGtInxdFexWjXap05B3AdFz-Obg17pbaWRigcZyX0F4kKT5wzkLtR9WN3GPqJExuu8eQsy9I9ZJSfzZoErVc6Xcdjk46g3TAl5jIh-kU4j1iUCMOZcN9Xv/s320/P1020185.JPG" width="320" /></a></div>
<br />
<br />
Darrer petit detall, treballen de dilluns a divendres (tot un acte revolucionari en aquest país!), i me'ls imagino al cap de setmana a casa, asseguts al sofà un al costat de l'altre, o cuidant les plantes del jardí, o... tot plegat, amb la mateixa parsimònia i delicadesa amb què ens acullen als qui els visitem religiosament.<br />
<br />Albahttp://www.blogger.com/profile/03962496379877566135noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-3334346696063445917.post-7509140197997057972012-09-10T18:35:00.003-04:002012-09-10T18:39:45.313-04:00#11s2012 així de senzill<br />
<br />
<iframe frameborder="0" height="190" src="http://www.dailymotion.com/embed/video/xidja7" width="480"></iframe><br />
<br />
<a href="http://www.dailymotion.com/video/xidja7_jo-hi-soc-si-tu-vols-ser-hi_music" target="_blank">Jo hi sóc si tu vols ser-hi</a> <i>by <a href="http://www.dailymotion.com/xegamarus" target="_blank">xegamarus</a></i><br />
<br />
<br />
Queda força clar, oi?<br />
<br />
<br />
Bona Diada a tots!<br />
<br />
<br />Albahttp://www.blogger.com/profile/03962496379877566135noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-3334346696063445917.post-60954240652771454922012-07-23T07:59:00.000-04:002012-07-23T15:32:37.796-04:00calfreds<br />
<div style="font-family: arial; font-size: small;">
Vaig prendre consciència de molt petita de com n'eren de dramàtics els incendis. Jo n'era molt, de petita, però recordo allò de "Ho has vist, Alba? Això sí que és trist", la veu greu de la meva mare, aquella que només feia (i fa) servir en moments verdaderament crítics (els qui la coneixeu, sabeu que passa molt, molt poc), i una mirada pregona a l'horitzó, tot eren arbres cremats. Instint de supervivència, suposo, el missatge em va quedar ben gravat: allò dels incendis no era cap broma.</div>
<div style="font-family: arial; font-size: small;">
<br /></div>
<div style="font-family: arial; font-size: small;">
Des de llavors que, cada cop que m'assabento d'un incendi, un calfred alerta el cos que estem en perill, que alguna cosa molt greu està passant, el cor empetiteix i la tristor s'escampa pels racons. Crec que el sentiment és compartit per molts i, davant la impotència, afrontem el dol com podem: enganxats als mitjans de comunicació, seguint minut a minut, segon a segon, la lluita contra el foc; compartint silencis amb companys i amics; o trencant el silenci estiuenc per escriure, impulsivament, quatre ratlles al bloc.<br />
<br />
<br />
<div style="text-align: center;">
<br /></div>
</div>
<div style="text-align: center;">
<iframe allowfullscreen="" frameborder="0" height="315" src="http://www.youtube.com/embed/22hEbOyWr3U" width="420"></iframe></div>
<div style="text-align: center;">
<br /></div>
<div style="text-align: center;">
<br /></div>Albahttp://www.blogger.com/profile/03962496379877566135noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-3334346696063445917.post-68579126043283138352012-06-27T09:56:00.001-04:002012-06-27T09:56:52.423-04:00#somescola<div style="text-align: left;">
<br /></div>
<div style="text-align: left;">
Doncs això. Que algunes coses són intocables...</div>
<div style="text-align: left;">
<br /></div>
<div style="text-align: center;">
<br /></div>
<div style="text-align: center;">
<iframe allowfullscreen="" frameborder="0" height="315" src="http://www.youtube.com/embed/irq3ur1MwhU" width="420"></iframe></div>Albahttp://www.blogger.com/profile/03962496379877566135noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-3334346696063445917.post-73020254081165859492012-06-06T22:50:00.002-04:002012-06-07T07:39:10.592-04:00Farenheit 451: Quin llibre voldríeu ser?A tall de petit homenatge a <a href="http://www.vilaweb.cat/noticia/4017847/20120606/mort-lescriptor-ray-bradbury.html" target="_blank">Ray Bradbury</a>, autor, entre altres, del llibre de ciència-ficció <i>Farenheit 451</i> (paradoxalment, he de dir que només he vist la <a href="http://www.youtube.com/watch?v=M9n98SXNGl8" target="_blank">pel·lícula</a>, no l'he llegit), voldria proposar-vos un petit joc. [atenció, <i>spoiler</i> <i>alert</i>] Com bé sabreu, al final (o a l'inici) de la història, un grup d'herois memoritzen cadascú un llibre per evitar-ne la destrucció entre flames. <i>Esdevenen</i> l'obra escollida amb l'esperança que un dia els llibres es tornaran a imprimir, els cridaran per a què els recitin i, així, tornar-los a posar a disposició de tots.<br />
<br />
La proposta és ben simple: Si fóssiu a <i>Farenheit 451</i>, quin llibre voldríeu <i>ser</i>? És molt difícil escollir-ne un, ho sé, però animeu-vos, que pot ser un exercici curiós, interessant... i ens permetrà descobrir noves obres!Albahttp://www.blogger.com/profile/03962496379877566135noreply@blogger.com10tag:blogger.com,1999:blog-3334346696063445917.post-77329138972020346532012-06-05T09:31:00.000-04:002012-06-05T14:19:21.843-04:00Delaware?"Delaware? I què hi vas a fer a Delaware? Però si no hi ha res, allí!"<br />
<br />
A vegades, en aquests llocs on "no hi ha res", al final no s'hi troba, certament, res de res; però d'altres vegades, buscant, buscant, s'ensopega amb petits tresors.<br />
<br />
Escrivim aquest post des de Rehoboth Beach, com bé indica el nom, arran de mar i al bell mig de l'estat. Població d'estiueig amb dues estacions: l'hivern desforastat i l'estiu superpoplat. Dit així, recorda certs pobles de la nostra costa i tot plegat espanta força, oi? Bé, una mica sí. Però (ai las!) entre poble i poble, hi ha Parcs Naturals relativament grans, és a dir, zones protegides en què dunes i vegetació diversa fan la seva, alienes als grans edificis, a les botigues de souvenirs i als camps de mini-golf que hi ha a ben poques milles enllà.<br />
<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjX9m6gHGGoDILc8Gu_UVyMq49b3_oQKq5Dfwm_Bg1DpkQFQltIWHrjysKlQfhh7Ha3BKUp_pL9eQ6MNbbcRu0DALghMoxtvmdbNMBTLX2tYsVt28VBJl2a32KUP4tfIDRF3ym4JzZX7XzH/s1600/nuvols.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="179" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjX9m6gHGGoDILc8Gu_UVyMq49b3_oQKq5Dfwm_Bg1DpkQFQltIWHrjysKlQfhh7Ha3BKUp_pL9eQ6MNbbcRu0DALghMoxtvmdbNMBTLX2tYsVt28VBJl2a32KUP4tfIDRF3ym4JzZX7XzH/s320/nuvols.jpg" width="320" /></a></div>
<br />
<br />
Impressiona avançar per la carretera entre hotels i edificis d'apartaments que posen la pell de gallina i, de sobte (literalment, de sobte!), el verd els substitueix, el mar a l'horitzó, i ni rastre de la civilització (bé, una mica sí, que per a entrar als parcs naturals cal pagar entrada...). Dins el parc natural, un cop esquivats alguns grups escolars, el guirigall del poble queda molt lluny, és hora de parlar amb els pescadors del moll, i després, anar una mica més lluny, sortint dels senders, i pujar i baixar dunes seguint les petjades d'animalons misteriosos.<br />
<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEinZeXHHaYMKfNxT6zcoTmizJIhMZDmLF6Iwgp1FNFGdXaiVjOoAKm4kRKOZMQNCTllwEOL_Ink43CawwgF5YPPFIA-U68p_J6z4lXWf07Dr577Me5bWDpu8p8sJWNffgmvm9UBOQNW2G4D/s1600/herbes.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="179" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEinZeXHHaYMKfNxT6zcoTmizJIhMZDmLF6Iwgp1FNFGdXaiVjOoAKm4kRKOZMQNCTllwEOL_Ink43CawwgF5YPPFIA-U68p_J6z4lXWf07Dr577Me5bWDpu8p8sJWNffgmvm9UBOQNW2G4D/s320/herbes.jpg" width="320" /></a></div>
<br />
<br />
Potser són les ganes boges de fer vacances i viatjar, potser és el contrast entre l'aberració arquitectònica i la bellesa de la natura... sigui com sigui, Delaware ens està agradant i, senzillament, es tracta de passar de llarg de les samarretes "I was in Delaware" i fixar la mirada en el blau del mar, amb el far a l'horitzó. No és tan complicat, oi?<br />
<br />
<br />Albahttp://www.blogger.com/profile/03962496379877566135noreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-3334346696063445917.post-83949743985361687342012-05-18T12:07:00.000-04:002012-05-18T12:15:40.497-04:00"Una hora amb Sigur Rós" (o “Un altre post sobre Sigur Rós”)Les set de la tarda en punt. A la pantalla de l’ordinador, el comptador que des de feia dies marcava les hores, els minuts i els segons que faltaven per a l’hora H, de cop, desapareix i la imatge del vaixell que al llarg del dia havia anat colonitzant, centímetre a centímetre, la pantalla, de sobte, l’ocupava tota.<br />
<br />
<div class="p1">
<span class="s1">Al menjador, cervesa, alguna cosa per picar i molta expectació. La #valtarihour començava a la franja horària de la Costa Est dels Estats Units. Durant la propera hora es podria escoltar, en primícia, el nou àlbum de <a href="http://www.sigur-ros.co.uk/" target="_blank">Sigur Rós</a>. </span><br />
<span class="s1"><br /></span></div>
<div class="p1">
<span class="s1">Eren les set i el temps es va aturar. En una època d’incertesa i desesperació social, en què els exilis voluntaris es tornen forçats; en un moment en què ens atabalen amb dades macroeconòmiques que, paradoxalment, ens enceguen i no ens deixen tenir una visió àmplia de tot plegat... bé, ara mateix, és meravellós veure que en ple <i>economicocentrisme</i> hi ha gent que es dedica a <i>produir</i> bellesa, a transmetre emocions i sentiments. La piràmide es capgira i l’humanisme s’imposa. </span><br />
<span class="s1"><br /></span></div>
<div class="p1">
<span class="s1">El temps es va aturar. I els valors i les prioritats van tornar al seu lloc. I en vam sortir una mica més optimistes, i amb les idees més clares. </span><br />
<span class="s1"><br /></span></div>
<div class="p1">
<span class="s1">Cinquanta minuts de catarsi, imprescindibles.</span><br />
<span class="s1"><br /></span></div>
<div class="p1">
<span class="s1"><br /></span></div>
<div class="p1">
<iframe allowfullscreen="" frameborder="0" height="315" src="http://www.youtube.com/embed/INWZy3-Vw80" width="560"></iframe>
<span class="s1"><br /></span><br />
<br />
<br /></div>Albahttp://www.blogger.com/profile/03962496379877566135noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-3334346696063445917.post-41785088490915229992012-05-09T18:49:00.001-04:002012-05-09T19:05:32.815-04:00Capcigrany o capsigranys!Des de Washington també ens volem apuntar a la iniciativa <a href="https://www.facebook.com/events/284607538294805" target="_blank">aPARAULA'm</a> que hem descobert gràcies a un petit homenatge que <a href="http://bloguejat.blogspot.com/2012/05/el-meu-aparaulam.html" target="_blank">Salvador Macip</a> ha fet al mestre Albert Jané.<br />
<br />
Sense pensar-hi gaire, he decidit apadrinar el mot <a href="http://www.diccionari.cat/lexicx.jsp?GECART=0068568" target="_blank">CAPSIGRANY</a> (que, per cert, sempre he escrit amb c, com recull, amb s i amb c, l'<a href="http://dcvb.iecat.net/" target="_blank">Alcover-Moll</a>).<br />
<br />
"Mira que n'ets de capcigrany!", "Sou una colla de capcigranys!", "Tros de capcigrany!". No sé ben bé on la vaig escoltar per primer cop (o llegir, no m'estranyaria que la descobrís entre les pàgines de <i>Cavall Fort</i>), però la faig servir força, fins al punt que els meus alumnes també la utilitzen. Si us trobeu una colla d'estudiants americans cridant "capcigrany!" pels carrers de Barcelona, ja sabeu on l'han apresa.<br />
<br />
I, sens dubte, un bon moment, també, per recuperar aquest iniciativa del projecte <a href="http://www.estanislauverdet.com/" target="_blank">Estanislau Verdet</a>, amb algunes idees per insultar en català (és la versió auto-censurada... a veure si dura!).<br />
<br />
<div style="text-align: center;">
<br /></div>
<div style="text-align: center;">
<iframe allowfullscreen="" frameborder="0" height="315" src="http://www.youtube.com/embed/ewpLqaYqzno" width="420"></iframe>
</div>
<br />
<br />
<br />
<i>*****</i><br />
<i><br /></i><br />
<i>Actualització</i>. un cop publicada l'entrada, he recordat un altre mot que es mereix ser apadrinat: <a href="http://www.diccionari.cat/lexicx.jsp?GECART=0160942" target="_blank">mestretites</a>. Bé, la deixem per a la propera... <br />
<br />
<br />Albahttp://www.blogger.com/profile/03962496379877566135noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-3334346696063445917.post-17798953787320637022012-04-18T12:31:00.008-04:002012-04-18T15:05:11.148-04:00Novetats literàries d'aquest Sant Jordi: Incerta Glòria«- Bon dia, entre les novetats literàries d'enguany trobem la darrera novel·la del nostre amic tertulià que avui, aprofitant que el tenim aquí, ens parlarà d'aquest projecte: un llibre amè, que es pot llegir a la platja, ara que s'acosta l'estiu, i que recomanem a tots els nostres oients. Benvolgut tertulià, ens pots fer cinc cèntims d'<i>Un altre llibre de Sant Jordi</i>?<br />
<br />
- Bon dia, estimat locutor. Moltes gràcies per parlar del meu llibre, Sant Jordi és, sens dubte, una bona oportunitat per a promocionar llibres nous, però fent un exercici d'allò més innovador, avui m'agradaria aprofitar per parlar d'una de les grans obres literàries catalanes: <i>Incerta Glòria</i>, de Joan Sales; al cap i a la fi, per Sant Jordi no ens hauríem de limitar a celebrar les novetats literàries, sinó el conjunt de la nostra literatura (i la d'arreu), oi?»<br />
<br />
Ba-bum! Això sí que és un exercici de ficció literària. Us ho imagineu?<br />
<br />
Gamberrades a part, i parlant una mica més seriosament, el 2012 és l'any Sales i em sembla una excusa boníssima per treure la pols a <i>Incerta Glòria</i> (aquells que ja el teniu), recomanar-lo, deixar-lo, llegir-lo o rellegir-lo. O, encara millor, anar a la llibreria del barri, comprar-ne un, dos o tres exemplars i regalar-los dilluns vinent. O, continuant amb les gamberrades, esperar el dia de Sant Jordi i atacar les paradetes de rambles i passejos de pobles i viles i demanar si, entre les piles de llibres acabats de sortir d'impremta, el tenen.<br />
<br />
Fa uns dies, Manuel Cuyàs ens anunciava la <a href="http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/523475-la-resurreccio-de-joan-sales.html" target="_blank">resurrecció</a> de Sales. Cada cop hi ha més joves que, espolsant-se els prejudicis carrinclons, descobreixen Sales amb <i>Incerta Glòria</i><i>.</i> Una novel·la que enganxa, els qui els agrada repeteixen, gairebé sempre. En un país normal, crec que passejaríem amb samarretes amb citacions <i>salesianes</i> (<i>Sales-ianes</i>!) impreses, sense complexes, i amb un cert orgull –no feu escarafalls, que de samarretes amb Kafka, Joyce i companyia, per Barcelona, n'he vistes unes quantes (i al meu armari també...)–.<br />
<br />
Parlant de Sales, no podem oblidar la iniciativa magnífica que han tingut a l'Òmnium Cultural Gironès d'organitzar un <a href="http://www.omnium.cat/ca/noticia/omnium-homenatja-joan-sales-a-girona-en-el-centenari-del-seu-naixement-5747.html" target="_blank">conjunt de conferències</a> per a celebrar l'any Sales. Us les recomanem totes, impossible, però, no destacar dues monstres investigadores: Laura Borràs i Montserrat Bacardí. Per cert, que gràcies a les <a href="http://www.ustream.tv/channel/anysalesgirona" target="_blank">noves tecnologies</a>, hi vam ser i hi serem, des de DC.<br />
<br />
P.D. Un secret, si us agrada <i>Incerta Glòria</i>, feu un cop d'ull a la correspondència de Sales... imprescindible!Albahttp://www.blogger.com/profile/03962496379877566135noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-3334346696063445917.post-15739807791771788772012-03-23T15:04:00.001-04:002012-03-23T18:06:06.930-04:00Nova Orleans (III): música, gastronomia i gentNova Orleans és sud, Katrina, plantes gairebé tropicals, Mississipí, aires colonials, al·ligàtors, serps i manglars. Però també cultura, música, gastronomia i gent.<br />
<br />
L'acollida a la ciutat va ser extraordinària. Orgullosos de la ciutat i de la terra, els novaorleanencs (novaorleanesos?...), donen la benvinguda a viatgers i curiosos i, a la que et descuides, t'expliquen el seu arbre genealògic: aquells besavis francesos, l'àvia que feia els millors pastissos del món (i no parlem del pollastre fregit!), aquell noi amb qui festejava però amb qui no es va casar perquè la seva família no volia, però bé, que ara és molt feliç i al seu marit se l'estima molt. I, com qui puja a una màquina del temps, recorden com era aquella plaça quan eren petits, com era la vida al barri (i com ha canviat després de <i>la tempesta</i>) i, mirant la mainada jugar, comparteixen aquell anhel que les tradicions es mantinguin, que els <i>nanos</i> aprenguin a estimar aquesta herència cultural i, si hi ha sort, que es quedin a la ciutat o, almenys, que no marxin gaire lluny (tota una epopeia en aquestes terres).<br />
<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjEiCFLjTs7mA7M8ZEjNowbfCl7HjDkcSZRLVD3EshJhY71AzXmW1lrOBsmuBSOG-nStwZb2nsZMU05tes3RrOnIb3WlpT7GWbN0-LYJD86WE_7cGkuI3EwAlZQyUpar_zUXKpX_5awAfXt/s1600/P1030656.JPG" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="180" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjEiCFLjTs7mA7M8ZEjNowbfCl7HjDkcSZRLVD3EshJhY71AzXmW1lrOBsmuBSOG-nStwZb2nsZMU05tes3RrOnIb3WlpT7GWbN0-LYJD86WE_7cGkuI3EwAlZQyUpar_zUXKpX_5awAfXt/s320/P1030656.JPG" width="320" /></a></div><br />
<br />
Bona part d'aquesta herència cultural passa pels fogons. Les aigües del Mississipí, el clima càlid i humit (que m'imagino que obligava a fer servir espècies per a mantenir els aliments), i el dia a dia a les colònies d'esclaus han deixat empremtes clares a la gastronomia local.<br />
<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjVvGpYMGQLqTgrk4gs7Rp7xYIZCsMo66KtKFZyZ7CRkeRzlDzK4OLaIT5Z26fWk5TlFo69sX9Uj2Tt10xhW4Sr7csDhkRUDK0L2AdYR3tVIwGNWBZk_p3Ajia3in9el8BFbMNRxjq6Ir4q/s1600/P1030646.JPG" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjVvGpYMGQLqTgrk4gs7Rp7xYIZCsMo66KtKFZyZ7CRkeRzlDzK4OLaIT5Z26fWk5TlFo69sX9Uj2Tt10xhW4Sr7csDhkRUDK0L2AdYR3tVIwGNWBZk_p3Ajia3in9el8BFbMNRxjq6Ir4q/s320/P1030646.JPG" width="320" /></a></div><br />
Cuina de cassola (<i>jambalaya</i>, <i>gumbo</i>,...), molt peix i marisc (amb quilos de pebre, això sí), i una, gairebé, obsessió per fregir trossos de carn, peix i alguns vegetals. Cinc dies per tastar una mica de cada. Tenen un gran respecte per al producte fresc, i és un luxe recuperar el gust d'alguns aliments que en altres parts del país et serveixen disfressats amb mil salses... això sí, no escatimen, com dèiem, ni amb espècies picants ni fregits, així que l'estómac no ho aguanta gaires dies seguits.<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjPBM8LCctHfsb58Iy0LVnCzLX-93YR7F6WmQ6qI9j-A0pfRUCDh-8GMj6TO0KAeCWx4OqZ364fvQgi8K7g3kpOXgTHUi5mk0H_rqG3RSGjh5V6Y59d4mJQ5Ab-HcUatUKHXEAb-lU6Gor2/s1600/P1030557.JPG" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="202" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjPBM8LCctHfsb58Iy0LVnCzLX-93YR7F6WmQ6qI9j-A0pfRUCDh-8GMj6TO0KAeCWx4OqZ364fvQgi8K7g3kpOXgTHUi5mk0H_rqG3RSGjh5V6Y59d4mJQ5Ab-HcUatUKHXEAb-lU6Gor2/s320/P1030557.JPG" width="320" /></a></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><br />
</div>I bé, evidentment, Nova Orleans està estretament lligada a la música. Durant el dia, passejant, costa avançar sense ensopegar amb músics que toquen al carrer. El temps acompanya, de cotxes n'hi ha pocs i qualsevol lloc és bo per a fer servir d'escenari. Quan cau la tarda, la música es desplaça a sales i bars. Fugir dels carrers més turístics és un bon consell al llarg de tot el dia, però al vespre especialment, sobretot si es vol gaudir d'unes hores de música. Amb una mica de ganes, no és difícil trobar un petit bar amagat entre carrerons, amb músics locals, cervesa barata, i bon ambient. La millor manera d'acabar una jornada sota el sol i l'aire del Mississipí.Albahttp://www.blogger.com/profile/03962496379877566135noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-3334346696063445917.post-80558452886440232892012-03-21T13:29:00.001-04:002012-03-21T13:30:35.663-04:00BestiolesUna de les activitats més <i>xules</i> del viatge a Nova Orleans va ser l'excursió a un dels pantans que rodegen la ciutat. Seguint amb el meu <a href="http://jotambetincunbloc.blogspot.com/2011/12/chez-mr-adams.html" target="_blank">escepticisme</a> de fer activitats en grup a l'hora de viatjar, inicialment em va semblar una cosa molt turística, però la sorpresa va ser, altra vegada, molt positiva. En grups reduïts, dalt d'una barca força petita que permet endinsar-se entre els manglars, i amb un guia coneixedor de l'espai i dels seus habitants, durant dues hores llargues vam "explorar" el terreny.<br />
<div><br />
<div><br />
</div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg42ZsoQQMGZEkvG01hwywZRn9NVCQuDOawt6DAcFH-Au1VQSxbFtvPFseOCeCcx4Z8KxTRBbJfpl4olWMBhvXQpwd_c54jtuNmQU2ZJWm0nTJEOM1M2YK8plqvSPzqi0vbCQowGcSeM8h7/s1600/P1030597.JPG" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="243" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg42ZsoQQMGZEkvG01hwywZRn9NVCQuDOawt6DAcFH-Au1VQSxbFtvPFseOCeCcx4Z8KxTRBbJfpl4olWMBhvXQpwd_c54jtuNmQU2ZJWm0nTJEOM1M2YK8plqvSPzqi0vbCQowGcSeM8h7/s320/P1030597.JPG" width="320" /></a></div><div><br />
</div></div><div><br />
</div><div>Això dels al·ligàtors del Mississipí ho havia vist a les pel·lis, però en directe, fora d'alguna visita al zoo (fa força temps), res de res. I la veritat és que impressiona força veure una bèstia d'aquestes en directe, al seu hàbitat natural, prenent el sol, a mitja tarda, amb la boca oberta de bat a bat. </div><div><br />
</div><div><br />
</div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjLIbKvF4Mm3ONdCAystBoMft9N_kyr_4uUjUPDfzRX_bQr75SFvYoY7MQtfG8UORJhIElh0VAhCyloqRqc5FSuhnqxnapHoguHNRRdSR8bTxdEuVw9zAqzqdWcX9oXMU8xgJkHZuFpDrVs/s1600/P1030606.JPG" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="180" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjLIbKvF4Mm3ONdCAystBoMft9N_kyr_4uUjUPDfzRX_bQr75SFvYoY7MQtfG8UORJhIElh0VAhCyloqRqc5FSuhnqxnapHoguHNRRdSR8bTxdEuVw9zAqzqdWcX9oXMU8xgJkHZuFpDrVs/s320/P1030606.JPG" width="320" /></a></div><div><br />
</div><div><br />
</div><div>A banda i banda de les zones més transitables hi ha alguna caseta de pescadors i, fins i tot, alguna casa residencial. Així i tot, la sensació és d'estar a una zona força salvatge, on les normes les posen caimans, serps, ocells amb el coll allargassat i, nenúfars i manglars que dibuixen el paisatge i tracen els camins per on es pot avançar. </div><div><br />
</div><div><br />
</div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg4IvMU4qXoR6lpGzz_ppu6z4IkQTZJk3ovnjacDlK6faF3GzRbipfbm42HbpTZ3u5s5BRaqGeMFENMkT1Ndv6wXpBZuqg3v0LE8oklwbFDe0Gl2k0vCNCK6DX-vtZRQrv4gnP29pxQLgMc/s1600/P1030623.JPG" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="180" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg4IvMU4qXoR6lpGzz_ppu6z4IkQTZJk3ovnjacDlK6faF3GzRbipfbm42HbpTZ3u5s5BRaqGeMFENMkT1Ndv6wXpBZuqg3v0LE8oklwbFDe0Gl2k0vCNCK6DX-vtZRQrv4gnP29pxQLgMc/s320/P1030623.JPG" width="320" /></a></div><div><br />
</div><div><br />
</div><div>---</div><div><br />
</div><div>Per cert, que els al·ligàtors van tornar a aparèixer, altra cop a Nova Orleans, a l'hora de sopar, trossejats, al plat, i acompanyats de <i><a href="http://en.wikipedia.org/wiki/Jambalaya" target="_blank">jambalaya</a></i>... </div><div><br />
</div><div><br />
</div>Albahttp://www.blogger.com/profile/03962496379877566135noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3334346696063445917.post-13850662692892147212012-03-17T15:50:00.000-04:002012-03-17T15:50:23.566-04:00Dia de la poesia en català a internetHe heretat l'esperança dels avis<br />
i la paciència dels pares.<br />
<br />
I de tots dos els mots<br />
dels quals ara em serveixo<br />
per parlar-vos.<br />
<br />
M'han dit que la naixença em dóna drets<br />
inviolables.<br />
Però jo sóc poruc i sempre em sento<br />
una mica eixalat i solitari.<br />
<br />
Visc en un poble petit,<br />
en un país petit<br />
i, tanmateix, vull que quedi ben clar<br />
que això que escric ho escric per a tothom,<br />
i que per mi és com si el món sencer<br />
girés entorn de l'eix dels meus poemes.<br />
<br />
Vagarejo tot sol pels carrers en silenci<br />
i cada vespre escolto el cant de les sirenes<br />
des del terrat de casa.<br />
<br />
<i>Miquel Martí i Pol</i><br />
<br />
--<br />
<br />
I, per torna, <a href="http://jotambetincunbloc.blogspot.com/2010/11/no-demano-gran-cosa.html" target="_blank">aquests versos</a>Albahttp://www.blogger.com/profile/03962496379877566135noreply@blogger.com2